Un jove negre i pobre és assassinat cada 23 minuts al Brasil

BarcelonaA Terezinha de Jesus un policia li va matar el seu fill Eduardo, de 10 anys, en una batuda a Rio de Janeiro, un matí de dijous del 2015. Des de llavors aquesta dona no ha parat de lluitar per buscar justícia. Per una banda, per condemnar l’agent que va disparar contra un nen desarmat a la porta de casa i, per l’altra, per denunciar la violència policial i institucional contra els residents a les faveles. “Ens maten per negres i pobres”, constatava quan va venir a Barcelona per donar veu a un problema que Valdênia Paulino, advocada i activista dels drets humans, no té cap dubte que és “un genocidi de joves negres”. Les estadístiques posen xifres a la tragèdia: en les tres primeres setmanes del 2017 van morir assassinades al Brasil el mateix nombre de persones que en els 500 atemptats de tot el món. És com si cada dia caigués un avió amb 163 persones a bord, uns nivells que, segons els barems de les Nacions Unides, es poden qualificar d’epidèmia.

Les víctimes tenen un patró: joves homes, negres i amb una formació mínima. El 2015 les dades oficials assenyalaven que el 47% de les gairebé 60.000 víctimes d’homicidis tenien entre 15 i 29 anys. És a dir, cada dia moren 63 homes joves, un cada 23 minuts. Un nen negre té més possibilitats de morir violentament abans d’arribar a la plena maduresa. “Que què vull jo per a aquest jovent? Un dia més de vida -afirma aquesta advocada-, perquè s’estan carregant generacions joves, el futur del país”.

L’ Atles de la violència del Fòrum de Seguretat Pública a partir de dades oficials deixa veure que, en la dècada que va entre el 2005 i el 2015, la taxa d’homicidis entre els negres brasilers ha augmentat en un 18%, mentre que entre els compatriotes blancs hi ha hagut una reducció del 12%. La proliferació d’armes -malgrat els esforços de donar diners a canvi d’entregar-les-, la pobresa i sobretot la desigualtat són els pilars que alimenten la violència.

Tortures sistematitzades

Paulino parla un portunyol herència del seu exili a Barcelona el 2008 amb un programa de protecció d’Amnistia Internacional després que la policia no li garantís la integritat. Ara ha tornat a la capital catalana per participar en unes jornades organitzades per l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) per denunciar la sistematització de la persecució dels pobres, amb “extorsions, tortures, grups policials d’extermini o violacions de domicili sense cap ordre judicial”. La policia és la màxima responsable d’aquesta violència, a vegades per agents corruptes i d’altres en complicitat amb bandes o mafiosos de la prostitució, les drogues o les armes. A aquesta equació s’hi ha d’afegir, continua, la potència de les empreses de seguretat privada, que tenen policies a sou i a qui els interessa mantenir una “sensació de por i inseguretat”.

“La policia determina qui és negre i qui no, segons com et tracta”, subratlla. A partir d’aquí, la raça condiciona el nivell d’educació, el barri, les ofertes laborals i fins i tot les amistats, perquè encara ara les faveles estan plenes d’afrodescendents pobres, que han d’ocultar on viuen per evitar l’estigmatizació.

Dol invisibilitzat

La violència no és només física. Els negres guanyen poc més de la meitat que els blancs i ocupen l’escala més baixa del mercat laboral, malgrat que més del 50% dels 200 milions dels brasilers es presenten com a no blancs. Paulino denuncia un racisme molt més imperceptible. Les habituals morts violentes descompten anys de vida i deixen marcades les generacions de fills i de progenitors que han de passar el dolor de la pèrdua ràpidament perquè, en no tenir diners per pagar vetlles, el cos s’enterra immediatament. “És un dol col·lectiu invisible, ningú no parla del dol dels nens orfes o de les àvies de 35 anys que han de fer de mares dels fills dels fills morts”, denuncia l’advocada. Paulino té l’objectiu que s’investigui si aquestes dones que han patit violència a través de fills o néts -doblement victimitzades- tenen més incidència de càncers.

«Pago ‘l’impost de la vida’»

Valdênia Paulino va estrenar d’adolescent “consciència social” amb les desigualtats. “Érem tan pobres que la mare repartia un plàtan entre els sis fills”, recorda. En contacte amb la teologia de l’alliberament, als 14 ja es dedicava a “alfabetitzar” els més desafavorits de la comunitat. Aquesta va ser l’arrencada d’una vida dedicada a l’activisme social, amb noies que havien deixat la prostitució, nens del carrer o joves que volien sortir de la pobresa. A Paulino, tot força en un cos menut, la van violar un policia corrupte i el vigilant d’un prostíbul. “Si ho van fer, és que vaig pel bon camí”, somriu, conscient dels riscos. Paulino posa rostre a la violència que pateixen els defensors dels drets humans. “Sé que pago l’impost de la vida per viure”, conclou.