Odessa, la ciutat d'art que ja va patir un cruel setge el 1941
Fundada per un descendent de catalans, el seu port ocupa una posició clau abans que l'ataqués l'exèrcit rus
BarcelonaJust davant de l'edifici de l'Òpera d'Odessa, aixecada el 1810 amb estil rococó, hi ha una plaça. A l'esquerra, els gats s'enfilen pels graons de l'escala del Museu d'Història de la ciutat, just al carrer dedicat al fundador de la ciutat, l'almirall Josep de Ribas, un militar de l'exèrcit rus fill de barceloní. Quan el carrer arriba a la plaça, en una cantonada, hi ha la llista de militars soviètics que van rebre condecoracions de guerra. Un memorial als milers de soldats que van morir durant el setge de la ciutat del 1941, del 8 d'agost al 16 d'octubre. Encara més civils van morir en una de les batalles més crues de la guerra.
Odessa, fundada a la riba del mar Negre, és una ciutat preciosa. Les escales Potemkin comuniquen el centre de la ciutat amb el mar. Les escales on Serguei Eisenstein va rodar una de les escenes més conegudes de la història del cinema, aquella on les tropes del tsar esclafen una manifestació que reclama pa i llibertats; amb un cotxet de nadó rodolant escales avall. La massacre va passar, és cert. Però va ser al carrer de dalt, no pas a les escales. Però Eisenstein va entendre que en aquell cinema mut la imatge de les escales tenia més poder. I fins avui, moltes persones pelegrinaven fins aquí per veure les escales; i dormir, si poden, a l'hotel del costat, el Londonskaya, on va dormir el mateix Eisenstein aquells dies del 1925 del rodatge. Caminar pels seus passadissos és emocionar-se amb la història d'aquesta ciutat. Aquí van dormir-hi Txékhov, Maiakovski, Robert Louis Stevenson, Isadora Duncan, Mastroianni o Montserrat Caballé. Odessa és una ciutat d'art, encaminada a un nou setge. El primer, aquell del 1941, va ser cruel.
Entre 40.000 i 60.000 soviètics van perdre la vida en aquell setge, en els primers mesos de l'operació Barba-roja, quan els nazis van atacar l'URSS acompanyats dels seus aliats. De fet, qui va assetjar Odessa no van ser els nazis, van ser els romanesos, que havien entrat per la frontera per la zona de Bessaràbia. Més de 93.000 soldats del quart exèrcit romanès, amb l'ajuda d'alguns escamots de l'onzè exèrcit alemany, van necessitar mig any per conquerir aquest port. La ciutat va rebre el títol de ciutat "heroica" de l'URSS. Tot i que no va aguantar tant com altres ciutats on el setge encara es va allargar més, com Sebastòpol, a Crimea. O Leningrad i Stalingrad, que van resistir després de més d'un any amb l'enemic a les portes. Aquestes van ser les quatre ciutats que van rebre aquest títol, de ciutat heroica, a l'URSS. I els monuments són ben visibles, tot i la llei del Parlament ucraïnès del 2015 segons la qual tots els símbols comunistes s'han d'eliminar dels carrers. Amb una excepció: si tenen relació amb la Segona Guerra Mundial. Part de la defensa es va fer sota terra, ja que la ciutat era plena de galeries subterrànies, construïdes inicialment per treure pedra calcària. Es calcula que hi ha més de 2.500 km de túnels a la ciutat, utilitzats el 1941 pels defensors soviètics i les últimes dècades pel crim organitzat, per entrar objectes que no volen declarar, o per promocionar el turisme.
Les memòries d'aquell setge han passat de boca en boca dels supervivents fins ara. Els romanesos van quedar tan castigats després de topar contra la resistència soviètica, que els generals al servei del dictador Ion Antonescu van recomanar-li abandonar aquella aventura estúpida que era acompanyar Hitler cap a l'est. Antonescu, que havia rebut la notícia de la decisió de Hitler d'atacar l'URSS abans que Mussolini, no els va fer cas. I va encaminar Romania cap al desastre. Antonescu confiava que els alemanys permetrien als romanesos expandir les seves fronteres amb terra conquerida. De fet, la idea era que Odessa fos part de Romania, cosa que Hitler li va oferir a canvi del suport militar. Antonescu havia pujat al poder amb un cop d'estat el 1940 aprofitant que bona part de la població estava molt dolguda després de veure com part del territori que els romanesos aspiraven a reclamar com a seu a la zona de l'actual Moldàvia havia acabat en mans soviètiques després d'anys de litigi. Antonescu, amb el suport del partit feixista local, va fer un cop d'estat i es va proclamar conducător. I va posar-se al costat de Hitler en la que va definir com "una guerra santa, anticomunista, justa i nacional". I la guerra va començar prou bé per a ells. En tres setmanes ja havien pres Bessaràbia i part de la Bucovina, les terres que sentien seves perdudes el 1940. La segona fase d'aquella operació era ampliar Romania a unes terres que mai havien sigut romaneses, creant una nova província amb capital a Odessa. A Odessa, llavors, s'hi parlava sobretot rus, com ara, ja que segueix sent una ciutat de majoria russòfona. Odessa és coneguda per tenir una variant dialectal del rus, amb influències d'altres idiomes com l'ucraïnès, el grec, el romanès o l'italià, que van ser molt presents a la ciutat fins a la Segona Guerra Mundial. L'ucraïnès és tot just la segona llengua poc parlada. I durant anys va ser la tercera llengua, ja que la segona era el jiddisch, perquè la població jueva era molt nombrosa, amb genis com l'escriptor Isaak Bàbel. De romanès se'n parlava poc. Hi havia més grecs que romanesos, de fet.
