La nova resistència d’Egipte

El CaireL’esclat de la revolta del 2011 a Egipte, avui fa deu anys, va anar acompanyada d’unes formes de mobilització fins aleshores impensables sota el règim de Hosni Mubàrak. Amb accions com la famosa acampada a la icònica plaça Tahrir del Caire, els egipcis van aconseguir apropiar-se de l’espai públic i, així, acaparar l’atenció del món, sobretot un cop forçada la caiguda d’un autòcrata que portava 30 anys al poder.

L’obertura que va experimentar el país els següents dos anys i mig, però, es va tallar en sec amb el cop d’estat del 2013 de l’actual president, Abdelfatah al-Sissi, i la repressió ha assolit uns nivells vertiginosos des de llavors. Les autoritats han silenciat els carrers, han limitat molt el marge de la societat civil, persegueixen qualsevol indici d’oposició i controlen els mitjans de comunicació rígidament, en una espiral que només s’aguditza amb el temps.

Respostes a un context hostil

Inevitablement, l’atenció al país els últims anys s’ha centrat en els diferents mecanismes de repressió del règim, des dels més agressius, com els arrestos, fins als més subtils, com l’ús de la llei per silenciar la societat civil. Però a l’ombra d’aquest procés han sorgit també noves formes d’organització i mobilització que, tot i l’hostil context actual, continuen buscant maneres de resistir i de seguir contestant al règim. “És important entendre la naturalesa del règim i les seves diferents formes de repressió”, considera Nadim Houry, director executiu de l’Arab Reform Initiative. “Però també com la gent continua intentant buscar espais per expressar-se”, afegeix.

“L’hegemonia mai és completa, mai és absoluta”, assenyala Nadim Mirshak, professor de sociologia de la Universitat de Manchester. “El que va funcionar el 2011 i el 2013 ho va fer aleshores, però no necessàriament hauria de funcionar ara pel context en què ens trobem, [així que] hem de trobar altres vies”, afegeix. Una de les formes més visibles que adopta la resistència actual a Egipte són les organitzacions de la societat civil. Entre les més destacades hi ha les que encara treballen en la defensa dels drets humans, com Iniciativa Egípcia pels Drets Personals, que l’any passat va poder revertir una ofensiva del règim després de la detenció de tres dels seus membres. Altres grups centrats en drets laborals, com el Centre de Serveis Sindicals i Obrers, i feministes, com Nazra per a Estudis Feministes, continuen actius.

El vertiginós augment de la repressió també ha convertit els advocats de drets humans en un dels col·lectius que encarna millor la resistència d’avui. Tot i el control d’Al-Sissi sobre la judicatura, aquests advocats han seguit fent la seva feina per plantar cara al règim, destapar la seva ideologia legal i oferir suport a les víctimes, segons recullen estudis sobre el col·lectiu. Noms com Mahienour El Massry, actualment en presó, Mohamed Lotfy, Azza Soliman i Gamal Eid figuren entre els més prestigiosos i han estat premiats i reconeguts a l’estranger.

L’espai d’internet

Internet ofereix al seu torn un espai i unes oportunitats que no existeixen més enllà del món virtual. En aquest sentit, internet permet noves formes d’organització i debats que serien molt difícils de mantenir a fora, encara que no desafiïn directament el règim. El cas recent més destacat és el moviment de denúncia de la cultura de la violació que s’ha articulat a Egipte des de l’estiu, i que ja ha empès el govern a introduir tímides reformes legals, ha destapat casos d’assetjament i abús de figures conegudes i ha forçat la condemna a presó d’un jove.

Al carrer, el rígid control de les autoritats i la contundència exhibida contra qualsevol protesta fan que les mobilitzacions comportin un alt risc. Però lluny d’haver desaparegut, presenten ara un caràcter molt local, sovint a nivell de barri, d’entorn rural o d’empresa. Així, l’humil municipi d’Al-Warraq, a tocar del Caire, ha aconseguit resistir des del 2017 els intents de demolició de les seves cases gràcies a una forta organització veïnal. I aquest gener milers de treballadors d’una fàbrica metal·lúrgica s’han manifestat per defensar els seus drets laborals.

Altres formes de resistir inclouen les dels egipcis a l’estranger, en l’anomenada política de la diàspora. I Mirshak defensa que l’educació política, directa o indirecta, sobretot de grups de la societat civil, també representa una forma de resistència que, a més, es podria veure beneficiada per l’actual expansió de l’educació online. “El rol de l’educació per mantenir l’statu quo és clau”, observa l’investigador, així que “fer que la gent sàpiga més sobre política, economia o drets” és “clau per intentar concebre i transformar la societat egípcia”.

De cara al futur, Houry considera que parar atenció a aquestes noves formes de mobilització que sorgeixen a Egipte a l’ombra de la brutal repressió del règim permet prendre el pols al carrer i anticipar-se a altres formes de contestació. “En un context molt repressiu és un repte saber què passa sota la superfície. Així que és molt important entendre els espais on s’estan produint diàlegs socials, ja que en certa manera determinaran les noves vies de resistència i les demandes”, diu. “La societat no s’atura, sempre hi ha maneres de resistir”.