Els murs que no han caigut

BarcelonaUn quart de segle després del final del Teló d’Acer i mentre a Berlín han arrencat els actes de commemoració de la caiguda del mur que separava l’Alemanya Oriental d’Occident, el món té més barreres que mai. Les formes varien: des de la triple tanca coronada amb filferro espinós de Melilla fins a la paret de formigó que Israel erigeix endinsant-se dins el territori palestí de Cisjordània. Una investigació de l’any passat del diari britànic The Guardian va calcular que al món d’avui els murs sumen 10.000 quilòmetres: posats en fila, cobririen la distància entre Barcelona i Buenos Aires. L’objectiu dels nous murs és tan antic com intentar frenar el moviment de les persones. Les barreres de separació s’alcen com a fronteres de la desigualtat. La història revela que els murs no aturen la gent, però el món d’avui n’és ple: és una de les grans paradoxes de la globalització.

MELILLA: LA FRONTERA DE LA DESIGUALTAT

L’enclavament espanyol del nord del Marroc s’ha blindat de la immigració subsahariana amb una triple tanca de set metres d’alçada, equipada amb sensors d’alta tecnologia, que es combinen amb els filats espinosos, menys sofisticats. Són les ganivetes que trinxen braços i cames dels joves subsaharians disposats a jugar-s’ho tot per guanyar-se un futur a Europa. Aquest any uns 2.000 immigrants han pogut arribar a saltar la tanca, encara que la majoria han sigut retornats al Marroc, amb les polèmiques devolucions en calent, que el govern espanyol ara pretén legalitzar i que les ONG consideren incompatibles amb el dret internacional. Els joves esperen mesos malvivint en barraques fetes de plàstic i branques al mont Gurugú, exposats a la policia marroquina. A la tanca se les han de veure amb la Guàrdia Civil. Melilla és la frontera del món que concentra més desigualtat de renda per càpita. La tensió augmenta i la violència policial creix mentre a Europa la xenofòbia es fa un lloc als Parlaments i condiciona cada dia més l’agenda política.

EL MUR DE LA VERGONYA A PALESTINA

Des del 2002 Israel construeix a Cisjordània un mur de 700 quilòmetres de llarg que en un 80% del traçat s’endinsa dins de territori palestí. Tel Aviv el justifica com una barrera per aturar la infiltració de combatents, però per als palestins és una nova eina de colonització de la seva terra. Ciutats senceres, com Qalquilia, estan totalment encerclades pel mur, que a més separa els camperols dels seus conreus, o els estudiants de les seves escoles i universitats. El mur, que també travessa Jerusalem, és una estructura complexa, que inclou blocs de formigó, torres de vigilància, tanques, carreteres i filats. El disseny del traçat respon a l’objectiu d’annexionar de facto els més de 50 assentaments israelians, on viuen el 80% dels colons de Cisjordània.

NICÒSIA: LA FERIDA DE XIPRE

El 1964 es va definir una barrera que separava l’illa de Xipre, amb els grecoxipriotes al sud i els turcoxipriotes al nord. Deu anys més tard, la invasió turca i la guerra entre els dos països va convertir aquella tanca en una frontera infranquejable. El filat té una longitud de 180 metres, amb una zona d’exclusió entre les dues comunitats sota control de forces de l’ONU que es coneix com a Línia Verda. Després de la caiguda del Mur de Berlín, Nicòsia es va convertir en l’única capital dividida del món. El 2007 es van començar a relaxar els controls entre les dues comunitats i dos anys més tard van començar les feines de demolició d’alguns punts de mur: la barrera física cau, però no la política, ni sobretot la psicològica, i avui dia encara no s’ha trobat una sortida al conflicte.

ELS EUA I MÈXIC, LA TANCA DEL DESERT

La frontera de més de 3.100 quilòmetres entre els Estats Units i Mèxic travessa rius, deserts i zones urbanes. Washington ha erigit més de mil quilòmetres de tanques contra el pas de vehicles i de persones. El president nord-americà Bill Clinton va ser el primer a erigir barreres físiques a la llarga frontera entre els Estats Units i Mèxic: va ser l’operació 'Hold the Line' [Respecta la Frontera], entre El Paso i Ciudad Juárez, i més tard 'Gatekeeper' [Vigilant de la Porta], entre San Diego i Tijuana. El seu successor, Georges W. Bush, emparat en l’ambient post-11-S, va ordenar blindar la frontera, quan mig milió de migrants llatins creuaven cada any el desert per entrar als Estats Units. Durant el mandat de Barack Obama s’hi han afegit més tanques, amb càmeres i focus, i s’ha doblat el nombre d’agents fronterers. Mentre la reforma migratòria d’Obama s’ha convertit en una batalla política, la recessió i la guerra del narco han empitjorat les coses. Els republicans, ara amb majoria al Congrés, exigeixen que se segelli la frontera.

MURS PER CASTIGAR ELS REBELS SIRIANS

Des de l’esclat de la guerra civil a Síria fa gairebé quatre anys, les ciutats s’han omplert de murs que separen els barris rebels de les zones que es mantenen sota control del règim. El cas del districte de Bab Amr, a Homs, és emblemàtic, perquè va estar sotmès a un setge ferotge de l’exèrcit, que es va imposar també amb el mur que el separa del barri d’Al-Inxaat. A la paret, erigida el 2012, hi prenien posicions els franctiradors. Al maig d’aquest any, les forces rebels no van poder suportar més l’ofec i van firmar un acord de rendició amb les forces de seguretat sirianes pel qual suposadament els seus combatents tindrien una sortida segura. La ciutat, epicentre de la revolta contra Al-Assad, va quedar sota control del règim i no se sap el destí de la majoria dels rebels que es van entregar.