Reed Brody, caçadictadors: "No hauríem de perdre temps amb estupideses"

Li diuen caçadictadors, tot i que ell insisteix que és una etiqueta dels periodistes. Sigui com sigui, fa anys que es dedica a escoltar els crims més terribles i intentar empresonar-ne els responsables. Ha perseguit dictadors com Augusto Pinochet, a Xile, i Hissène Habré, al Txad, i ha estat director adjunt de Human Rights Watch. 

És fill de jueus.

— El meu pare va sobreviure tres anys en camps de treball nazis, va perdre un dit del peu durant l'hivern rus, es va contagiar de tifus a l'hospital; i sobretot va viure el suïcidi de la seva dona quan estava embarassada de set mesos. Però va acabar trobant la felicitat. 

Com?

— Va conèixer la meva mare. Va tenir dos fills. I es va passar els últims trenta anys de la seva vida fent de professor en una universitat bucòlica dels Estats Units. A la seva tomba hi ha una frase d'Albert Camus: “Al mig de l’hivern vaig descobrir dintre meu un estiu invencible”.

Ell el va sensibilitzar contra la injustícia?

— En realitat va ser més la meva mare, que sempre em portava a manifestacions. Però el meu pare em va ensenyar a superar els desafiaments i a persistir. Això ha estat clau en la meva feina.

Persistir.

— Sí, saber que es pot resistir, perseverar, i també perdre. En totes les lluites que han tingut èxit hi ha hagut perseverança. 

La seva primera gran lluita és l'Amèrica Llatina.

— Vaig viatjar per molts països després d’estudiar dret a Columbia. Vaig estar a les mines d'estany de Bolívia. Recordo la calor, no podia suportar-ho ni cinc minuts, i aquells treballadors s’hi estaven hores. La seva esperança de vida rondava els 40 anys. Va ser la primera vegada que vaig relacionar la riquesa dels Estats Units amb la pobresa de l'Amèrica Llatina. 

Va tornar als Estats Units.

— I em vaig convertir en fiscal adjunt de Nova York, però ja estava compromès amb la lluita per la democràcia llatinoamericana. I vaig viatjar a Nicaragua. 

Allò ho canvia tot.

— Moltes persones em van explicar les atrocitats comeses pels Contras –els grups insurgents que lluitaven contra els sandinistes finançats pels Estats Units–. Degollaments, cases incendiades… i em deien: "Als Estats Units no saben què estan fent aquí amb les seves armes". Vaig sentir molta responsabilitat. 

Què va fer?

— Vaig recórrer totes les zones de guerra, vaig entrevistar moltes persones i ho vaig posar tot en un informe molt detallat. Es va publicar a la primera pàgina del New York Times. 

I va tenir conseqüències.

— El Congrés va retirar els diners als Contras. Allà vaig veure clarament que es podien canviar les coses. 

Com arriba el cas Pinochet?

— Feia poc que havia entrat a Human Rights Watch. També feia poc que havia mort el meu pare, i recordo que duia el seu abric quan vaig saber que l’havien detingut a Londres. M’hi van enviar per coordinar les intervencions de l'organització. Hi havia d’estar una setmana i m’hi vaig quedar sis mesos. 

Què recorda?

— El dia que s’havia de resoldre si tenia o no immunitat, la Cambra dels Lords semblava un partit de futbol perquè s’aixecaven un a un. Els dos primers estaven a favor de donar-li. Vaig pensar que estava perdut, però els tres següents la van denegar. Va ser un dels moments més forts de la meva vida, perquè vam veure que podíem portar davant la justícia persones que semblaven inabastables.

Què va fer a partir d'allà?

— Tenia un mapa a la meva oficina, i demanava als meus col·legues que assenyalessin on hi havia un torturador, un dictador. I un dia es va posar en contacte amb mi una advocada del Txad dient: "Tenim un dictador que ha matat més que Pinochet i que avui viu al Senegal". 

Hissène Habré.

— Vam decidir intentar-ho. I va sortir bé. 18 anys després ho vam aconseguir. Empresonar un dictador no és habitual.

Com es gestiona la frustració d'esperar?

— Tenint petites victòries pel camí. 

Com va ser el moment de conèixer la sentència?

— Moltes víctimes portaven mocadors negres en senyal de dol, i quan es va dir que se’l condemnava a cadena perpètua se’ls van treure i els van deixar davant del terra del tribunal; ja no els necessitaven. 

Quina emoció.

— És que sempre m'entrevisten per parlar de dictadors. I a mi el que m’interessa són les persones que saben transformar el patiment en un propòsit de justícia i de lluita. 

És jueu.

— Sí, tècnicament. Tot i que no crec en Déu.

Què pensa quan veu Palestina?

— Vergonya. I la facilitat amb què es titlla d'antisemitisme qualsevol crítica m'obliga a fer servir la meva veu de jueu per denunciar les violacions comeses per Israel. És una vergonya inacceptable.

El dret internacional falla.

— Sempre he denunciat la doble moral perquè el dret internacional és prou fort per a un dictador africà però no per als líders occidentals. Però alguna cosa està canviant. És la primera vegada des d'abans de Nuremberg que l'instrument de la justícia penal internacional es vol utilitzar contra un aliat d'Occident.

Per què són importants els drets humans? 

— La resposta pragmàtica és que ens hem de defensar perquè hi hagi pau. És a dir, la dictadura de Rússia també és un perill per a nosaltres. Però la meva resposta, més idealista potser, és que tots pertanyem a aquest món, estem interconnectats.

Què tenen en comú els dictadors?

— Que poden. Per què no els tenim a altres bandes? Perquè no poden. Per això és important la cultura democràtica, l'existència d’una oposició i la llibertat de premsa. 

És optimista?

— Més des que Kamala Harris va reemplaçar Joe Biden. Però veig que els mecanismes de domini dels dolents són més forts. Martin Luther King deia que l’arc moral de la història tendeix a la justícia i hi estic d’acord. Però la història és cíclica, i els que ara estan dominant tenen instruments de control més forts. I el problema és que amb el canvi climàtic a sobre, no hauríem de tenir tant de temps per perdre amb estupideses.