“Si no perdones, l’odi et mata a tu primer”
La burundesa Marguerite Barankitse és una refugiada que ajuda altres refugiats a sobreviure i a viure sense venjança
BarcelonaL’han batejat com 'la mare' o 'la boja de Burund'i i Marguerite Barankitse, Maggy, se’n riu quan recorda que ningú entenia la dèria de criar nens, sense fixar-se si eren hutus o tutsis, per formar una gran família multiètnica. Nascuda el 1957 en una família tutsi benestant i profundament cristiana, Barankitse tenia 24 anys quan es va fer càrrec de Chloe, una nena hutu òrfena que va acabar adoptant legalment. Repetia el model que havia vist a casa seva, quan la seva mare vídua va acollir uns quants nens. Barankitse té set fills adoptats que li han donat 20 nets. Però en té molts més, subratlla asseguda a la llibreria del Cidob del Raval barceloní. “He criat 20.000 nens”, diu referint-se als menors acollits des del 1993 per la seva Maison Shalom. Primer a Burundi i ara a l’exili de Ruanda. La seva història personal es confon amb la del país.
La nena Maggy no entenia l’odi entre hutus i tutsis, tot i que havia perdut 62 membres de la seva família en mans d’hutus. “Mai he pensat que van ser els hutus, sinó el sistema i les injustícies”, assegura convençuda que a Burundi, com en altres parts del continent, els conflictes “polítics, per mals governants i corrupció” es fan passar interessadament per ètnics o religiosos. “Si valons i flamencs, tan diferents, viuen plegats a Bèlgica, per què nosaltres no podem fer-ho si tenim la mateixa llengua, cultura i gastronomia?”, es pregunta. Amb el genocidi en marxa, va aconseguir que un bisbe catòlic l’acollís amb un centenar de burundesos que volien evitar els botxins o es negaven a ser-ho. Però ni el sagrat amagatall va salvar-los. Uns tutsis venjatius van matar a cop de matxet 72 dels seus amics. Miraculosament, diu, 25 nens van sobreviure. Com ella mateixa.
Comunitats sense odi
És l’origen de la seva Maison Shalom. Sempre moguda per “trencar el cercle de la violència”, més que diners diu que reparteix amor i felicitat. “Crio els nens en la dignitat i la tolerància perquè siguin la nova generació que revertirà l’odi i restaurarà l’esperança a Burundi”, assegura. Com Richard Nijimbere, directiu de l’organització, a qui va recollir amb 14 anys, orfe i amb mig cos cremat. Li va tractar les cremades, el va enviar a estudiar economia a Moscou i el va fer tornar a Burundi. “Richard ha après a perdonar els assassins perquè si no perdones, l’odi et mata a tu primer”, afirma.
Les tensions ètnico-polítiques de Burundi han crescut a l’ombra del germà ruandès. Burundi, com Ruanda, és un país petit i amb pocs recursos naturals, la qual cosa pot explicar la inoperància internacional davant de l’últim capítol d’una història convulsa de dictadures, el genocidi del 1994 i una dècada de guerra civil, amb centenars de milers de morts i refugiats. Els acords de pau d’Arusha del 2003 van posar fi al conflicte militar i, entre altres capítols, consagraven la limitació del poder a dues legislatures. L’any 2015, però, el president Pierre Nkurunziza va forçar un tercer mandat, i això va encendre els ànims de l’oposició, capaç de treure milers de persones als carrers per protestar per la deriva autoritària d’un dirigent que, en paraules de Barankitse, es mou encara en la dinàmica del genocidi, és “incapaç de perdonar i viu en la revenja”. La violència ha deixat 1.200 morts, 400.000 refugiats als països veïns i 200.000 desplaçats dins de la frontera burundesa. Un 6% dels seus 10 milions d’habitants.
Refugi ruandès
Ella mateixa, explica, es va encarar a Nkurunziza i li va retreure que anés en contra del seu poble. Barankitse va haver de refugiar-se en una ambaixada europea i d’allà sortir cap a Luxemburg, però al cap de “quatre dies” ja va veure que a Europa no seria útil. I va tornar a l’Àfrica, a Kigali, la capital ruandesa, a dirigir els projectes educatius i formatius, els tallers, les cooperatives, els microcrèdits per a les mares. Ha perdut el compte dels cops que l’han intentat matar, però diu que ara fa temps que no “envien ningú” a intentar-ho. Potser perquè algú que ho va aprovar ha acabat sent “amic” i un profeta de la reconciliació. “Sense perdó no hi ha reconciliació, i mentre espero la mort celebro la vida”.
No vol que els africans se’n vagin de l’Àfrica i és partidària que, si les circumstàncies hi obliguen, es refugiïn al continent, però adverteix que si la Unió Europea i la comunitat internacional “volen la pau, no poden continuar donant els milions de diners de la cooperació a governs corruptes com el de Burundi”. Cal, afirma, un canvi de paradigma, “transformar l’Àfrica en un paradís” i deixar d’enriquir-se empobrint el continent amb l’extracció barata de les matèries primeres i la venda massiva d’armes, indispensables per a la maquinària de destrucció.
“Els refugiats som gent normal”, afirma, conscient, però, que la seva és una situació anòmala dins del col·lectiu. “Què necessitem? No volem la pena ni la compassió europea, volem justícia, pau i dignitat”, enumera.
De moment, hi ha poques possibilitats d’estabilitat. Nkurunziza ha convocat per al maig un controvertit referèndum per legitimar les seves aspiracions de mantenir-se en el poder fins al 2034. Fa tres anys que el país hauria d’haver celebrat comicis, però ni les denúncies de l’ONU ni la indignació de la comunitat internacional han fet canviar el full de ruta del dictador. La situació es deteriora i Barankitse apunta com a solució que un embargament internacional ofegaria el règim però no afectaria una població que viu bàsicament de l’agricultura. A Ruanda, espera poder tornar a un Burundi en pau.
