El nen kurd que amortallava cadàvers

Hassaka (kurdistan Sirià)Que falti el te durant un retrobament al Pròxim Orient és realment estrany, encara que aquesta última vegada els motius fossin de pes. El 9 d’octubre, la primera bomba turca sobre sòl kurdosirià va destruir una planta de tractament situada just a la frontera. Mig milió de persones no tenen aigua potable des de llavors. Va ser just aquest dia quan els Jalil, pare i fill, van fugir de la seva Serekaniye natal per buscar refugi a Al-Hasakah, 80 quilòmetres més al sud. Però aquí tampoc hi arriba l’aigua.

“Aviat portaran uns bidons, serà qüestió de minuts”, es va tornar a disculpar l’Alí, el pare, abans d’oferir-me una cigarreta. Vaig conèixer els Jalil el novembre del 2014. La localitat més occidental de la regió kurdosiriana de Cizire s’havia convertit aleshores en un infern per l’ofensiva dels jihadistes d’Al-Nusra que arribaven des del sud i, sobretot, des del nord. Des del costat turc. Viatjar a una zona en conflicte comporta dues visites ineludibles. L’hospital dona una idea dels nivells de violència, i l’escola, de la quantitat de gent que ha fugit.

El novembre del 2014 l’escola estava tancada, però algú a la caserna de la milícia kurda em va dir que encara quedava un nen a la ciutat. El trobaria a la seu de l’Associació de Famílies dels Màrtirs. Mitja hora més tard, em trobava en un d’aquells llocs on es netegen els cadàvers i se’ls vesteix d’uniforme abans de ficar-los en un taüt. Les fotos dels caiguts locals estaven penjades a les parets, i eren els seus pares, mares, esposes, germanes i filles les que gestionaven el centre. L’Alí Jalil em va assenyalar el retrat del seu germà. I em va dir que somiava amb ser periodista fins que el va matar un franctirador jihadista, el novembre del 2012. Va ser el primer que va enterrar, però després d’ell n’han vingut molts més. L’ajudava sempre el seu fill Diar. Tenia tretze anys.

Un catàleg de l’horror

“Aquests tres van arribar completament carbonitzats; a aquesta li van tallar el cap, igual que a aquests dos...” Un a un, l’Alí esbossava la història de mitja dotzena dels més d’un centenar de rostres la mirada dels quals es perdia en l’infinit en aquella habitació. El seu fill no aixecava la vista del terra mentre el seu pare desgranava el catàleg del terror. Només l’arribada de dos fèretres va interrompre el monòleg. Després de descarregar-los i portar-los dins, l’Alí i el seu fill els van embolicar amb la roba vermella habitual, a la qual afegirien l’ensenya groga de les YPG (les milícies kurdoàrabs) i una corona de flors de plàstic. Es movien amb la precisió adquirida després d’una rutina repetida diàriament, i durant anys. L’Alí deia que amortallar els cadàvers era molt laboriós, però que el seu fill sempre era allà per ajudar-lo.

Què es pregunta a un nen que amortalla cadàvers? Parlar de l’escola o de si li agrada jugar a futbol amb els seus amics els caps de setmana no era viable. “Per què no vols parlar ara? Digues com t’estimaves el teu oncle. Explica-li que us passàveu el dia junts al cibercafè -insistia el pare, dirigint-se al petit-. Explica al periodista què deies els dies que queien bombes: «Que llancin les que vulguin, que no marxarem!»”. El Diar evitava el contacte visual, ocupat en col·locar una corona al segon taüt. Quan es va incorporar, li vaig preguntar què volia ser de gran. “Seré soldat”, va contestar.

Si bé els vaig enviar l’article que vaig publicar aleshores a través de l’e-mail d’un altre voluntari de l’associació, mai vaig rebre resposta. Moltes vegades em vaig preguntar què devia haver sigut del Diar. Si l’havien matat o si seguia viu entre tots aquells morts. Al febrer vaig tornar a Serekaniye per sortir de dubtes. L’associació seguia igual, excepte per una bonica estufa de llenya i un gran nombre de noves fotografies a les parets. Hi havia gent prenent te, tant familiars dels morts com d’altres que no tenien res a veure amb tot allò. Sense electricitat, però amb la calefacció i el te gratuït gairebé a tota hora, probablement no hi havia millor lloc a Serekaniye per passar l’estona.

El retrobament

A la meitat d’una conversa casual però apagada, algú va comentar que l’últim cadàver havia arribat feia quinze dies, res a veure amb els pitjors anys de la guerra. La voluntària Zahra es recordava de mi i jo d’ella. També li va fer il·lusió que reconegués el seu fill entre els retrats de la paret. Vaig recordar que era l’únic que portava una visera. Li vaig preguntar pel Diar i per l’Alí, i tots dos van aparèixer deu minuts després d’una trucada de telèfon. A punt de fer divuit anys, el xaval era ja més alt que el seu pare i lluïa un d’aquests talls de cabells de futbolista que tant agraden al Pròxim Orient. Ell mateix em va explicar, en anglès, que havien deixat l’associació el 2017 i que, aleshores, ja només ajudava amb els morts a la sortida de l’escola. No calia incidir més en allò. El Diar estava a punt d’acabar la secundària i es matricularia després “en alguna enginyeria” a la Universitat de Rojava.

Però no va tenir temps. El 9 d’octubre em va explicar per telèfon que la situació era crítica pels bombardejos turcs. Segurament se n’anirien. Ho van fer poques hores després, unint-se a un flux de 300.000 desplaçats que arriba avui fins a Al-Hasakah. Els Jalil ja fa tres setmanes que viuen en una habitació a casa d’una germana. L’Alí explica que els seus antics veïns li han dit que han saquejat casa seva a Serekaniye.

“Això és tot el que ens queda”, lamenta mirant un parell de bosses amb roba i unes mantes. Ara sí, comença a preparar el te. Com quan els vaig conèixer el 2014, el Diar escolta de boca del seu pare un nou capítol de l’horror, en silenci i amb la mirada perduda en una rajola. L’Alí assegura que el xaval aviat marxarà al Kurdistan iraquià. Té un oncle allà que el pot ajudar. “Alemanya”, acaba dient. Allà és on vol marxar ara el noi.