“No necessitem Europa per a res, és la UE la que ens necessita”

IstanbulHidayet Candan i els seus amics passen el temps entre gots de te i cigarrets en un dels cafès al voltant de la mesquita. És habitual entre els turcs més conservadors del barri de Kasimpasa -el veïnat on va créixer Recep Tayyip Erdogan- reunir-se després de l’oració del migdia i estar asseguts durant hores prenent tes i jugant partides de backgammon.

Candan, estudiant d’últim curs de medicina; Soner Akrasi, tècnic en prevenció de riscos laborals, i Ziya Kap, gestor d’assegurances, van anar a votar després de resar i ara s’entretenen al cafè. Els tres amics estan promesos amb “dones musulmanes que porten vel”, com apunta Candan. “Turquia començarà a renèixer després d’avui, amb l’ajuda de Déu”, diu vehement Akrasi, i els tres amics repeteixen el gest dels quatre dits estesos (el senyal de victòria dels Germans Musulmans d’Egipte, que va copiar després la militància de l’AKP).

“Erdogan ha fet de Turquia un gran país amb grans inversions en el sector públic. D’aquí uns anys estaran acabades les obres de l’aeroport més gran del món. No necessitem Europa per a res, la Unió Europea ens necessita a nosaltres”, fanfarroneja Kap.

El referèndum com a plebiscit

Aquest veïnat de classe obrera és el planter del qual s’ha nodrit des de fa 15 anys el governant Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP). Coronant el barri, a la part alta d’un turó, hi ha el renovat estadi de futbol Recep Tayyip Erdogan, on el president va jugar en la seva joventut. Com en un santuari, s’hi exposen fotografies en blanc i negre d’un Erdogan imberbe amb pantalons curts i calces llargues.

Tot i ser un barri molt conservador, es nota la diferència entre les generacions. Les dones grans vesteixen amb gavardina i mocador lligat al coll, i moltes noies joves porten texans estrets i els cabells deixats anar. No obstant això, es mantenen les tradicions musulmanes als cafès i llocs públics de reunió on només hi ha homes.

Amb orgull, els veïns del barri de Kulaksiz (on es va criar Erdogan) expliquen que al col·legi públic Piyalepasa es van graduar el president de la nació i l’alcalde del districte de Beyoglu, Ahmet Misbah Demircan. Molts dels vots a favor del referèndum constitucional van sortir ahir de les urnes dels cinc col·legis electorals de Kasimpasa. Però també hi ha hagut electors que han volgut castigar Erdogan per les seves polítiques cada vegada més autoritàries.

A l’escola de Piyalepasa es van formar cues enormes d’electors que esperaven per dipositar la seva papereta del sí o el no.

“Votem pel futur de la nostra nació. Per ser un país lliure i no viure sota l’opressió d’aquest règim. Els turcs hem de lluitar per restablir els nostres drets que ens han sigut usurpats per aquest règim policial”, denuncia sense por el ciutadà Burhan Karakac.

El feu d’Erdogan

“Aquest és el castell d’Erdogan [en referència al fet que el barri és feu de l’AKP], però nosaltres serem capaços de tombar-lo”, assenyala desafiant en anglès Ali Taz, un jubilat que va treballar en una agència de viatges.

Els votants més recelosos a l’hora de parlar amb la premsa són els més conservadors. Alguns se senten intimidats i miren els periodistes amb desconfiança. “Per què ets aquí? Quin interès té Europa amb Turquia? Deixeu-nos en pau”, els increpa un home amb barba vestit amb roba islàmica i un rosari penjant del canell.

“El canvi a un sistema presidencial portarà l’estabilitat a Turquia. La història del país ens ha demostrat que mai no han funcionat les coalicions de govern”, explica Ahmed Günbey.

L’AKP va aconseguir fer realitat el referèndum constitucional gràcies al suport de l’opositor partit ultranacionalista MHP, però, en lloc de sumar més vots per al sí, el partit s’ha guanyat que alguns partidaris del partit nacionalista se sentin traïts per aquesta aliança. “Soc nacionalista però dic que no al referèndum. Dic no a l’opressió i a un règim dictatorial”, diu Lak Özer, del moviment de dones de l’MHP.