Nostàlgia de Ceausescu, 30 anys després

BucarestVasile Marin té 80 anys i al seu petit apartament de Bucarest guarda com si fossin tresors les fotos familiars. N’hi ha de la seva mare, morta amb ell en braços quan els va enxampar una bomba. Ell, orfe, va quedar en mans de la Creu Roja fins als 14 anys. Després de treballar a Brasov i Timisoara, es va instal·lar a Bucarest i va aconseguir una feina en una fàbrica, on s’estaria 46 anys.

Ara que es commemoren els trenta anys de la caiguda del comunisme, la societat romanesa continua lluitant per desempallegar-se de l’ombra d’un dels períodes més foscos de la seva història. Una època marcada pels camps de concentració, l’espionatge massiu i l’opressió del règim.

El 16 de desembre del 1989 les coses es van tòrcer per a Nicolae Ceausescu. La gent de Timisoara, tipa de l’opressió i de la crisi d’abastiment i cansada del règim, va sortir al carrer amb un missatge: “Llibertat! Que caigui el comunisme!” La revolució es va estendre a les principals ciutats de Romania i Ceausescu va ser capturat. El 25 de desembre, dia de Nadal, va ser executat juntament amb la seva dona, Elena, a Targoviste, als afores de Bucarest.

Les últimes hores abans de morir

Avui, el lloc on el matrimoni Ceausescu va viure les últimes hores està semiabandonat. A l’interior de la comissaria, una saleta amb “l’habitació” dels Ceausescu dona fe de com van ser tractats les últimes hores de vida. Dos llits amb un matalàs primet, una tauleta de fusta pintada de gris i prou. A fora, on van ser executats, el temps s’ha aturat. Un cartell indica el lloc exacte: “ Locul executei sotilor Nicolae si Elena Ceaușescu. 25 Decembrie 1989. Ora 14.45 ”. L’impacte de les bales és nítid. No s’ha tocat res en trenta anys.

Molts dels aspectes de la dictadura comunista a Romania els hem conegut a través d’Herta Müller i el seu llibre autobiogràfic Mi patria era una semilla de manzana. “La maldat a la qual ens tenia sotmesos el règim era esgarrifosa. Com si ja no fos prou horrible la ideologia més soterrada, la que no necessita el culte a la persona. Més enllà d’això, aquella Romania, on tot girava al voltant de Ceausescu, aquell culte al dictador, era una obscenitat”, escriu la premi Nobel de literatura.

Més enllà d’això, hi ha qui no va viure aquells anys amb la por arrelada al cos. És el cas de Vasile Marin, que durant el comunisme va gaudir d’una vida més o menys tranquil·la. Ens ensenya una foto de la seva dona, que ja és morta, i els ulls se li omplen de llàgrimes: no va fer un casament en condicions perquè no tenia diners. “Hi volia convidar els veïns”. L’apartament on viu, l’hi va proporcionar la fàbrica. Després de la caiguda del règim el va comprar. “Ara, si no pots pagar els deutes, en tres mesos et fan fora. Quins temps van ser millors, aquests o aquells? Durant el comunisme, el govern cuidava de nosaltres”. Ara no engega la calefacció, troba a faltar la solidaritat d’aquella època i es queixa de la pensió: 1.453 leus, uns 300 euros al mes. Fa uns mesos va patir un indici d’infart i a l’hospital, per deu dies d’ingrés, va pagar 10.000 leus, és a dir, uns 2.000 euros. Vol deixar clar que no sent nostàlgia del comunisme, però sota el règim no va viure malament. “Els aliments eren barats i de qualitat, no com ara. La gent es reunia a les cases i mai va faltar de res. Els que ens governen ara estan destruint el país i ens roben. Mentre ells dormen en llits d’or, nosaltres ens morim de gana”, sentencia.

Tot just havent entrat a la Unió Europea, el 2007, Romania va veure com la crisi econòmica també arribava a les seves terres. Les noves generacions es van acostumar a viure en la precarietat, però la generació que durant el comunisme havia tingut les necessitats cobertes va començar a mirar enrere.

Cristopher Niculescu ha sigut escenògraf durant 42 anys i reconeix que no li van caure els anells per treballar per al règim. “La gent del cinema érem l’elit de la cultura i podíem llegir revistes de fora, veure pel·lícules prohibides i tenir accés a la informació. No hi havia llibertat absoluta, però teníem més llibertat”. El comunisme va coincidir en la seva època de desenvolupament laboral i la revolució el va agafar amb 38 anys i dues criatures de 6 i 3 anys. “Als vuitanta hi havia problemes d’abastiment, però no la recordo com una època dolenta: érem joves i ens en vam sortir”. Durant els anys vuitanta, Ceausescu va haver de pagar tot el deute al Fons Monetari Internacional (FMI) i la situació econòmica a Romania es va precaritzar. De fet, va ser després de la caiguda del règim quan el món es va assabentar dels 100.000 infants que vivien en orfenats en situacions demencials: la crisi va fer que moltes famílies deixessin els seus infants en institucions.

Niculescu, com Marin, destaca la solidaritat del moment i la xarxa que es va crear entre amics, familiars i veïns, i això sí que ho recorda amb nostàlgia. “Ara tothom és molt més egoista i ens comuniquem menys. Sí que és cert que hi havia èpoques en què l’opressió s’accentuava i molts amics se’n van anar a Occident, això va ser negatiu”. Tot i que molta gent del seu voltant va emigrar, ell no. “Vaig pensar que seria complicat entrar al mercat laboral a l’estranger. És difícil fer-se un lloc en un país de fora”. Assegura que sempre ha sigut un apassionat de la seva feina i per això no es va voler arriscar. “No vaig voler renunciar al que tenia a Romania”, conclou.

Malgrat el que explica, l’escenògraf recorda amb alegria la caiguda del règim: “Hi ha teories de la conspiració que parlen d’un cop d’estat o de la ingerència russa. No m’ho crec, en aquell moment la revolució es va viure amb un entusiasme desmesurat”. Traian Orban va ser un dels protagonistes de la revolució. El 17 de desembre del 1989 l’exèrcit li va disparar en una cama i va haver de veure la revolució des de l’hospital. Des de llavors ha dedicat la vida a la construcció del Memorial de la Revolució a Timisoara. “Treballo per recuperar la memòria. Recopilo tota la documentació que encara avui surt del 1989”.

Per a Orban, els romanesos que senten nostàlgia del comunisme són els que se’n van aprofitar. “Espero que desaparegui aquest sentiment que hi ha entre alguns sectors. Entenc que hi hagi una certa nostàlgia, perquè durant el comunisme la gent es va acostumar a rebre de tot”.

Però la caiguda del règim no va significar sortir del comunisme. Després de la dictadura, la societat romanesa s’havia acostumat a viure de manera discreta i desconfiada: “Vam viure en una presó i ens vam fer duals: hi havia el que fèiem o dèiem en públic i el que fèiem o dèiem en privat. Això ha quedat impregnat en la societat: tothom continua sent prudent i la duplicitat es manté. El fet que gairebé tots els nostres polítics siguin fills del Partit Comunista no hi ha ajudat”, diu Niculescu.