Els murs d’Europa són d’acer, de tecnologia i de por

BarcelonaMentre Alemanya celebrava ahir els 29 anys de la caiguda del Mur de Berlín, Europa s’està omplint de tanques: murs físics, murs tecnològics i murs mentals. Són barreres que no aturen el que és imparable, però que fan més miserable i perillosa la vida dels que volen entrar en una Europa emmurallada, tancada en si mateixa i contagiada pel virus de la por. I que suposen una amenaça a les llibertats.

Si el 1990 a Europa hi havia només els murs de Belfast i de Xipre, des d’aleshores s’han erigit almenys 1.000 quilòmetres de tanques en 14 murs. Ho constata l’informe "Aixecant Murs. Polítiques de la por i securització a la Unió Europea"del Centre Delàs d’Estudis per la Pau i el Transnational Institute. Deu països membres de la UE han blindat amb tanques les seves fronteres contra la immigració: Espanya (amb les tanques de Ceuta i Melilla), Grècia, Hongria (un mur amb Croàcia i un altre amb Sèrbia), Bulgària, Àustria, Eslovènia, el Regne Unit , Lituània, Letònia i Estònia. Fora de la UE ho han fet Noruega i Macedònia.

I és que el paper de les fronteres s’ha transformat en els últims anys, sobretot després de la resposta als atemptats de l’11 de setembre del 2001 als Estats Units, quan es va reforçar la narrativa dels governs que la immigració suposa una amenaça a la seguretat. “Abans les fronteres servien per protegir la integritat territorial dels estats, però després dels atacs de l’11-S les amenaces es diversifiquen. La mobilitat s’entén com una activitat sospitosa i es converteix en una amenaça que cal controlar i monitoritzar ampliant els sistemes de control i vigilància”, diu l’estudi.

Alhora, l’espai Schengen s’assembla cada dia menys a una zona de lliure circulació. Si el 2006 es van establir tres controls policials interns -per exemple davant la convocatòria de grans manifestacions-, el que aleshores era una excepció s’està convertint en norma: l’any passat se’n van registrar fins a 20.

El blindatge va molt més enllà de les fronteres europees i es trasllada a 35 estats d’origen i de trànsit dels migrants, amb els quals la UE ha arribat acords de control fronterer. I tot això mentre creixen els sistemes tecnològics de control basats en la recollida de dades biomètriques que després s’utilitzen per establir perfils de persones i patrons dels nostres moviments.

Frontex no pateix l’austeritat

Tot plegat no surt gratis a les butxaques dels contribuents europeus. En plena època de retallades, el pressupost de Frontex, l’agència europea de control fronterer, s’ha disparat de 6,2 milions d’euros el 2005 a 302 milions l’any passat. El capítol que més ha crescut és el de les operacions de deportació: de 80.000 euros a 53 milions d’euros en el mateix període.

Aquestes polítiques de securitització frontera i de criminalització de la immigració, que es van posar en marxa a partir dels anys 90 i es van accentuar a partir del 2012 amb l’increment de l’arribada de refugiats a Europa, han generat un marc favorable al discurs de l’extrema dreta. “La narrativa que les persones desplaçades que arriben a Europa són una amenaça, que es desprèn de les polítiques dels estats des dels anys 90, és assumida des de l’extrema dreta i portada a l’extrem de manera alarmista”, explica Ainhoa Ruiz Benedicto, investigadora del Centre Delàs i coautora de l’informe.

L’auge de la xenofòbia ha establert també murs mentals que han donat lloc a una creixent influència política de l’extrema dreta, que al seu torn s’acaba traduint en més murs físics. Els investigadors han comptabilitzat dins la UE 39 partits d’extrema dreta que en algun moment han arribat a tenir representació parlamentària.

En deu països els partits xenòfobs han superat el mig milió de vots entre el 2010 i el 2018. A Itàlia, Àustria, Finlàndia i Polònia l’extrema dreta forma part del govern, mentre que a Alemanya, Dinamarca, Holanda, Hongria i Suècia influeix sobre les polítiques migratòries. A França el Front Nacional encapçala l’oposició.

“Els murs mentals de la por estan inextricablement connectats amb els murs físics. El racisme i la xenofòbia legitimen la violència a les fronteres europees i reforcen l’imaginari d’un interior segur i un exterior insegur, cosa que ens remunta al concepte medieval de fortalesa”, assegura l’informe.

Drets i llibertats amenaçades

Ruiz alerta que no només estan en joc els drets de les persones que truquen a la porta d’Europa, sinó que la dinàmica de militarització suposa una amenaça més àmplia a les llibertats, perquè es normalitza aquesta lògica de securitització. “L’entrada a l’espai Schengen també implica aplicar una societat de la vigilància que controla els moviments de tothom a l’interior dels països, i també el reforç de les fronteres exteriors”, indica Ruiz. “No només es vulneren els drets dels refugiats i dels migrants, sinó que s’estan expandint una sèrie de sistemes de control de com ens movem tots: són dades que s’emmagatzemen, s’analitzen i es creuen, i a través d’algoritmes acaben generant un nivell del risc que suposem cadascú per al sistema. Si acceptem aquestes mesures de vigilància estem acceptant aquest model de seguretat”.

El Mediterrani, un mar militaritzat

Als murs terrestres que fortifiquen Europa cal sumar-hi les barreres marítimes, en forma d’operacions militars al Mediterrani i a l’Atlàntic. Itàlia va abandonar el 2014 Mare Nostrum, la seva operació de rescat al Mediterrani central, queixant-se de la falta de solidaritat dels socis europeus. L’informe analitza set de les principals operacions de l’agència europea de vigilància fronterera Frontex (anomenades Indalo, Minerva, Hera, Hermes, Triton, Poseidon i Sofia), l’última en col·laboració amb l’OTAN . “Cap de les principals operacions europees al Mediterrani ha tingut com a mandat principal el rescat de persones. Totes es proposen erradicar la criminalitat a les zones frontereres i aturar l’arribada de persones desplaçades. Això alimenta que es tracti els refugiats i migrants com a criminals”, apunta l’informe. Els vaixells de rescat de les ONG, com l’ Open Arms, continuen sense poder treballar a la zona pel bloqueig de les autoritats italianes.