El nom de Macedònia

Unes cent mil persones es van manifestar el 21 de gener a la ciutat de Tessalònica, al nord de Grècia. Reunits al voltant de l’estàtua d’Alexandre el Gran, amb banderes i pancartes on deia “Només hi ha una Macedònia i és grega”, el carrer recordava al primer ministre, Alexis Tsipras, per què ha estat impossible, els últims 25 anys, arreglar la disputa que mantenen amb els seus veïns del nord pel nom oficial de l’Antiga República Iugoslava de Macedònia, un país de dos milions d’habitants que s’ha vist obligat a ser reconegut com a estat i com a membre de l’ONU amb l’acrònim en anglès de l’únic nom que li permeten utilitzar internacionalment, FYROM.

“No té cap fonament històric i és absurd reclamar l’exclusivitat de Macèdonia”, reconeixia Tsipras en un diari grec. Però enquestes publicades fa només uns dies diuen que una majoria de grecs s’oposa al fet que els macedonis puguin utilitzar un nom que també correspon a una de les seves províncies. I si en alguna cosa han excel·lit els grecs des de fa dècades és l’exportació a la UE i al món de les seves disputes veïnals (només la part grega de Xipre és membre de la UE).

Els macedonis han vist com se’ls vetava durant anys una futura incorporació a la Unió Europea o a l’OTAN. Des de principis d’any, però, la qüestió s’ha començat a desencallar. L’ONU ha posat sobre la taula aquest gener fins a cinc possibles variacions del nom (que juguen amb incloure-hi els termes Nova, del Nord, República o la referència al riu Vardar...). Alexis Tsipras es va reunir a Davos amb el seu homòleg macedoni, Zoran Zaev, que com a mostra de bona voluntat li va assegurar que estan disposats a canviar el nom d’Alexandre el Gran -l’heroi històric que tots reclamen com a seu- de l’aeroport de Skopje i la principal autopista cap a Grècia.

A Brussel·les també s’han afanyat a dir que si es tanca una solució definitiva en els pròxims sis mesos Macedònia podria rebre la invitació a entrar a l’OTAN a la cimera del juliol i s’obririen les negociacions d’adhesió a la UE abans d’acabar l’any.

Macedònia ha estat, durant massa temps, un territori amb les esperances de futur congelades. Després de deu anys trucant a la porta de la UE i de l’Aliança Atlàntica, deu anys en un llimb jurídic i diplomàtic, ara l’ambient ha canviat. L’empobrida Macedònia vol recuperar el somni de la Unió. La corrupció i el poder del crim organitzat que els últims anys l’havien fet lliscar cap al nacionalisme autoritari i l’aparició de Rússia, disposada a omplir el buit polític deixat pels europeus als Balcans -amb informacions que demostren la seva implicació directa en la desestabilització recent de Macedònia-, han fet reaccionar finalment Brussel·les. La negativa de la UE a obrir negociacions amb Skopje “clarament no ha ajudat a estabilitzar el país”, admetia fa mesos el comissari europeu per a l’ampliació. Grècia també necessita tancar les seves pròpies ferides. “Hi ha moltes capes emocionals i les hem de pelar totes per trobar una solució racional”, deia el negociador macedoni en la seva última visita a Atenes. Fa 25 anys un milió de persones es van manifestar a Tessalònica cridant “Macedònia és grega”. Avui en són moltes menys i els seus governs parlen de diplomàcia i de consens.