El nou president de la Interpol és un general dels Emirats Àrabs Units acusat de tortures
Diverses ONG fa anys que adverteixen que els règims autoritaris utilitzen l’organisme policial per detenir dissidents, opositors i periodistes
ParísEl penúltim president de la Interpol, el xinès Meng Hongwei, va protagonitzar un dels episodis més surrealistes de la història de l’organisme que coordina les policies de 195 països: el setembre del 2018 va desaparèixer a Lió sense deixar rastre. Després es va saber que havia estat segrestat per la policia xinesa –la mateixa a la qual pertanyia– i detingut durant sis mesos sense accés a un advocat o a qualsevol contacte amb l’exterior. Finalment, el 2020 va ser condemnat a tretze anys de presó per corrupció en un judici amb poques garanties. La seva desaparició va ser un capítol més del declivi d’un organisme internacional caracteritzat per l'opacitat i que sovint és utilitzat per règims totalitaris per perseguir i detenir opositors, dissidents i periodistes crítics.
El nou president de la Interpol, votat aquest dijous en una assemblea celebrada a Istanbul (Turquia), reforça les crítiques que han llançat els últims anys ONGs, acadèmics i polítics pels abusos en l'ús de l’anomenada alerta roja de països com Rússia, la Xina, Síria, l’Iran, Veneçuela i Cuba. La persona que presidirà l’organisme policial amb seu a Lió (França) durant els pròxims quatre anys és Ahmed al-Raisi, un general dels Emirats Àrabs Units acusat de tortures i repressió contra dissidents. Han calgut tres votacions perquè hagi sortit escollit.
"Estem profundament convençuts que l’elecció del general Al-Raisi tindrà conseqüències en la reputació de la Interpol i afectarà enormement la capacitat de l’organisme per portar a terme de manera eficaç la seva missió”, advertia dies abans de la votació l’eurodiputada belga Marie Arena, presidenta de la subcomissió de drets humans de l’Eurocambra, en una carta enviada a la Comissió Europea. La presidència de la Interpol és en realitat un càrrec més representatiu que no pas executiu –qui realment dirigeix l'ens és el director general, l’alemany Jürgen Stock–, però l’elecció d’una persona procedent d’una monarquia absoluta per ocupar el càrrec posa en evidència la deriva d’un organisme profundament hermètic.
Opacitat
No hi ha estadístiques oficials, no hi ha gairebé documents públics i només algunes de les alertes roges –les que emeten els estats per detenir persones que presumptament han comès delictes si passen una frontera o són identificades en qualsevol país– es publiquen a la pàgina web de la Interpol. "Les alertes roges sovint s'han emès amb finalitats polítiques contra dissidents, defensors dels drets humans i refugiats reconeguts", afirma Bruno Min, director legal de Fair Trials, una ONG de justícia internacional britànica. Min considera "urgent" que la Interpol sigui més transparent i que ofereixi estadístiques sobre les alertes: "Sense aquesta informació, no podem veure fins a quin punt els règims abusen dels sistemes i si les reformes impulsades funcionen".
Segons investigacions periodístiques, la majoria de les alertes roges procedeixen de règims totalitaris o de països sense els estàndards democràtics occidentals. Per posar-ne un exemple que recull el diari francès Libération, el 38% de les alertes roges del 2019 les va llançar Rússia. El mateix any, el Tadjikistan, un país situat entre la Xina i l’Afganistan que no arriba als 10 milions d’habitants, en va emetre 2.500.
“El govern de Putin no és ni de bon tros l'únic règim autoritari que té interès en utilitzar la Interpol per perseguir els seus enemics a través de les fronteres estatals. De fet, l'organisme de policia global s'ha convertit en una eina crucial que amplia l'abast de molts dels autòcrates del món”, avisa Edward Lemon, investigador nord-americà del Kennan Institute, en una investigació publicada al Journal of Democracy. Segons Lemon, després de l’intent de cop d’estat a Turquia del 2016, el govern de Recep Tayyip Erdogan va emetre 60.000 alertes roges, més de quatre vegades el total d’avisos que rep habitualment la Interpol en un any. Un altre exemple: el 2018, Veneçuela va reclamar la detenció i l'extradició a través de la Interpol del líder de l’oposició Julio Borges, que s’havia refugiat a Colòmbia. “Si l’autoritarisme s’ha globalitzat, la Interpol és una de les organitzacions que ho ha facilitat”, denuncia l’investigador.
La informació sobre la Interpol és sovint infranquejable. Interrogat per aquest diari sobre quin candidat a la presidència ha votat Espanya o sobre si hi ha països que abusen de les alertes roges, el ministeri de l’Interior espanyol s’ha limitat a dir que “el sufragi és secret” i que no fa “valoracions” sobre la qüestió dels abusos. Altres fonts d’Interior consultades coneixedores de la Interpol admeten aquestes pràctiques, però asseguren que qualsevol detenció per una alerta roja d’Interpol és examinada per un jutge. “La Interpol està molt idealitzada, però no deixa de ser una simple bústia de tràmits entre estats”, asseguren les fonts. “L’extradició no és automàtica. Hi ha moltes mesures de filtre abans de complir les alertes roges. El dossier sempre serà estudiat per les autoritats judicials de l’estat on es localitza la persona abans de ser lliurada”, afirmen.
Alertes falses
ONGs i advocats de tot el món denuncien que, malgrat els filtres i algunes reformes que s'han fet, hi ha molts casos d’activistes i de dissidents que han estat detinguts en països europeus per una alerta roja falsa. En molts casos, finalment han estat alliberats sense ser extradits, però sempre després d'haver passat dies –de vegades setmanes– detinguts. Un altre dels punts foscos és el finançament. Segons la investigació d’Edward Lemon, el 2017 els Emirats Àrabs –el país d’on és el nou president– van fer una donació a la Interpol de 50 milions d’euros, l’equivalent a gairebé les contribucions que han de fer tots els països de l’organisme.