L'infern de Mòria, la vergonya d'Europa

Lesbos (grècia)“Això és una jungla. Per a una dona és perillós, m’he de cuidar molt. Hi ha baralles cada dia, a la cua del menjar, a la cua dels lavabos, la gent aquí no té mai descans”, explica Sayeda Fereshta. Fa 20 dies que va arribar al centre de detenció de Mória, a l’illa grega de Lesbos, després de travessar el petit tros de mar que la separa de Turquia. Venia amb la mare, ja anciana, dos fills petits i una germana. No vol explicar on és el seu marit, però s’escarrassa a trobar algú que li faci de traductor, perquè ella només parla farsi. “Mória és l’infern”, em tradueixen.

La Sayeda i la seva família viuen en una de les tendes que s’han aixecat de manera improvisada i precària a l’exterior del centre de Mória, en un terreny que es coneix com l’Olive Grove perquè és literalment un camp d’oliveres. L’antiga base militar reconvertida en centre de detenció de migrants té capacitat per a 3.000 persones, però amb l’augment d’arribades d’aquest estiu ja n’hi viuen unes 9.000. D’aquestes, 2.000 són fora de les muralles del centre, moltes de les quals sense electricitat ni més protecció del fred que una lona de plàstic aguantada amb pals.

“Només trobo una manera de definir el centre de Mória i és dir que és totalment inhumà, que és un infern”, coincideix Idoia Moreno, infermera a la clínica que Metges Sense Fronteres (MSF) té a l’exterior del centre. Aquesta jove basca ha treballat en els últims anys en camps de refugiats de la República Centreafricana i el Congo, però assegura que Mória és, sens dubte, la seva “missió més dura”. “Les condicions de vida inhumanes i la desesperació i el patiment que he vist aquí no els havia vist mai”.

La Idoia ha treballat també a l’interior del centre, on hi ha un únic metge públic grec i tres professionals voluntaris d’ONG per atendre 9.000 persones. “De les dones que he atès, el 60% havien sigut violades a Turquia pels traficants i les màfies a les quals paguen perquè les passin en barca cap a Lesbos”, explica.

Això ho corrobora l’ONG Rowing Together, l’única especialitzada en ginecologia que hi ha a Mória. “La majoria dels casos que tractem són de violència sexual. Moltes de les violacions són a Turquia, on hi ha un tràfic sexual molt gran, i dins del camp de Mória tenim diverses dones que no se senten segures i venen a demanar-nos un canvi de lloc”, relata Adriana Garcés, infermera d’aquesta ONG. Un informe recent d’Amnistia Internacional també denuncia aquest augment de la violència sexual cap a dones, nenes i adolescents en les rutes clandestines d’entrada a Europa a través de Grècia.

A la consulta de Rowing Together, les dones hi troben no només atenció mèdica sinó “sobretot un espai on se senten segures i poden compartir el seu trauma”, diu Garcés. I és que, si l’agressió ha sigut a Mória, “les dones han de tornar al camp, on es trobaran cada dia amb el perpetrador”, destaca la psicòloga que dirigeix el centre de l’International Rescue Committee (IRC) a Lesbos, Kiki Michailidou.

Les condicions de vida a Mória no fan més que exacerbar els traumes que ja porten els refugiats, després de fugir de la guerra o la tortura. Des de principis d’any, l’IRC atén gent de Mória al seu centre a Mitilene, on ha constatat un augment dels trastorns mentals. Atenen homes i dones en nombres iguals: el 29% havien intentat suïcidar-se i el 60% consideraven la via del suïcidi. “En el cas de les dones, el que trobem és violència de gènere i violència sexual, sobretot en les rutes migratòries”, coincideix la psicòloga.

