Morir en vida als terribles corredors de la mort dels EUA

WashingtonEn la seva primera nit al corredor de la mort, Debra Milke es repetia una vegada i una altra, asseguda al llit d’una cel·la de vuit metres quadrats, que aquell lloc no era casa seva, que tot havia sigut un gran error, i que algun dia en sortiria. Milke va ser condemnada a pena de mort per conspirar l’assassinat del seu fill de 4 anys, l’octubre del 1990, i va trigar 23 anys a veure complert el seu desig.

“Tenia por”, recordava aquesta nord-americana nascuda a Berlín, ara amb 53 anys, en una trobada recent amb activistes contra la pena capital a Washington. “No podia entendre per què havia sigut condemnada sense proves que em vinculessin amb el crim”. La presonera 083533 -la seva identificació durant les dues dècades que va passar en confinament solitari al centre penitenciari de l’estat d’Arizona, prop de Phoenix- es va convertir el març del 2015 en la persona 151 exonerada de la pena de mort als Estats Units. I, des de llavors, la llista d’exonerats, que es va començar a recopilar el 1973 i és un clar al·legat contra el càstig capital, ha crescut fins als 159.

Errors judicials

Aquesta xifra explica, en part, el descens del suport a la pena de mort entre els nord-americans. Per primer cop en 40 anys, menys de la meitat de la població -un 49%- està a favor d’aquest càstig, i un 42% s’hi declara en contra, segons una enquesta de Pew Research. “Els fets són clars i inequívocs. Persones innocents són erròniament condemnades a mort”, diu Robert Dunham, director del Centre d’Informació sobre la Pena de Mort (DPIC, la sigla en anglès).

Dunham creu que el canvi de l’opinió pública sobre la pena capital ha sigut clau perquè en els últims anys set estats hagin decidit abolir la pena de mort -i ja en són 19, en total-. A més, les execucions s’han reduït dràsticament: de les 98 del pic del 1999 a les 24 del 2016. I des del 1996 les condemnes capitals s’han rebaixat de 315 a les 78 de l’any passat.

Milke assegura que abans de la seva horrible experiència no tenia cap opinió sobre la pena de mort i creia que tothom que era al corredor de la mort havia tingut un judici just i mereixia ser-hi. “Als que estan a favor de la pena de mort, els dic que només serveix per alimentar la set de venjança. No els tornarà els seus éssers estimats i no serveix per dissuadir la gent de cometre crims”, subratlla amb tristesa.

Actualment hi ha gairebé 3.000 persones als corredors de la mort dels 31 estats on hi ha el càstig capital. Aquests presoners passen, de mitjana, una dècada esperant l’execució. I alguns, com Milke, més de 20 anys. D’altres, fins i tot, moren empresonats per causes naturals o suïcidi. Per exemple, des del 1976 a Califòrnia 13 presos han sigut executats, 71 han mort per causes naturals i 25 s’han suïcidat. La llarga espera suposa que aquests presos siguin sotmesos a dos càstigs: el de la pena de mort i el d’anys de vida en condicions severes, perquè són aïllats d’altres reclusos i exclosos de programes educatius i d’ocupació.

Un innocent entre reixes

“De la cel·la se’n diu gàbia. Si obria els braços gairebé podia tocar amb les mans les parets de banda i banda”, relata Paris Powell, un altre exonerat de la pena de mort que, com Milke, participa en xerrades de Witness to Innocence, una organització que ajuda aquests ex-presos i lluita per l’abolició del càstig capital.

Powell, que va passar-se 12 anys al corredor de la mort de la presó estatal d’Oklahoma després de ser condemnat per l’assassinat d’una nena de 14 anys, explica que sols sortia de la cel·la per anar a la dutxa o per passejar sol per un petit pati amb un celobert. “Si queien quatre gotes, ja no et deixaven sortir”, diu, i assegura que els llibres el van ajudar a superar aquell “malson”: “Sense els llibres m’hauria tornat boig”.

Powell, afroamericà, és un retrat dels presos al corredor de la mort: fill d’una mare soltera, quan tenia cinc anys va passar sota la custòdia de l’estat i va estar-se anys en diferents centres de detenció juvenils. En efecte, un 98% són homes, un 80% provenen de famílies desestructurades, un 67% tenien antecedents penals i un 40% són afroamericans -malgrat que representen un 13% de la població total dels EUA-. Aquesta última xifra, apunta Powell, demostra que el càstig capital és una qüestió racial perquè els negres tenen més possibilitats de ser condemnats a mort. “Tot el meu jurat era blanc”, assegura, i opina que almenys tres dels seus 12 membres haurien d’haver sigut d’una altra raça per evitar injustícies.

Els anys en confinament solitari poden causar danys psicològics importants i s’han comparat amb els efectes de la tortura. Milke explica que un cop exonerada, la seva nova casa es va convertir en una altra presó. “Anava de la feina a casa i de la casa a la feina. No tenia vida social perquè m’angoixaven els llocs amb molta gent”, diu. I confessa que es força a quedar amb gent i que està sota tractament psicològic.

Aquest temps d’espera, però, segons alguns experts és vital per evitar que s’executin innocents. Això sí, admeten que es podria agilitzar. Els condemnats poden apel·lar a l’alt tribunal dels estats i al Suprem, i el seu últim recurs és demanar clemència al governador. Tant Milke com Powell, que van tenir en el primer judici advocats d’ofici sense experiència, van ser exonerats quan es va demostrar que els únics testimonis contra ells es van obtenir sota coacció policial o eren falsos. Ara tots dos lluiten perquè els estats els rescabalin per la injustícia que van patir.