La nova vida a Olot del traductor afganès i la seva família

OlotDiuen que les vuit hores de viatge amb autocar de Madrid a Olot han sigut un plaer en comparació amb el trajecte infernal que van haver de fer des d'Herat, la ciutat afganesa d'on són originaris, fins a Kabul per agafar un vol d'evacuació espanyol. "Aquí les carreteres són de veritat, hi ha lavabos públics i l'autocar parava cada dues hores", comenta ella amb cara d'estupefacció. A l'Afganistan el viatge va durar 24 hores, la carretera era en bona part de terra i l'autobús només va parar una vegada.

Javad Hossaini, Fatemah Mohammadi i el seu fill Amir Mohammad, de 5 anys, són una de les moltes famílies afganeses que han arribat a Espanya els últims dies. Ell, fisioterapeuta de professió, havia sigut durant anys traductor de diferents periodistes espanyols. Ella treballava com a metge. Ara no saben què els oferirà el futur. Acaben d'arribar a Olot i van una mica perduts. "Volíem anar a Barcelona però no hi havia cap pis disponible i ens van portar aquí", justifica el Javad, que admet que sap poca cosa de la ciutat, més enllà que té uns 30.000 habitants, és a la província de Girona i s'hi parla català.

Durant els pròxims sis mesos viuran en un pis de lloguer que gestiona la fundació Cepaim i que té quatre habitacions i capacitat per a sis persones. De moment hi són ells tots sols, però en qualsevol moment hi pot arribar una altra família. "Déu vulgui que no hi vingui ningú més", deixa anar la Fatemah sense poder dissimular que no té cap ganes de conviure amb estranys. "I si venen, que almenys siguin nets".

El Javad explica que, quan van arribar a Olot el 26 d'agost, al pis hi havia de tot: llençols, tovalloles, productes d'higiene personal i una mica de menjar. La cuina també estava del tot equipada. A més, afegeix, un treballador de Cepaim els va acompanyar a un supermercat Mercadona i els va dir que podien gastar-se 28 euros en menjar. "És la primera vegada en la meva vida que busco les coses més barates", comenta. A l'Afganistan vivien bé: tenien casa, cotxe i no passaven estretors econòmiques.

"Ens han dit que ens donaran 272 euros cada mes per menjar i 120 més per a altres despeses", detalla el Javad. La responsable de Cepaim a Olot, Núria Vila, afegeix que també els pagaran 90 euros per cap cada sis mesos per comprar-se roba, i els facilitaran material de neteja o altres productes que necessitin. "Al cap de sis mesos se'ls donarà suport econòmic perquè siguin ells els que lloguin un pis pel seu compte", declara. Segons diu, poden rebre ajudes durant divuit mesos, que és el temps màxim que es calcula que tarda el tràmit per aconseguir la protecció d'asil.

Malgrat això, el Javad i la Fatemah no poden evitar preocupar-se pels diners. Estan una mica obsessionats amb els preus. "He comprat una targeta per al mòbil i m'ha costat 10 euros!", diu ell sense poder creure que sigui tan cara. A més, es queixa, en tan sols quatre dies ja gairebé no li queda internet al mòbil. Ella explica que ha comprat farina per fer pa a casa i d'aquesta manera estalviar diners i perquè, confessa, el pa del Mercadona li ha semblat dolentíssim. No saben que hi ha fleques.

La parella realment ha arribat a Olot amb ben poca cosa. Portaven més equipatge però el van haver de deixar pel camí. Entrar a l'aeroport de Kabul va ser una odissea: hi havia tanta gent que no podien carregar amb tant de pes. Han portat tres conjunts de roba d'estiu i dos d'hivern per al fill, i dos d'estiu per a cadascun d'ells, explica la Fatemah. "I com és que no vam ficar a la bossa ni una joguina per al nen?”, pregunta ell. "No vaig tenir temps. Tot just vaig tenir dues hores per preparar-ho tot!", contesta ella. El Javad reconeix que se'n van anar corrents: "No hi havia vols per viatjar d'Herat a Kabul i era molt difícil trobar plaça als autobusos. Així que, quan en vaig trobar, vaig dir a la meva dona que havíem de marxar a correcuita".

El que el Javad i la Fatemah més valoren a Olot és el sentiment de llibertat i seguretat, que asseguren que mai abans havien tingut. "Aquí puc anar a qualsevol banda de dia o de nit amb la família, sense por que els passi res", comenta ell. La cosa que més els agrada, el riu Fluvià. "Ens encanta sentir el soroll de l'aigua córrer". "A mi m'agrada el parc", deixa anar el fill amb un somriure d'orella a orella i estirant el braç per cridar l'atenció.

Ara, afirmen, esperen ser útils aquí, a Catalunya. Poder treballar i aportar alguna cosa a la societat. Què els preocupa? La família que han deixat enrere, a l'Afganistan, contesten. "Quan vam aconseguir entrar a l'aeroport de Kabul vaig trucar al meu pare i es va posar a plorar. Mai abans l'havia sentit plorar. Des de llavors no s’ha volgut posar més al telèfon", explica el Javad. La Fatemah diu que la seva família també plora cada vegada que els truca. A ella li preocupa una cosa més: "A l'Afganistan vaig estudiar medicina a la universitat durant set anys. Aquí reconeixeran el meu títol? Podré treballar de metge?"