CAUCAS

Nagorno-Karabakh, al caire de l’abisme

Armenis i azerbaidjanesos es disputen la ciutat que pot precipitar el final de la guerra

Nagorno-Karabakh, al caire de l’abisme
Karlos Zurutuza
31/10/2020
4 min

Sushi (nagorno- Karabakh)A primera vista no hi ha més que cràters i runes a Sushi, tot sota una cortina de fum que s’eleva des d’un bosc proper. Diuen que l’incendi el va provocar divendres un bombardeig amb fòsfor. Les imatges de vídeo preses aleshores apunten en aquesta direcció.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

El 27 des setembre, l’Azerbaidjan va iniciar una ofensiva amb la qual pretenia tancar per sempre el conflicte més longeu de l’antiga Unió Soviètica. El seu col·lapse va desplegar un rosari de conflictes, des de Moldàvia fins al Tadjikistan, i, des de llavors, Nagorno-Karabakh és una anomalia cartogràfica, un enclavament muntanyós majoritàriament armeni en territori de l’Azerbaidjan. Així va esclatar una guerra (a principis dels 90) que van guanyar els armenis i que va provocar el desplaçament forçós de més de mig milió d’azerbaidjanesos. Tres dècades més tard, aquests últims semblen decidits a tornar, quedar-s’hi i, per descomptat, expulsar els antics vencedors. I Sushi (Susha, per als azerbaidjanesos) és clau en aquesta guerra. Des d’aquí es pot bombardejar Stepanakert, la capital de l’enclavament, i també tallar la carretera que el comunica amb Armènia. És l’autèntic cordó umbilical del qual depèn Karabakh.

Continuem buscant vida a Sushi quan, de sobte, una dona treu el cap pel balcó d’un edifici aparentment en ruïnes. Diu que està a punt de marxar, que li acaben de trucar per evacuar-la, però ens convida a pujar i a prendre un cafè.

“Aquest és el pis del meu germà. Jo tenia una granja i una casa precioses, però les bombes les van acabar destruint”, diu, en una conversa interrompuda constantment pel telèfon. La seva família l’espera a Erevan, la capital armènia, però la Zoya no se’n vol anar. El més petit dels seus tres fills és al front i podria no tornar mai més. Té raó: com pot fer front la infanteria armènia a una pluja de foc gestionada per drons? Aquestes són les regles del joc des de fa ja més d’un mes.

Des del balcó del germà de la Zoya es divisa Stepanakert a la vall i la històrica església de Ghazanchetsots de Sushi. Va ser bombardejada el 7 d’octubre. La Zoya diu que la majoria dels seus veïns van fugir llavors. Afortunadament, ja no quedaven nens aquí quan les bombes van colpejar l’escola pocs dies més tard, ni tampoc hi havia ningú al centre cultural bombardejat dijous. Hem vist les files de butaques vermelles, avui cobertes de pols i alineades sota un sostre obert en canal.

L’excusa dels azerbaidjanesos per bombardejar hospitals (l’últim va ser la maternitat de Stepanakert, dijous), centres comercials i altres objectius civils és que el seu rival aixeca objectius militars al seu costat. No hem vist res d’això.

Trenta anys de conflicte

“És un genocidi, això és tot”, diu la Zoya, abans de recapitular sobre la història que la va arrossegar a aquest racó del Caucas. Tenia 28 anys quan va arribar des de Bakú, la capital de l’Azerbaidjan, el 1988, l’any que els armenis de Sumgayit (una ciutat limítrof amb Bakú) van patir un pogrom que, diuen els historiadors, va ser la guspira que va encendre la guerra dels 90. La Zoya recorda que va arribar a Erevan el 6 de desembre del 1988, just la vigília d’aquell terratrèmol que es va saldar amb la vida de desenes d’armenis. Va arribar aquí encara en estat de xoc per la fugida precipitada, travessant una terra que, literalment, se sacsejava sota els seus peus. A Sushi hi havia lloc on quedar-se, perquè els azerbaidjanesos, que eren majoria aleshores a la ciutat, van córrer també per la seva vida, però en direcció contrària. Els intercanvis de població s’han encadenat dolorosament des de llavors entre les dues repúbliques exsoviètiques i, després de segles de convivència pacífica, resulta gairebé impossible trobar azerbaidjanesos a Armènia o armenis a l’Azerbaidjan.

La guerra continua. Es parla de “centenars” de civils morts, però les xifres sempre ballen al so de la propaganda. Els ministres d’Exteriors de tots dos països es van reunir divendres a Ginebra i, si bé totes dues parts es van comprometre a evitar objectius civils, la trobada no va fer sinó certificar el que diversos analistes ja donen per fet: mentre Armènia espera un alto el foc, l’Azerbaidjan només busca la victòria. Li fa costat una Turquia avui embarcada en una agressiva política exterior que colpeja des de Líbia fins a aquest racó del Caucas, passant per Síria.

Després de demanar ajuda a Rússia, Nikol Pashinyan, primer ministre armeni, rebia la resposta de Moscou ahir: es proporcionarà “l’assistència necessària” si els combats entre les forces armènies i azerbaidjaneses a Karabakh s’estenen al territori armeni. A Stepanakert, Artak Beglaryan, Defensor del Poble de Karabakh, parla de “catàstrofe humanitària”.

“Tenen el control de l’aire que els dona la seva tecnologia i el suport d’Erdogan [el president turc]. La comunitat internacional també té mecanismes per parar-ho, això, però no fa res”, diu aquest karabakhès de 32 anys a qui una mina terrestre va deixar cec quan en tenia 6. La guerra no només no cessa, sinó que cada vegada costa més recordar quan va començar.

stats