Mubàrak, absolt de l’assassinat de manifestants
L’exoneració del rais tanca el cicle de la contrarevolució obert amb el cop del 2013
El CaireAhir a la tarda uns centenars de joves es van aplegar als voltants de la plaça Tahrir i s’hi van trobar gasos lacrimògens, tancs i filats. Era l’escenari central d’una revolució que va fascinar el món el 2011, i de la qual ja no en queda res. Ni tan sols un cap de turc. Unes hores abans un tribunal havia exonerat el dictador Hosni Mubàrak de qualsevol responsabilitat en la mort de centenars de manifestants en aquella revolta popular que va posar fi al seu govern autocràtic de més de tres dècades. La contrarevolució engegada amb el cop d’estat del 2013 i orquestrada per l’actual president, Abdel Fatah al-Sissi, assolia així el seu punt culminant.
El dictador ja havia sigut condemnat a cadena perpètua per aquests mateixos càrrecs el 2012, però un tribunal de cassació va declarar nul el procés i va ordenar-ne la repetició. A les famílies de les víctimes ni tan sols els va quedar el consol d’una condemna exemplar contra Habib al-Adli, l’últim ministre de l’Interior de Mubàrak, o per als sis alts càrrecs policials que ahir també van seure a la gàbia dels acusats. Tots van ser absolts, com ho havien sigut anteriorment la resta d’agents acusats per la repressió de les protestes.
Exculpat de corrupció
En el mateix procés, Mubàrak -així com els seus dos fills Gamal i Alaa i el magnat Hussein Salem, resident a Espanya- també va ser exculpat dels càrrecs de corrupció i enriquiment il·lícit a través de l’acord d’exportació de gas a Israel a un preu inferior a l’establert pel mercat internacional.
Després de la sessió, Mubàrak, de 86 anys, va ser traslladat un altre cop en helicòpter a una clínica militar del barri cairota de Maadi. A causa del seu estat de salut presumptament delicat, compleix allà la condemna de tres anys de presó per malversació de fons públics dictada al maig. Però això no va impedir que l’exrais s’acostés a una finestra per saludar dotzenes de seguidors aplegats davant de l’hospital, ni tampoc que concedís una entrevista telefònica a una televisió egípcia. “No he comès cap crim... En els últims deu anys al país hi va haver més bons resultats que en els 20 anteriors, incloent-hi [la difusió] dels telèfons mòbils. Però la gent es va girar en contra meva”, va declarar Mubàrak.
La sentència va ser acollida amb indiferència per la majoria de la població, un signe de com han canviat els temps i les narratives dominants a Egipte. El fervor revolucionari es va anar apaivagant a mesura que la transició s’enfonsava en el caos polític i en un bucle de disturbis als carrers de les principals ciutats del país. Una majoria de la població, com l’Essam, un taxista de mitjana edat, ja no vol saber res de la política i només vol estabilitat. “Toca girar full. A Mubàrak ja l’han marejat prou. Jo crec que ell era un home honest, el problema eren els seus fills, la gent que el rodejava”, sosté el conductor.
El ‘judici del segle’
Des del seu inici la primavera del 2011, l’anomenat judici del segle ha estat ple de controvèrsies i problemes, entre els quals la falta de col·laboració del ministeri de l’Interior i els serveis d’intel·ligència. Precisament, la debilitat de les proves contra l’expresident -algunes van ser destruïdes, segons la premsa local-és el principal argument del jutge Mahmud al-Raxidi per justificar la seva sentència.
A més, el magistrat no es va limitar a reduir les víctimes mortals de la repressió de més de 850 a 239, sinó que, a més, va donar per bo l’argument de la defensa segons el quel van ser membres dels Germans Musulmans els que van obrir foc contra la multitud. Gràcies a la complicitat d’uns mitjans de comunicació domesticats, en un país amb tanta història com Egipte mai havia semblat tan fàcil reescriure-la.
L’absolució de Mubàrak simbolitza el final del període revolucionari, el seu certificat de defunció. La rehabilitació de la imatge pública del veterà autòcrata, celebrada ja sense pudor pels mitjans, contrasta amb la demonització dels joves activistes que van protagonitzar la revolta. Alguns dels seus símbols, com Alaa Abdelfattah i Ahmed Maher, estan empresonats pel simple fet d’haver participat en una manifestació sense un permís oficial. També és a la presó, pendent de diversos processos judicials que podrien desembocar en la pena de mort, Mohammed Mursi, el primer president egipci elegit a través de les urnes, així com la pràctica totalitat de la cúpula del seu partit, els Germans Musulmans. Egipte ha tornat al passat. L’antic règim, en la seva versió més brutal, ha triomfat.