El Mur de Berlín, 30 anys després

BerlínEn bicicleta és la millor manera de conèixer Berlín, una ciutat majoritàriament plana i amb molts carrils habilitats per a aquest tipus de vehicle. En bicicleta també és la millor manera de captar on era exactament i què dividia el Mur de Berlín. Aquest dissabte fa 30 anys que va caure: el 9 de novembre del 1989, gairebé a tres quarts d’onze de la nit, els soldats de frontera de la República Democràtica Alemanya (RDA) van obrir el punt de control al carrer Bornholmer, que separava el barri de Prenzlauer Berg del de Wedding. Un parell de minuts passada la mitjanit, tots els 26 punts per on es podia creuar el Mur també van quedar oberts i els berlinesos de l’Est van poder anar a l’Oest sense cap permís, i els de l’Oest no van necessitar cap visat més per traslladar-se a l’Est, per primer cop des de l’inici de la construcció del Mur de Berlín, el 13 d’agost del 1961.

Aquests 40 anys de ciutat i país dividits, aquests 155 quilòmetres que convertien Berlín Oest en una illa dins de la RDA, es poden reviure avui en bicicleta. La ruta passa pels trams del Mur que coneixen tots els turistes, com ara els cèntrics de l’East Side Gallery, el túnel per fugir i la capella al carrer Bernauer, el pont Oberbaumbrücke -restaurat per l’arquitecte Santiago Calatrava- o la Porta de Brandenburg. Però també permet prendre consciència de la seva arbitrarietat, de com va deixar famílies dividides a cada banda, d’on hi havia les torres de control dels soldats de la RDA, de com els boscos del land deBrandenburg i els rius Spree i Havel es convertien en fronteres, i l’illa Pfaueninsel -Patrimoni Cultural de la Unesco i tradicional lloc d’excursió de cap de setmana per als berlinesos des del segle XIX- quedava per pocs metres dins del radi occidental, al sector nord-americà, i per tant inaccessible per als alemanys de l’Est. A canvi, podien gaudir del llac de Sacrow, igualment destí de lleure.

Acabada la Segona Guerra Mundial, els quatre països guanyadors del conflicte (la Gran Bretanya, els Estats Units, França i la Unió Soviètica) van signar l’anomenada “declaració de les quatre forces” per repartir-se Berlín i la resta d’Alemanya. Aquesta situació es va mantenir en el contracte de creació de la República Federal d’Alemanya (RFA) i la RDA el 1949. Cadascun d’aquests països va passar aleshores a encarregar-se de la seguretat de la seva respectiva zona, amb el desplegament de militars. L’objectiu era descentralitzar, desmilitaritzar, desnazificar i democratitzar Alemanya.

A Berlín, a l’antic sector controlat pels Estats Units i fent frontera amb el land de Brandenburg, que era zona soviètica, la ruta en bicicleta passa a tocar del centre de refugiats de Marienfelde. Va acollir més d’un milió de ciutadans de la RDA, sobretot mesos abans de la construcció del Mur i poc abans de la caiguda. Només el juliol del 1961, unes 30.000 persones de la RDA van fugir a la RFA. Entre el 1949 i el 1961, la xifra va arribar als 2,6 milions, una sisena part de la població de la RDA. De fet, aquest va ser el desencadenant de la construcció del Mur, que es va aixecar en tres etapes durant 28 anys, amb l’objectiu de fer-lo cada cop més inviolable, fins a assolir una altura de 3,6 metres. En alguns trams per on abans passava el Mur al límit de la regió federal de Brandenburg s’hi han construït edificis d’obra barata per acollir els refugiats que han arribat a Berlín els últims anys arran de l’onada immigratòria del 2015.

Restricció de moviments

El Mur de Berlín va deixar aïllats els berlinesos orientals, que vivien en una dictadura socialista. Alhora, els berlinesos occidentals van quedar tancats en una mena d’illa, no podien passejar pels boscos i llacs de la regió de Brandenburg ni estiuejar al mar Bàltic, i per viatjar a l’Alemanya Occidental només podien utilitzar les tres autopistes que unien Berlín Oest amb la RFA, sense desviar-se d’aquestes vies. Una altra opció era anar-hi en avió. El pont aeri del 1948 amb l’antic aeroport de Tempelhof, al Berlín Oest, per fer front al bloqueig soviètic per terra a aquesta part de la ciutat com a reacció a la reforma del marc de la RFA va deixar palès aquest aïllament.

És visualment espectacular agafar la bicicleta i recórrer l’antic traçat del Mur els mesos d’abril o maig, quan floreixen els cirerers plantats al sud, entre els barris de Lichterfelde Süd i Teltow, i al nord, a tocar d’on es va obrir el Mur per primer cop, al carrer Bornholmer. Milers de flors de cirerers tenyeixen de color rosa el tram de 100 metres de longitud que abans es coneixia com la franja de la mort, perquè era la zona on els soldats de la RDA podien detectar intents de fugida, fins i tot de nit gràcies a una potent il·luminació. El canal de TV japonès Asahi va organitzar una campanya de donacions per plantar els arbres com a regal a l’Alemanya reunificada: actualment hi ha uns 10.000 cirerers en diferents punts del traçat.

