Mor Fidel Castro als 90 anys

El seu germà i actual president de l'illa anuncia la mort del líder cubà a la televisió estatal

Castro es va forjar una imatge llegendària com a gran líder de la Revolució cubana i de l’antiimperialisme.
Marta Rodríguez
26/11/2016
5 min

BarcelonaFidel Castro ha mort a l'edat de 90 anys. L'últim gran revolucionari, l'home que es va enfrontar a la gran potència dels Estats Units durant la segona meitat del segle XX, ha mort aquesta nit a l'Havana, segons ha confirmat el seu germà i president cubà, Raúl Castro.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

En un missatge curt a la televisió estatal, Raúl Castro, ha explicat que l'expresident ha mort a les 22.29 h de divendres [hora cubana] i que serà incinerat avui mateix "tenint en compte la seva voluntat expressa". El Consell d'Estat de Cuba ha decretat nou dies de dol per la mort de l'expresident, durant els quals s'aturaran les activitats i els esdeveniments públics.

El trasllat de les cendres fins a la seva província natal, Santiago de Cuba, començarà el proper dimecres 30 de novembre i s'allargarà fins el 3 de desembre, en un recorregut que rememorarà la Caravana de la Llibertat dirigida per Castro des de Sierra Morena després del triomf de la revolució el 1959. A més, el dimarts 29 se celebrarà un "acte de masses" en record al l'exdirigent a la Plaça de la Revolució de l'Havana.

El 'Granma', diari oficial del Partit Comunista de Cuba, ha acomiadat Castro amb un "Hasta siempre comandante" en el seu compte oficial de Twitter però que a la seva edició digital no recull la notícia.

Morta la persona, queda el mite, el pare espiritual d'una Revolució socialista que va tornar l'orgull a una illa a qui els Estats Units tractava com el seu prostíbul i casino, el lloc per desfogar-se a menys d'una hora de vol. Amb Fidel, Cuba va resistir l'embargament al crit de "socialisme o mort" i va fer somiar generacions que hi havia una altra manera de fer, una altra política i forma d'estat més enllà del glamur i el capitalisme salvatge de l''american way of life'.

El somni castrista però, va ser per a una altra part del món un malson o, com a mínim, un somni en blanc i negre. Anys interminables de dictadura autoritària sota el botxí del seu poble, que, passada l'eufòria revolucionària, va haver d'aprendre a sobreviure amb l'escassetat material i la manca de llibertats.

Fidel ha mort en ple procés de la transició del seu país. Raúl, a qui el Comandante, ja debilitat, va nomenar substitut, va iniciar un procés d'obertura gairebé tot just després que el 2008 quedés confirmat que la seva presidència ja no era provisional perquè era clar que Fidel ja no seria capaç de fer-se càrrec de conduir un país. Al desembre, l'Havana va sorprendre el món anunciant que estava en perfecta sintonia amb l'administració Obama per establir les relacions trencades el 1959 amb l'arribada dels barbuts revolucionaris encapçalats per un jove Fidel, acompanyat de Raúl i d'Ernesto 'Che' Guevara.

Fidel va ser el gran absent d'aquest anunci qualificat com a "històric". Tampoc no va aparèixer a la fotografia de l'acte de rebuda oficial dels espies cubans alliberats pels Estats Units, com a part de l'acord. "Fidel ja no mana des de fa anys", deien els seus seguidors per justificar el buit. El 8 de gener, en la commemoració del 56è aniversari del triomf de la Revolució, Raúl no va voler fer grans festes i encara menys es va deixar veure el Comandante.

Portada de la revista 'Time' del 26 de gener del 1959 sobre el triomf de la revolució.

Fill d'una família burgesa amb orígens gallecs per part de pare i canaris per la banda materna, Fidel va néixer el 13 d'agost del 1926 a la petita localitat de Birán, al sud-est de l'illa, a 800 quilòmetres de l'Havana i 100 de Santiago de Cuba. La seva és la història d'un revolucionari il·lustrat, doctor en dret, que va gaudir d'una bona vida gràcies als profitosos negocis del pare en el sector de la canya de sucre.