Ni llum ni aigua calenta

“Sempre m’acompanya el meu marit quan he d’anar al lavabo o a les dutxes. Al principi tenia molta por perquè a les nits no hi ha cap llum i els lavabos estan molt lluny”, diu Tahereh Hosseini. Amb hijab negre i somriure amable, aquesta afganesa ens convida a entrar a la seva tenda a l’Olive Grove, construïda pel seu marit i el marit de la seva germana amb fusta de palets i lona plàstica que els va donar l’Unicef. Amb això han aixecat un cubicle de dos per tres metres on viuen les dues parelles i els seus fills, en total quatre adults i sis nens, de 10 anys a 9 mesos. Fins fa una setmana no tenien llum, però van comprar un cable i una bombeta i ells mateixos s’han endollat a un dels quadres elèctrics del centre. Desenes de cables surten d’allà en totes direccions, com lianes de plàstic blanc que pengen d’arbre en arbre.

La sobresaturació de Mória es fa evident a cada pas, en les escombraries amuntegades als racons o la brossa acumulada a la riera d’aigües marrons que circula paral·lela a una paret del centre. La cap de l’oficina de l’ACNUR a Lesbos, Astrid Castelein, explica a aquest diari que les obres per instal·lar el clavegueram es van iniciar el 26 de setembre, tot i que el centre acull milers d’immigrants des de fa tres anys. Hi ha un lavabo per cada 72 persones i una dutxa per cada 85, però sense aigua calenta. “Els nens s’han de banyar amb aigua freda; el meu marit es passa quatre i cinc hores fent cua pel menjar i de vegades s’acaba abans d’arribar-hi”, explica la Tahereh.

A la clínica pediàtrica de MSF, que només tracta nens i dones embarassades, el 95% de les patologies que hi veuen “estan relacionades amb l’amuntegament i la falta total de condicions higièniques”, explica Moreno. Les infeccions respiratòries i les diarrees són el més comú.

Presència del Daeix

Però el que més denuncien tots els refugiats és la inseguretat. “Hi ha baralles cada dia, àrabs contra negres... Pensava que aquí hi estaria bé perquè és Europa, però porto tres mesos a Mória i això no és gens bo”, es queixa el Haled, un somali de 19 anys.

Uns metres més enllà, el Wahid, un afganès de 24 anys, ens mostra el seu ull blavós com a prova. Diu que va estar una setmana a l’hospital després que l’ataquessin una vintena de nois també afganesos. “En aquest camp hi ha gent del Daeix”, les sigles àrabs de l’Estat Islàmic, assegura el jove. Activistes d’ONGs admeten que alguns refugiats denuncien el mateix, però no hi ha cap confirmació oficial. Segons The Intercept, però, l’atac a un grup de kurds dins del camp al mes de maig el van perpetrar refugiats arribats feia poc de Deir al-Zor, l’últim bastió de l’EI a Síria.

Sigui com sigui, el que està clar és que la saturació del centre i l’enorme densitat en què conviuen comunitats tan diverses, i sovint antagòniques, és un caldo de cultiu per als conflictes. Moreno denuncia, a més, la passivitat de la policia grega, fins i tot amb les emergències mèdiques durant la nit, quan no hi ha personal sanitari. “El primer problema és l’idioma, perquè la policia grega només parla grec; moltes vegades els policies rebutgen cridar una ambulància fins i tot quan veuen nens que estan convulsionant davant seu”, assegura Moreno, que explica que fa dues setmanes una dona va parir dins la seva tenda perquè els avisos a la policia per demanar una ambulància van ser infructuosos.

La majoria dels nouvinguts en els últims dos mesos són afganesos, tot i que molts d’ells, com la Sayeda i la Tahereh, van néixer o vivien a l’Iran. Ara estan fugint de l’Iran i de Turquia perquè aquests països amenacen amb deportar-los, explica Castelein. A la zona de l’Olive Grove, que creix a un ritme de 50 metres per setmana, és on s’han instal·lat majoritàriament aquestes famílies afganeses, moltes amb nens petits.

“El més important és que l’hivern s’acosta i estem en tendes de campanya, no tenim mantes ni roba”, diu el Morteza, un jove afganès que, tot i els seus 21 anys, parla amb un cinisme d’ancià: “Això és Europa però jo ja no confio en Europa. Això és una gàbia. La gent morirà de fred aquí i a ningú li importa una merda”.