Nascuts al Líban però apàtrides perquè només la mare és libanesa

BeirutDe petit, Mustafà Chaar somiava amb ser un oficial de l'exèrcit, com el seu oncle matern. "Quan la meva mare em portava a veure els meus cosins, m'encantava veure'l vestit amb l'uniforme. Tenia enveja dels meus cosins. Podrien ser el que volguessin en el futur, però jo, en canvi, mai podria ser militar ni metge ni professor, ni tan sols taxista", es lamenta el Mustafà. La seva mare és libanesa però el seu pare té la nacionalitat siriana, igual que el seu avi, i, per tant, el Mustafà també és sirià, encara que tots ells hagin nascut al Líban. Segons les lleis de ciutadania, a les dones libaneses no se'ls permet transmetre la seva nacionalitat als fills de cònjuges estrangers, és un dret exclusiu per als homes, de manera que els descendents corren el risc de convertir-se en apàtrides i ser discriminats. Al no ser ciutadans libanesos no poden exercir professions vinculades a institucions o sindicats, únicament poden treballar en el sector privat i no tenen dret a una pensió de jubilació ni de viduïtat.

L'avi del Mustafà va néixer el 1920 quan es va crear el Gran Líban, com a estat independent de Síria, però com que tenia els orígens a Damasc li van negar la nacionalitat libanesa. Com perseguits per "una maledicció familiar", els fills del Mustafà i els seus nets també seguiran sent sirians, encara que mai hagin trepitjat Síria. El Mustafà ha sigut apàtrida fins que va complir els 40 anys, edat en la qual ja està exempt de fer la mili a Síria. Va aconseguir la nacionalitat siriana fa tres anys -ara ha complert els 45- i va ser una veritable odissea tot el tràmit burocràtic en un país que porta 10 anys en guerra. "Va ser la primera vegada a la vida que vaig anar a Damasc. Em van tractar com a un estranger a qui enganyen per prendre-li els diners. Em va costar 7.000 dòlars aconseguir la nacionalitat siriana, a més del risc que va suposar creuar en taxi mig país amb punts de control de militars, de grups rebels i de jihadistes mentre seguien els combats", recorda.

Ara que el seu únic fill baró és major d'edat es troba en la mateixa tessitura. "¿Com que he d'enviar-lo a Síria perquè el reclutin i hagi de lluitar per un país en què no ha estat mai?", es pregunta el Mustafà. "Si l'únic que coneix de Síria és l'ambaixada a Beirut!", afegeix amb sorna. Durant tota la seva vida s'han sentit estrangers al seu país, així que va decidir actuar i el 2010 va fundar l'associació La meva Nacionalitat La meva Dignitat per lluitar perquè totes les dones libaneses puguin donar la nacionalitat als seus fills. Segons el Mustafà, al Líban hi ha 100.000 fills apàtrides i 70.000 libaneses casades amb estrangers.

Encara que són pocs els avenços que han fet fins ara, el moviment va aconseguir el 2018 que els fills de mare libanesa i pare no libanès puguin ser escolaritzats en institucions publiques, ja que el ministeri d'Educació va eliminar la quota d'admissió que demanava als no libanesos. No obstant això, no tenen dret a la Seguretat Social, ni a la sanitat pública. La discriminació és molt més gran quan es tracta de fills de pare amb nacionalitat àrab que els que tenen nacionalitat europea o nord-americana, ja que tenir un passaport europeu o dels Estats Units és una porta que se'ls obre per al futur.

"Els fills de pares àrabs estem condemnats a ser apàtrides i el Líban es converteix per a nosaltres en una presó, ja que és més complicat demanar un passaport", es queixa el Mustafà. Les lleis de ciutadania es van establir a mitjans del segle passat per l'arribada de centenars de milers de palestins a Líban, que van fugir entre 1948 i 1967 dels territoris palestins ocupats per Israel. "Aquesta llei es va posar per controlar el cens de la població palestina i mantenir l'equilibri de les sectes al Líban", explica. Però resulta paradoxal, insisteix, que només "entre el 5% i el 6% dels palestins són de mare libanesa i, en canvi, hi ha molts libanesos casats amb dones palestines i per tant els seus fills tenen la nacionalitat libanesa".

Aquest seria el cas d'un oncle patern de Myra Saad, però no el seu. El seu oncle es va casar amb una dona palestina. Però la Myra es va casar amb un alemany i el seu fill no podrà ser libanès. "Els cosins de la meva filla són libanesos però la seva mare és palestina. Jo soc libanesa però la meva filla no pot ser libanesa", diu. Tot ha sigut complicat per a aquesta parella mixta des del principi. El seu marit és professor de la Universitat Americana de Beirut i es van conèixer quan ella hi estudiava psicoteràpia. Per casar-se pel civil van haver de fer-ho fora de país, sense poder convidar tota la família, perquè no existeix el matrimoni civil al Líban, i després van trigar mesos a convalidar-lo per poder registrar el naixement de la seva filla. "De vegades els mateixos libanesos no entenen el que és no poder donar la nacionalitat als teus fills. Et diuen que quina sort té la teva filla perquè té un passaport europeu. Però jo vull que ella triï, que estimi el seu país, que sigui libanesa, perquè ho és", diu la Myra.

"És molt important poder conscienciar la gent. Els nostres fills són libanesos, tenen el dret a ser-ho, però el nostre govern ho nega. Amb aquesta política l'única cosa que aconsegueixen és que més i més gent marxi del Líban", diu la Myra. Ella i el seu marit, encara que ell té plaça a la Universitat Americana de Beirut, s'estan plantejat anar-se'n a Alemanya quan la nena creixi una mica més: "No vull que la meva filla creixi en un país on et discriminen pel fet de néixer dona i no pots donar la teva nacionalitat als teus fills".