El maldecap de viure en un estat no reconegut internacionalment

Stepanakert (Karabakh)Ancorat en uns llimbs geopolítics, sense guerra i sense pau, entre la independència i el no reconeixement, les fronteres de Nagorno-Karabakh es dibuixen invisibles. Aquest estat de facto, no reconegut per la comunitat internacional, sobreviu gràcies a la cooperació política i econòmica amb Armènia i els diners de la diàspora d’aquest país. Les seves capitals Erevan (Armènia) i Stepanakert (Karabakh) estan connectades per una espectacular carretera, com si es tractés d’un cordó umbilical, per la qual arriben tots els béns i mercaderies a l’enclavament separatista.

Els llaços identitaris són tan forts amb Armènia, que el Karabakh comparteix amb aquest país els mateixos colors a la seva bandera nacional, amb una única diferència: una franja blanca a la vora que simbolitza el territori independitzat. El territori autònom de Nagorno-Karabakh va ser creat en temps dels soviètics dins de les fronteres de l’Azerbaidjan, malgrat que hi vivia una majoria armènia cristiana i una minoria àzeri. Quan l’URSS es va enfonsar, Nagorno-Karabakh es va autoproclamar república independent, el 1992 . Des de llavors cap nació del món l’ha reconegut.

La guerra de Nagorno-Karabakh (1988-1994) entre l’Azerbaidjan i Armènia va deixar un total de 30.000 morts a tots dos bàndols, un milió de refugiats i una ferida oberta que encara no ha cicatritzat. 25anys després de l’alto el foc, les negacions de pau segueixen en un punt mort. Els últims enfrontaments, coneguts com “la guerra dels 4 dies”, van tenir lloc entre l’1 i el 6 d’abril del 2016 entre tropes azerbaidjanes i les separatistes del Karabakh. I el 2017, per oblidar-se del seu passat soviètic, Nagorno-Karabakh va canviar el seu nom i va adoptar-ne un altre: República d’Artsakh.

Societat militaritzada

De petits, els nens a la República d’Artsakh aprenen que estan en una guerra existencial contra l’Azerbaidjan i que lluitar és per a ells una qüestió de supervivència. El patriotisme no es basa tant en defensar la pàtria com en estar a l’altura dels que van sacrificar la seva vida per la independència d’aquest tosc tros de terra habitat per boscos negres i 150.000 habitants. Es tracta d’una societat militaritzada en què els adolescents als 13 anys aprenen a l’escola com carregar i descarregar un fusell, i als 15 tenen clar que han de servir el seu país i fan una carrera militar a l’acadèmia Kristapor Ivanyan, que es diu així en honor a l’heroi de la independència.

Stepanakert funciona com qualsevol altra capital europea: té institucions, un canal de televisió i una universitat públics, i un aeroport internacional. No obstant això, qualsevol intent de progrés queda limitat a les seves fronteres no reconegudes. Artak Beglaryan va perdre la vista de petit a causa d’una mina antipersona. Però això no l’incapacita per detectar i denunciar violacions dels drets humans a la República d’Artsakh. “Els nostres drets són violats perquè no som un estat reconegut. Per exemple, no tenim dret a la llibertat de moviments o tenim problemes amb els visats”, explica a ARA qui és el Defensor del Poble de la República d’Artsakh.

Un aeroport sense vols

L’aeroport internacional de Stepanakert es va inaugurar el 2010 i gairebé una dècada després no hi ha operat cap vol perquè el govern de l’Azerbaidjan manté tancat l’espai aeri sobre aquest territori, que reclama seu. “El nostre aeroport s’ajusta als estàndards internacionals, tenim tots els equips necessaris, però no funciona per la prohibició de l’Azerbaidjan”, es queixa Enrik Ohanyan, director d’aquest aeròdrom fantasma. A l’hangar hi ha només dos petits aeroplans que s’utilitzen per passejar turistes sobre les muntanyes i valls que envolten Stepanakert. Per poder pagar el manteniment de la infraestructura, el director ha optat per llogar part dels terrenys per a cultius.

L’educació i l’esport també són víctimes d’aquests llimbs geopolítics on hi ha la República d’Artsakh. L’Angélica mai no ha viatjat fora de Stepanakert però li agrada aprendre idiomes i conèixer la cultura d’altres països, per això estudia a la Facultat de Llengües de la Universitat Estatal d’Artsakh, que té 50 anys d’història. Allà hi ha fins a 2.600 alumnes el títol universitari dels quals, quan es llicenciïn, no serà vàlid fora del territori de Karabakh. “Som una generació molt preparada: parlem armeni, rus, anglès, francès i fins i tot alemany, però tenim molts problemes per viure en un estat no reconegut perquè no podem estudiar a l’estranger ni millorar els nostres coneixements”, lamenta l’Angélica.

Esperança en el futbol

Stepanakert acollirà aquest any la final de la Copa Mundial de Futbol de la Conifa (Confederació d’Associacions de Futbol Independents), en què participen estats no reconeguts. Es preveu que aquest campionat internacional injecti il·lusions i importants sumes de diners al turisme de la República d’Artsakh. “El torneig de la Conifa és molt important perquè mostrarem al món que som una gran nació i potser algun país ens reconeixerà”, diu esperançat Aram Kostandyan, migcampista de la selecció nacional. Mentrestant, la República d’Artsakh seguirà endavant amb el seu somni de ser un estat reconegut per les Nacions Unides.

El conflicte afecta la final de l’Europa League

El jugador armeni de l’Arsenal Henrikh Mkhitaryan no va poder jugar la final de l’Europa League contra el Chelsea ahir a la nit a causa del conflicte que hi ha entre l’Azerbaidjan -el país amfitrió- i Armènia pel territori autònom de Nagorno-Karabakh. L’Arsenal va anunciar l’absència del jugador davant la impossibilitat de garantir-ne la seguretat. El govern àzeri havia comunicat que “el jugador pot entrar al país i li garantirem la seguretat si no utilitza el partit per fer política”. La UEFA, per part seva, va afirmar que “respectava” la decisió de l’Arsenal.