Però tant a Fidel com Raúl els bullia la sang veient el seu país en mans d'inversors nord-americans, que consideraven Cuba un estat més amb el consentiment de Fulgencio Batista. A principis dels 50, els dos germans creien encara que seria possible la democràcia, però de seguida van adonar-se que el dictador no tenia cap intenció d'obrir-se a la participació ciutadana, fins al punt que el 1952 va suspendre unes eleccions. Els Castro van intentar-ho per la força, abraçant la revolució armada i assaltant la caserna de Moncada. Però van tornar a fracassar i Fidel va ser condemnat a 15 anys de presó –Raúl a 13– per un delicte d'insurrecció. Per ajustar-se a la realitat, Fidel va patir un cop militar però una victòria popular perquè el seu nom va començar a ser conegut per la ciutadania. En el seu judici, el Fidel advocat va decidir autodefensar-se i en el torn de l'última paraula ho va aprofitar per pronunciar un al·legat en contra de la dictadura: "La història m'absoldrà". La història, per a ell, comença ara que l'haurà de jutjar.

Llavors la pressió internacional va fer que Batista s'ho repensés i concedís un indult dos anys després a Fidel, que tan bon punt va ser lliure va fugir amb Raúl a Mèxic, on es va trobar amb el Che, un jove metge argentí. Prenia així forma el pinyol del grup de joves revolucionaris que van aprendre tècniques militars a la cubana Sierra Maestra, on va arribar amb l'històric vaixell 'Granma' (que donaria nom al diari oficial del règim) amb tan sols 80 homes.

El grup va créixer i ja alliçonat militarment van donar el cop de gràcia a la dictadura cubana amb una operació que va arrencar a Santiago i va avançar fins a l'entrada triomfant a l'Havana. Era l'1 de gener del 1959 i el règim dictatorial havia estat incapaç de frenar l'ímpetu dels joves, nacionalistes cubans, antiimperialistes i amb voluntat d'implantar un règim socialista. La democràcia tampoc no estava entre els seus plans i un mes després Fidel assumia el comandament del país, que el 1961 assumia els principis marxistes-leninistes com a regla vital i la llavors poderosa URSS com a referent que calia seguir. Era la resposta a l'intent de Washington d'acabar amb ell amb la invasió de badia de Cochinos.

El nou govern va engegar grans reformes, amb la nacionalització de terres, empreses i propietats. Els serveis de salut i educació quedaven garantits per primer cop a l'illa, que fins ara han mantingut un elevat nivell de qualitat, malgrat les dificultats sorgides arran de l'embargament que els Estats Units van decretar l'octubre del 1960.

Ni la crisi dels míssils ni les dificultats econòmiques en què el bloqueig va deixar l'illa van fer que Fidel cedís en els seus plantejaments polítics i revolucionaris, de manera que va mantenir-se ferm en els principis de col·lectivització i justícia social, que han tingut, sent sincers, una creu en forma de ciutadania poc incentivada perquè l'esforç tampoc no acaba premiant-se amb més riquesa i benestar.

La desaparició del gran aliat soviètic començada la dècada dels 90 va empitjorar encara més les condicions de vida dels cubans, que, com ja havien fet amb d'altres crisis, van intentar espavilar-se lluny de la càlida Cuba jugant-se la vida com a 'balsers' amb els domèstics vaixells amb què milers d'aquests cubans van aconseguir arribar a la costa nord-americana.

Castro no es va deixar enlluernar per les reformes de la 'perestroika' que Mikhaïl Gorbatxov va implantar des de Moscou. A Cuba, l'orgull revolucionari va quedar intacte entre els líders polítics i militars, que van apostar per continuar per la vella via socialista. "Socialisme o mort", deien a l'Havana.

Però el 2006 les forces i la biologia van obligar Fidel a renunciar a la presidència. La seva imatge d'avi, amb caigudes en mig d'un acte públic, va facilitar la transició política i, tot i que el poder va quedar a casa, en mans de Raúl, aquest nou president va iniciar tímides reformes per permetre la iniciativa privada. El 17 de desembre del 2014, el petit dels Castro posava la primera pedra d'un nou règim amb l'acord per restablir les relacions amb els Estats Units. Sense Fidel. Cuba reneix sense el Comandante.

stats