Els nadons robats pel règim de Pinochet que avergonyeixen Suècia

Barcelona“No tornaràs a veure el teu fill. És en algun lloc d’Europa”. Amb aquestes paraules la mare de Clas Lindholm va saber que l’havien enganyada i que li havien robat el fill acabat de néixer. Lindholm, que va arribar a Suècia el 1975 amb poques setmanes de vida, va descobrir quan tenia 43 anys que la seva mare no l’havia abandonat, sinó que darrere de la seva adopció hi havia una història més fosca. Ell és una de les més de 2.000 víctimes d’una perversa campanya diplomàtica de la dictadura d’Augusto Pinochet per millorar la seva imatge internacional que, quatre dècades més tard, també fa enrojolar Suècia.

Una investigació de Karen Alfaro, de la Universitat Austral de Xile, i José Luis Morales, de la UAB, constata que les adopcions de xilens per part de famílies sueques van ser promogudes per la dictadura com a “contrapropaganda” per frenar el que el règim denominava “campanya antixilena”. Així es pretenia recuperar vincles a l'exterior, tenint en compte el reconeixement internacional com a gran abanderada dels drets humans que havia assolit la Suècia d'Olof Palme.

El règim de Pinochet va establir lligams amb sectors d’extrema dreta, empresaris i fundacions conservadores a Suècia. Dins d’aquesta aliança hi havia el Centre d’Adopcions (Adoptionscentrum), que va actuar com a mediador per a l’adopció de més de 2.000 criatures xilenes, la majoria entre mitjans dels anys 70 i principis dels 80. Era una institució privada sense afany de lucre, però rebia finançament estatal i tenia vincles amb la classe política.

Alfaro explica que una de les figures clau en les adopcions forçades va ser Anna Maria Elmgren, la principal “captadora” de criatures. Molts dels infants eren robats directament a l’hospital després de néixer. Elmgren articulava una “xarxa institucional” d’assistents socials que declaraven que havien estat abandonats. “Amb aquesta mesura de protecció, un jutge entregava la tutela del menor a un tercer, que en la majoria dels casos era Elmgren”, afirma la investigadora a l’ARA. “Amb aquest poder, els inscrivia al Registre Civil, ja directament amb el nom dels pares adoptius suecs”, detalla.

Suecs fins i tot abans de ser adoptats

Això és el que li va passar a Lindholm. “Vaig ser registrat amb el nom suec fins i tot abans de ser adoptat”, explica en una videoconferència des d’Estocolm. “L’únic lloc on apareix el nom de la meva mare és als papers del jutjat de menors, on assegura que no es pot fer càrrec de mi i que em dona en adopció”, afegeix. Era el 1975, en una zona rural prop de Temuco, al sud de Xile, i la mare de Lindholm, molt jove, molt pobra i amb un altre nen petit, havia demanat ajuda a l’Estat. Una institució va fer-se càrrec del nadó, suposadament durant uns quants dies, però quan la dona va anar-lo a buscar li van dir que ja no el tornaria a veure. A més a més, la van empresonar durant tres mesos per abandonar l'infant. 

Tot això l'hi ha explicat ella mateixa més de 40 anys després d’haver-lo parit i perdut. Lindholm va viatjar a Xile el 2019, dos mesos després d’haver trobat la seva família biològica. Va ser gràcies a la perseverança de Maria Diemar, una altra víctima de la xarxa de criatures robades i una de les impulsores de Chileadoption.se, una associació que agrupa uns 130 xilens a Suècia.

Després de diversos viatges al país sud-americà i moltes indagacions, el 2003 Diemar va localitzar la seva mare biològica a través de la periodista xilena Ana María Olivares. Va ser quan es va assabentar que no l’havia donada en adopció, sinó que li havien pres la criatura quan acabava de donar a llum. “Era molt jove, indígena, i no sabia llegir. Van provar de fer-li signar els documents, però no ho va fer, perquè no volia desfer-se de mi", explica Diemar en una videotrucada des dels Estats Units, on viu. El seu cas és com el de Lindholm: “Al meu certificat de naixement ja hi tinc el nom suec, Ingegerd Maria Ohlsson Karlsson –Diemar és el cognom de casada–, i el de la meva mare no hi surt”.

Buscar ajuda, "un malson"

El 2018 van aparèixer a Suècia els primers articles periodístics sobre les adopcions forçades. Però no ha estat fins que el diari Dagens Nyheter ha publicat la investigació d'Alfaro i Morales que el govern suec no ha fet el primer pas. A finals d'octubre, l'executiu socialdemòcrata va anunciar una investigació per aclarir "possibles irregularitats" en les adopcions internacionals.

Tant Diemar com Lindholm són molt crítics amb la gestió de Suècia, mentre que aplaudeixen la de Xile, on hi ha una investigació judicial en marxa des del 2018. "Buscar ajuda a Suècia ha sigut un malson", diu Diemar. "Sempre havia pensat que era un dels països més justos del món, però ara veig que és pitjor que Xile", lamenta. Hi coincideix Lindholm: "Crec que la imatge que els suecs tenen d'ells mateixos és que ho fan tot bé, i quan es revela algun error, eviten assumir-ne la responsabilitat. Haurien d'investigar totes aquestes adopcions –considera–. Però seria un escàndol enorme".

Alfaro creu que Suècia (i tots els països receptors) té "una responsabilitat enorme", ja que les autoritats sueques haurien d'haver comprovat que les criatures arribaven amb autorització de les seves famílies biològiques. Assegura que hi ha documentació que mostra les sospites dels jutges suecs: "Escrivien al ministeri de Justícia desconcertats per la quantitat de nens xilens que arribaven, i demanaven explicacions, però la resposta sempre era que tot estava en regla".

"És fonamental que aquells estats que van rebre nens xilens generin mecanismes de cerca de l'origen biològic", afegeix la investigadora, que assenyala que aquests països tenen també una responsabilitat de "reparació".