Es calcula que entre el 1961 i el 1989 unes 150.000 persones van intentar fugir de la RDA, de les quals unes 5.000 ho van aconseguir. Des del 1975, però, l’Stasi -el servei d’intel·ligència de la RDA- es va encarregar que ningú saltés el Mur. Amb tot, des de llavors i fins al 1988 s’hi van registrar uns 19.000 intents.

A la tardor, al barri berlinès de Lübars, al nord de la ciutat, els cartells grisos que indiquen l’antic traçat del Mur serpentegen per boscos amb fulles de tots colors, fins a arribar a camps oberts on es poden veure antigues torres de vigilància convertides ara en centres de conservació de la flora i la fauna de la zona. També s’hi erigeixen panells amb les biografies de persones que van perdre la vida intentant travessar el Mur. Una mica més enllà, un tros de l’antiga paret original, amb una gran creu, serveix de memorial. Les xifres ballen a l’hora de determinar quantes persones van morir intentant saltar la barrera: segons el Memorial del Mur de Berlín van ser 138, vuit de les quals soldats. En canvi, la fiscalia berlinesa parla de 86.

Anant en bicicleta pots comprovar algunes curiositats, com ara que amb la construcció del Mur hortets i jardins de veïns del Berlín Oest van quedar dins del sector soviètic. Els soldats de la RDA, però, permetien a aquests veïns accedir-hi puntualment si abans obtenien una autorització i eren vigilats mentre s’estaven als horts i jardins per evitar que intentessin endinsar-se més enllà, al Berlín Est. A la zona controlada per França la presència francesa encara es manté amb carrers que no han canviat de nom: per exemple, la Rue Saint-Exupéry. I a la part soviètica hi ha alguns memorials en record dels “herois” de la Segona Guerra Mundial, com al barri de Schönholz, a tocar del Mur.

Al marge dels cartells, els 160 quilòmetres de Mur són recordats amb una línia feta de llambordes que travessa carrers, carreteres i voreres. El Mur tallava vuit línies de tren i quatre línies de metro, i interrompia 193 carrers. Estacions de metro de les línies U6 i U8 -ara concorregudes per turistes i berlinesos, com la cèntrica Stadtmitte- van ser estacions fantasma, on el tren no s’aturava, durant 40 anys.

El Mur, que va costar 400 milions de marcs a la RDA, va començar a ser enderrocat la nit del 9 de novembre del 1989. Milers de persones se’n van endur trossos, que van acabar convertits en souvenirs venuts arreu del món. El juny del 1990 els soldats de l’Alemanya Oriental van iniciar el desmuntatge sistemàtic del Mur. Des de llavors, va passar a ser patrimoni protegit. Amb tot, fent la ruta en bicicleta també descobreixes que alguns veïns encara tenen un tros de Mur al seu jardí.

La construcció i la caiguda de la paret que separava dos mons

15 de juny del 1961

Davant l’èxode d’alemanys de l’Est que fugen cap a l’Oest buscant millors condicions de vida, el president de la RDA, Walter Ulbricht, declara que “ningú intenta construir un mur”. Però milers de persones saben llegir entre línies i l’èxode s’accelera.

13 d’agost del 1961

Passada la mitjanit, soldats de l’Alemanya Oriental comencen a erigir el que Ulbricht ha anomenat “una barrera de protecció antifeixista”.

17 d’agost del 1961

Peter Fechter, de 18 anys, mor dessagnat en terra de ningú pels trets dels soldats quan intentava fugir. Càmeres occidentals graven l’escena fins que una hora més tard els guàrdies retiren el cos. Dos dies després un home mor intentant saltar des del seu pis a la Bernauerstrasse cap al costat occidental del mur.

26 de juny del 1963

El president nord-americà John Kennedy es passeja en una limusina descoberta per Berlín Occidental i proclama “Ich bin ein Berliner” (“Jo soc un berlinès”).

12 juny del 1987

El president nord-americà Ronald Reagan demana al seu homòleg rus: “Senyor Gorbatxov, enderroqui aquest Mur”.

Gener del 1989

Les protestes populars contra el govern de l’Alemanya Oriental guanyen força en el marc de la descomposició de l’URSS

10 de setembre del 1989

Hongria es distancia dels països del Pacte de Varsòvia i obre la seva frontera amb Àustria als alemanys de l’Est: és la primera escletxa al Teló d’Acer. Un mes després els alemanys de l’Est reben amb eufòria Gorbatxov.

19 d’octubre del 1989

Honecker dimiteix enmig d’una forta mobilització popular. El 4 de novembre mig milió d’alemanys es manifesten per la democràcia a Berlín Oriental.

9 de novembre del 1989

Cap a les set del vespre, el govern de la RDA anuncia que es concediran visats per visitar la RFA. Milers de persones envolten els soldats als punts de control. A mitjanit la multitud salta la tanca.