Els romanesos pensaven que Odessa cauria fàcilment. Els nazis, també. Els primers mesos d'ofensiva, els soviètics semblaven incapaços d'aturar la guerra ràpida dels seus enemics, el Blitzkrieg. Però a Odessa, els soviètics van preparar línies defensives ben organitzades. La primera línia defensiva era als afores de la ciutat, protegida per una zona minada. Malgrat que 30.000 soldats s'havien de defensar d'un exèrcit romanès de 160.000 homes, el primer atac va fracassar. El segon, també. I el tercer. De fet, Antonescu va acabar fent fora el general en cap, Ciuperca, indignat amb les baixes que tenien els seus homes. Al seu lloc hi va posar el tinent general Iosif Iacobici, que semblava fer-ho millor, però es va creure aturat quan els soviètics van poder fer arribar per mar 10.000 soldats de relleu. Per acabar-ho d'adobar, Antonescu va voler visitar el front amb el seu militar de confiança, el brigadier general Alexandru Ioanitiu, però just a l'aterrar, va morir en un accident ben estrany: l'hèlix de l'avió el va fer miques quan va baixar massa ràpid, sense que el motor s'hagués apagat.
El que no van fer els romanesos, doncs, ho van fer els nazis, quan, per una altra banda, van conquerir Crimea, iniciant el setge de Sebastòpol. Així van tallar la comunicació per mar amb Crimea. I les autoritats soviètiques van decretar evacuar el màxim de soldats i civils per mar, i portar-los a la costa russa. Moscou va entendre que no es podia defensar Odessa i la ciutat va caure el 16 d'octubre. En 15 dies d'octubre, s'havien evacuat més de 86.000 militars i 15.000 civils, però a la ciutat encara en quedaven més de 150.000 quan els romanesos van entrar. Ja el primer dia d'ocupació van iniciar les execucions, especialment de jueus, gitanos i comunistes. Més de 30.000 persones serien executades. La vibrant comunitat jueva de més de 70.000 ànimes, aquella que Bàbel havia explicat en llibres com el preciós Història del meu colomar, va desaparèixer. Bàbel també era mort, llavors. No l'havia matat Hitler. En aquest cas, l'havia matat Stalin el 1940, per ser opositor, tot i que era un fervent comunista que havia relatat la cruesa de la guerra en el seu famós La cavalleria roja.
Zhanna Berina va ser una de les supervivents del setge. I de l'Holocaust, ja que era jueva. El 1989 va emigrar als Estats Units, on participa en xerrades a escoles explicant la seva vida, per lluitar contra el fanatisme. "Part de la meva família va morir en l'incendi posterior a l'impacte d'una bomba nazi a l'edifici on es guardaven explosius. Van ser mesos sota el foc d'artilleria, amb poca alimentació, vivint en túnels sota terra dies sencers. Només se sortia a fora quan plovia o feia mal temps, perquè l'aviació tenia menys opcions de bombardejar. Quan van entrar els romanesos i els nazis, ens van tancar en un gueto", recordava. "Però quan una bomba va fer esclatar el quarter general romanès, com a represàlia van matar centenars de civils. En un carrer, el Marazlievskaia, van treure tots els veïns i els van penjar dels fanals". Berina sobreviuria perquè les tropes de Vlasov, un general rus que s'havia passat als nazis, van calar foc a les barraques on havien estat jueus de la ciutat que encara podien treballar en fàbriques, i va deixar una porta oberta per on va poder fugir".
La guerra, sempre cruel, sempre persistent, torna a trucar a les portes d'Odessa, una ciutat preciosa que va ser dissenyada com un gran balneari, oberta al mar, per gaudir de la vida. Una ciutat d'òpera, de cultura, on ciutadans que parlen rus s'exposen a un setge per part de l'exèrcit rus. Una ciutat que ja va entendre que el país s'esquerdava quan el 2 de maig del 2014, aquells mesos en què Ucraïna es va dividir entre aquells que miraven cap a la Unió Europea i els que volien seguir a prop de Rússia, més de 40 persones van perdre la vida a la ciutat. Una manifestació pro-russa va topar amb una proucraïnesa. Alguns d'ells fanàtics del club de futbol local, el Txornomorets, participaven en aquesta segona marxa, ja que era dia de partit. Durant la baralla van aparèixer armes. Sis persones, totes proucraïneses, van perdre la vida. Els pro-russos, molts d'ells gent d'avançada edat, van amagar-se a la casa dels sindicats, al mig del parc de Kulikovo, a prop de l'estació de tren. Els proucraïnesos van iniciar una pluja de còctels Molotov. I més de 40 persones van morir cremades a dins. Aquell dia, alguna cosa va començar a trencar-se al cor d'Odessa. A l'Hotel Londonskaya, on algunes cambres porten el nom dels famosos que hi van fer nit, van despenjar la fotografia del director de cinema rus Nikita Mikhalkov, ja que és partidari de Putin.
Fins fa poc, la gent encara duia flors a l'edifici de la casa dels sindicats, per recordar els morts, encara que no compartissin les idees de qui hi va morir. Creien que russos i ucraïnesos s'avindrien de nou, com tants cops en el passat d'aquest port cosmopolita. Ara toca defensar la ciutat. De nou, la mort truca a la porta.