L’1 d’octubre camerunès
La zona anglòfona va intentar proclamar la seva independència l’any passat
BarcelonaAquesta història comença fa segles i esclata, casualment com a Catalunya, l’1 d’octubre de l’any passat. Però esclata al Camerun, a més de quatre mil quilòmetres de distància, a l’oest d’Àfrica i amb una realitat totalment diferent. El mapa del país té memòria: hi ha una part anglòfona, que va ser colònia de la Gran Bretanya, i una altra de francòfona, que va estar sota control francès. La minoria anglòfona -el 20% del total de 24 milions d’habitants- volia proclamar la independència l’1 d’octubre del 2017. Acusaven el govern camerunès, francòfon i centralista, d’haver-los marginat sistemàticament.
Però la jornada es va convertir en un bany de sang. Milers de camerunesos anglòfons van sortir al carrer per manifestar-se pacíficament i anunciar la creació del nou estat -malgrat que l’acció tenia més càrrega simbòlica que real-, però les forces governamentals, Kalàixnikov en mà, van reprimir el col·lectiu amb trets i violència. El nombre de víctimes d’aquell dia mai va quedar clar: a banda dels centenars de ferits i empresonats, el govern va confirmar la mort de 14 persones. En canvi, des del bàndol separatista asseguraven que almenys més de 100 manifestants van perdre la vida.
Un poble mobilitzat
No era el primer cop que ho intentaven. Des de les regions anglòfones, a l’oest del país -que són les més riques, amb importants reserves de petroli, fusta i oli de palma-, reiteren que el govern central mai els ha tingut en compte. Especialment després del 1972, quan el llavors president del Camerun, Ahmadou Ahidjo, va restar autonomia a la regió i va ordenar establir un govern unitari, completament francòfon. La ferida s’ha fet gran: des de fa anys, per als anglòfons és molt difícil aconseguir alguna feina o càrrec vinculat a l’administració; a les escoles i a les institucions sovint s’obvia l’anglès i s’exigeix el francès, i el govern destina la major part dels beneficis obtinguts de la regió anglòfona a altres indrets del país. I aquests només són alguns exemples que denuncien els independentistes. “Mira, és així de fàcil d’entendre: la gent d’aquí explica que si s’ha de construir una carretera en algun punt de la regió anglòfona i es necessiten 20 treballadors, el govern pot optar per contractar 20 treballadors d’altres regions abans de donar feina a 20 anglòfons”, explica des del terreny Marc Serna, un cooperant de l’ONG Reach Out.
A finals del 2016 les protestes es van multiplicar al carrer. Van ser col·lectius d’advocats i professors els que van començar a organitzar vagues i manifestacions, que es van anar intensificant. Però davant la dura repressió policial van canviar de mètode. Cada dilluns, i des de fa mesos, les ciutats i els pobles es converteixen en zones fantasma. Ningú treballa, ningú obre la botiga, ningú viatja, perquè tothom es queda a casa les 24 hores del dia. “És una forma efectiva de manifestar-se, ja que la policia i l’exèrcit no poden entrar a les cases dels veïns i obligar-los a treballar”, apunta Serna.
La majoria d’aquestes protestes es coordinaven a través d’internet. I per aquest motiu el govern de Yaoundé va apagar la regió. A principis del 2017, el president camerunès, Paul Biya -un altre dinosaure africà que porta al mandat des del 1982-, va tallar l’accés a internet a tota la regió anglòfona. La reacció, també la indignació, va ser contundent: sis mesos de vagues generals i boicots escolars que van significar la pèrdua de tot un curs per a milions de nens i que encara dura ara.
Creixen la tensió i la violència
Però en aquest relat, la violència de l’1 d’octubre del 2017 va significar un abans i un després. Fins llavors, el moviment independentista s’havia caracteritzat pel pacifisme. Els dies posteriors al d’aquell intent de proclamar la sobirania de la República d’Ambazònia -aquest seria el nom del nou estat-, i coincidint amb la detenció i l’exili forçat de la majoria de líders del moviment es va cridar a “l’autodefensa” i, per tant, a la resposta violenta. En els últims mesos, molts carrers d’aquestes dues regions han sigut testimoni d’enfrontaments armats entre els grups paramilitars independentistes i el govern de Yaoundé. El nombre de víctimes continua sent una incògnita: es parla de centenars de morts, però es tem que la xifra real podria ser molt superior. “La població civil està desesperada, gairebé cada dia se senten trets i molta gent ha hagut d’abandonar casa seva”, diu Serna.
L’exèrcit busca intimidar la població i ataca i crema els pobles . “Disparen indiscriminadament, a vegades a matar”, segueix Serna. Per contra, l’objectiu dels grups separatistes són els representants del govern, i sobretot policies i militars. Tot i que sovint també intimiden els civils perquè compleixin les seves ordres.
“La situació empitjora cada dia. Es diu que el conflicte fins i tot podria derivar en una guerra civil, ja que la violència augmenta i no hi ha cap tipus de diàleg entre les dues parts”, recalca el mateix Serna. Mentrestant, la realitat de la població civil s’agreuja. Segons les Nacions Unides, prop de 250.000 persones s’han convertit en desplaçades internes i altres han marxat a Nigèria per fugir de la violència entre els dos bàndols. Molts s’han refugiat en boscos, on malviuen sense res: ni electricitat, ni aigua potable, amb poc menjar, sense medicaments i amb l’amenaça constant d’emmalaltir de malària, patir diarrees o malnutrició. La seva és una crisi silenciada.