Mor John McCain, el gegant i rebel del Partit Republicà al Senat
El senador d’Arizona, heroi de guerra i excandidat presidencial, era un dels més crítics amb Trump
Nova YorkEls Estats Units han dit adeu al rebel inconformista del Senat, una figura cabdal del conservadorisme. John Sidney McCain III, l’excandidat presidencial republicà del 2008 i senador d’Arizona durant més de 30 anys, ha mort la nit de dissabte als 81 anys. Els elogis i les paraules sentides de record han arribat de polítics dels dos partits del país, tot i que el president, Donald Trump, només ha enviat un missatge de condol sobri a la família. No en va McCain havia estat un dels més crítics amb la seva presidència i la transformació del seu partit, el republicà.
Aquest fill i net d’almiralls navals, que va ser educat per al combat, va patir cinc anys de presó i tortura a la Guerra de Vietnam abans d’arribar a Washington i convertir-se en un dels gegants de la cambra alta del país. McCain ha mort nou anys i un dia després que un altre polític icònic, amic seu i opositor en les seves batalles legislatives: el senador demòcrata Edward Kennedy.
“«El món és un lloc bonic i val la pena lluitar-hi. I em fa molta ràbia abandonar-lo», va dir el meu heroi Robert Jordan a Per qui toquen les campanes, d’Ernest Hemingway. A mi tampoc m’agrada deixar-lo. Però no tinc cap queixa. Ni una”, va escriure McCain en el seu últim llibre, The Restless Wave, publicat mesos després que anunciés que tenia càncer cerebral l’estiu de l’any passat.
A la seva casa de Sedona, Arizona, ha mort envoltat de la seva família. McCain tenia set fills i estava casat en segones núpcies amb la rica hereva Cindy Lou Hensley -nom de soltera-. McCain deu a aquesta filla d’un empresari cerveser de Phoenix la seva entrada a la política. Nascut el 1936 a l’hospital naval nord-americà de Coco Solo, a Panamà, va decidir dedicar la seva vida a la política el 1982, dos anys després de casar-se amb la Cindy. Va ser diputat de la cambra baixa i, cinc anys més tard, el 1987, va fer el salt al Senat.
Cursa presidencial
McCain va intentar, a més, a arribar a la Casa Blanca en dues ocasions. Però va fracassar. Primer va perdre contra George W. Bush a les primàries republicanes del 2000. I més tard, el 2008, ho va fer com a candidat presidencial del seu partit contra el llavors jove senador demòcrata Barack Obama. L’expresident nord-americà ha assegurat que tot i “competir al més alt nivell” i “tenir les seves diferències”, van mantenir “els mateixos ideals pels quals generacions de nord-americans i immigrants han lluitat i s’han sacrificat”. “Tots estem en deute amb ell”, va dir.
Trump, en canvi, no ha fet referència a la carrera política del senador i s'ha limitat a expressar el seu respecte i simpaties per a la família de McCain. “Els nostres cors i les nostres pregàries estan amb vosaltres”, ha dit a través d’un tuit. La relació entre el líder nord-americà i McCain va ser complicada des de la irrupció a la política el juny del 2015 del magnat immobiliari i estrella de televisió. Trump va afirmar que no considerava que el veterà senador fos un heroi de guerra perquè “es va deixar capturar”. McCain havia criticat abans la seva retòrica i el seu programa de política exterior. Les seves picabaralles van arribar al moment més àlgid quan el senador d’Arizona, ja malalt, va votar per sorpresa en contra de la derogació de la reforma sanitària d’Obama.
McCain va ser un pes pesant dins del Partit Republicà i durant molts anys els mitjans s’hi van referir com el maverick (inconformista) de la seva formació. No va tenir mai cap problema a desafiar el seu partit i, tot i que es va moderar, va creure sempre que a la cambra alta havia de buscar el consens bipartidista tant com pogués. També va ser un defensor de l’exèrcit i va impulsar lleis per augmentar-ne el pressupost; l’última es va aprovar aquest mateix mes.
En els últims temps, a l’Amèrica de Trump, havia lamentat la divisió que hi ha al país. “Rebutjar les obligacions del lideratge internacional dels EUA pel bé d’alguns nacionalismes falsos cuinats per persones que prefereixen trobar bocs expiatoris a resoldre problemes és antipatriòtic”, havia subratllat.
