La muntanya de la vergonya d’Europa

Enviada especial a LesbosA la falda d’un turó, entre camins de carro, s’erigeix tot un monument a la resiliència humana. Una bufetada a la consciència. És el cementiri d’armilles salvavides de l’illa grega de Lesbos: les restes de les més de 600.000 persones -joves, mares, criatures, avis- que hi han passat buscant la seguretat d’Europa. N’hi ha milers, desenes de milers: una muntanya de la vergonya.

La humitat i el plàstic, sota un potent sol mediterrani, desprenen una olor desagradable. En un racó destaca una armilla més petita, blau cel i amb el rastre d’un dibuix de Mickey Mouse, com la que portaria qualsevol nen o nena a l’estiu a les platges catalanes. Però aquestes no han servit per jugar, sinó per travessar els escassos vuit quilòmetres de l’estret que separa l’extrem nord de Lesbos de la costa turca. En molts casos en una barcassa inflable plena de gom a gom, fabricada en un taller clandestí, amb una simple lona apedaçada sobre una estructura de ferro, amb el terra fet de planxes que, si es desencaixen, es converteixen en ganivetes mortals. Les armilles es poden comprar per deu o dotze dòlars.

Viatge a la presó a cel obert dels refugiats

“Jo sóc un bon nedador i m’agrada molt el mar, i creieu-me que allò fa molta por”, confessa en Sami, un jove de Damasc que espera el tràmit de la seva petició d’asil al camp de refugiats de Kara Tepe. “Si pogués tornar enrere no ho tornaria a fer. Després d’esperar set dies en una casa molt vella a Turquia, amb un munt de gent, on no ens deixaven sortir, ens van enviar a una platja. Vam estar entre quatre i sis hores esperant enmig de la nit fins que va arribar la barca. Érem 60 persones. Vam sortir a la una de la matinada i vam arribar a les sis. Morts de por. Ens guiàvem amb el GPS, i el que portava la barca era un home com nosaltres. Feia molt de fred, i el motor es va parar tres vegades. He passat els últims cinc anys a Damasc i us puc assegurar que allò és pitjor que la guerra”, afegeix. Diu que cadascun dels quatre membres de la seva família van pagar 600 dòlars pel viatge. “Digueu als governs d’Europa que Turquia no és un país segur per als refugiats, que no poden fer-hi tornar la gent. Han d’obrir camins perquè la gent pugui venir de manera segura i ordenada. Si no poden marxar de Síria, el règim els detindrà”, adverteix.

Armilles ‘low cost’

Els refugiats paguen fortunes pel viatge, però les armilles que els donen són low cost. Per crear un miratge de seguretat. La majoria tenen un farciment d’espuma que acaba fent més nosa que servei perquè si els nàufrags cauen a l’aigua les armilles l’absorbeixen i pesen molt. A la pila hi ha també una armilla farcida de bosses de plàstic. I una altra on hi diu “Yamaxa” en lloc de l’ortografia original de la marca japonesa. Al costat, una dotzena de barques esventrades, que mostren que fins i tot entre els pàries d’Europa hi ha classes: barques de primera, segona i tercera. Com els bitllets: és més barat anar a la bodega que a coberta. Dues noies que han arribat al lloc en un cotxe amb matrícula holandesa es fan selfies amb el drama de fons.

L’Ajuntament ha retirat les armilles de les platges i les continua acumulant, però no sap què fer amb aquesta muntanya de residus. L’impacte ambiental és molt elevat, el reciclatge és complex i el problema inèdit. “És un tsunami de plàstic”, explica un dels treballadors de l’Ajuntament.

En el camí sense asfaltar que segueix la línia de costa, a tocar de mar entre Skala Sikamineas i Metimna, encara hi trobem trossos de rellotges, mitjons i restes d’embarcacions fetes miques o cambres de pneumàtic que s’utilitzaven com a flotadors. En el seu viatge de nit, les barques no distingeixen entre les zones segures per desembarcar i els penya-segats on la gent queda atrapada entre les roques i les barques, fetes miques.

Sempre pateixen els mateixos

Una illa de la mida de Mallorca, amb 86.000 habitants, és l’última frontera d’Europa, però aquí la gent no es deixa endur pels discursos alarmistes, i més que buscar problemes intenten crear solucions. És el que fa l’Spyros, un pescador que ahir caminava carregat cap al petit port de Skala, i que, segons explicava una veïna del poble, en els últims mesos s’ha dedicat a treure més gent de l’aigua que peixos. El seu diagnòstic és palmari: “Passi el que passi, sempre són els pobres els que paguen els plats trencats”.

Creix la tensió (i la desesperació) al Pireu

Les tensions continuen creixent al port del Pireu, on més de 4.700 persones acampen a les terminals, des que a principis de març es va consumar el tancament de fronteres a la ruta dels Balcans, que ha deixat milers de migrants i refugiats atrapats a Grècia. Fa setmanes que les autoritats gregues, que han posat l’exèrcit a muntar camps, amenacen de desallotjar aquest espai (i els altres campaments improvisats com el d’Idomeni, a la frontera amb Macedònia).

Ahir un responsable del ministeri d’Immigració es va presentar al port per dir als migrants que han de marxar abans de divendres. Alguns dels acampats van protagonitzar aldarulls. Diversos mitjans van reproduir la fotografia d’un home que alçava un nadó per sobre del cap. Segons el diari Ekathimerini, va amenaçar de llançar la criatura contra un agent de l’autoritat que li havia cridat l’atenció perquè colpejava un vehicle. L’incident -després del qual es va obrir una investigació oficial- no va anar a més i el nadó va tornar sa i estalvi poc després als braços de la seva mare, però sí que és una bona mostra de la desesperació que s’apodera dels 53.000 refugiats bloquejats a Grècia en el seu camí cap al nord d’Europa.