Mor Elisabet II, la reina d'Anglaterra

Londres“Tota la meva vida, sigui llarga o curta, estarà dedicada al vostre servei i al servei de la nostra gran família imperial, a la qual tots pertanyem”. Ho va dir Elisabet II el 21 d’abril del 1947, pocs mesos abans de casar-se amb el príncep d'Edimburg i quan encara faltaven cinc anys perquè arribés al tron. Aquell dia feia 21 anys i assegurava que consagraria la seva existència a la causa de la Corona. La llegendària al·locució de ràdio va ser emesa des de Ciutat del Cap, que fins al 1910 havia sigut una més de les capitals de l’imperi a què va fer referència. Mantenir la seva paraula fins a l'últim alè és el que ha fet des d'aleshores.

Més de 70 anys després d'ascendir al tron el 1952, la monarca ha mort aquest dijous, segons acaba de fer-se públic des del Palau de Buckingham a les 18.30 h (hora local). Les seves despulles romandran aquesta nit a Balmoral (Escòcia), on ha passat pràcticament tot l'estiu, i seran traslladades demà a Londres.

Els esdeveniments s'han precipitat quan passaven trenta minuts d'aquest migdia, després que un inusual anunci hagi alertat els britànics, i el món, de la gravetat de la situació, en tant que els seus metges es mostraven "preocupats" per la seva salut.

Des d'aquest moment, la coreografia que s'ha posat en marxa suggeria que el final s'acostava de manera imminent. No ha sigut fins una hora després que tots els fills i la família més pròxima han arribat al castell de Balmoral que ha tingut lloc l'històric anunci, que posa fi a un regnat que s'ha allargat setanta anys i uns mesos i que ha abraçat vuit dècades. Carles d'Anglaterra ja no és més hereu. Per dret de successió ja és rei, i la seva dona, Camil·la, reina consort, segons va expressar Elisabet II en una comunicació especial feta amb motiu del seu Jubileu de Platí.

El nou rei ha emès un breu comunicat. S'hi pot llegir: "La mort de la meva estimada mare, Sa Majestat la Reina, és un moment de gran tristesa per a mi i per a tots els membres de la meva família. Plorem profundament la mort d'una sobirana i mare molt estimada. Sé que la seva pèrdua se sentirà profundament a tot el país, els regnes i la Commonwealth, i innombrables persones arreu del món. En aquest període de dol i canvi, la meva família i jo tenim el consol del profund respecte que es tenia cap a la reina".

Carles d'Anglaterra regnarà com a Carles III. El moment per al qual s'ha estat preparant tota la vida per fi, en circumstàncies ben sabudes, però no per això menys doloroses, li ha arribat. Durant més de setanta anys, al Regne Unit no s'havien pronunciat les paraules que ara, després de les manifestacions de dolor, ja són comunes: "God save the King!"

Educació victoriana

Elisabet, Lilibeth, com li deien de petita, va néixer el 1926. Efectivament, i amb molts més arguments que dues dècades després, aleshores Londres encara era la metròpoli d'un gran imperi. A la seva mort, d’aquella "gran família" que va abraçar amb les seves paraules la futura reina en l'esmentada al·locució des de Sud-àfrica, només en queda com a símbol la Commonwealth –un ens polític sense cap pes estratègic global però que als anglesos els serveix per projectar-se en les cendres del passat– i el fet que Elisabet II regnava –nominalment– en 31 estats i territoris, tots excolònies.

Durant el seu temps al tron, el període més llarg d’una monarca en la història del Regne Unit, Elisabet II ha vist mudar l’imperi fins que s’ha fet miques. El que en queda, l'empremta postcolonial i uns valors culturals que voldrien continuar imposant-se per sobre d'altres, es reflecteix, amb totes les seves tensions, als carrers d’un Londres multicultural i multireligiós, i també en els de moltes altres ciutats de les illes.

Crescuda i formada encara a l’ombra del llegat victorià que defineix i abraça tot el segle XIX britànic, la família –una de molt problemàtica, amb un munt d'escàndols que han afectat pràcticament tots els membres de la família més directa, i molts de l'extensa– i el deure cívic a què Elisabet II es va referir en ocasió del seu 21è aniversari han estat les senyeres de la monarca. 

Elisabet II ha superat el rècord del regnat de Victòria, la seva besàvia. Si es parla en termes històrics de l'era victoriana (1837-1901), unes dècades en què el Regne Unit referma el seu poder global i la família reial reconnecta de mica en mica amb la societat sorgida de la Revolució Industrial, probablement amb tot el dret també es podrà parlar del període elisabetià. I, de moment, a falta d'un judici més precís dels historiadors, ¿quins són els trets que el definirien millor? Sens dubte, l'estabilitat després del desmembrament de l’imperi i l'adaptació de la Corona, amb entrebancs i tota mena de sotracs, a una nova societat, molt més diversa i més democràtica.

La nova època elisabetiana es va començar a perfilar a partir de la Segona Guerra Mundial i de la immediata postguerra, quan la figura d'Elisabet II va adquirir rellevància pública. D'una noia que, en aparença, participava com tota la població de l’esforç de la lluita contra els nazis, va passar a esdevenir, entrats ja els anys cinquanta i seixanta, una icona global gràcies als mitjans de comunicació de masses, que el seu entorn manega i utilitza a la perfecció.

Coronació

La reina va esdevenir centre d’atenció del conte de fades de la recuperació de la postguerra mundial, primer amb el casament amb Felip d'Edimburg (1947) i posteriorment amb la cerimònia de la seva coronació (1953), la primera –i fins ara l'única– que la BBC ha pogut televisar en directe. Va ser a partir d'aleshores, amb els noticiaris dels cinemes primer i de la televisió després, que Elisabet va passar a ser una presència constant en la vida dels britànics. Fins a arribar a formar part de l’imaginari global, fins i tot un parell de dècades abans que The Crown, de Netflix, elevés la seva vida, i la del seu entorn familiar, a serial de televisió multipremiat i amb milions de seguidors arreu del planeta.

D’acord amb dades d’Ipsos-MORI, el suport popular a la monarquia britànica mai no ha caigut per sota del 70% al llarg dels anys del seu regnat. I ni tan sols en el període de menys afecció, des de finals dels vuitanta fins poc després de la mort el 1997 de Diana Spencer, Lady Di, la demanda d’una república ha superat el 20% a les enquestes. La reina ha mort superant el 90% en l'índex de popularitat, més de 40 punts per sobre del seu successor, que haurà de regnar amb el nom de Carles III. 

Elisabet II ha esdevingut un element tan necessari del paisatge britànic com ho és la pluja. D’acord amb la historiadora reial Kate Williams, “les lliçons que va aprendre durant els anys de formació [els esmentats de la Segona Guerra Mundial] han ajudat a assegurar que la família reial continuï sent un símbol de tradició al segle XXI”.

Tradició, sí, que ha passat de ser reverenciada fins a elevar-se a la categoria d’atracció turística, una etiqueta que ajorna incòmodes preguntes sobre una estructura de poder tan arcaica com poc democràtica. Una estructura que, d'altra banda, legitima i perpetua la perennement classista societat de les illes, en què l’ascensor social s’ha aturat fa molt de temps, especialment arran de la crisi econòmica del 2008 i encara més a causa dels estralls provocats per la pandèmia.

Però, tot i això, la reina ha estat per sobre del bé i del mal –fins i tot en els moments més difícils de la trajectòria, no com el seu fill Carles d'Anglaterra– i va ser justament arran de la pandèmia que la monarca va protagonitzar un dels dos últims grans moments com a referent d'una gran part o de tota la societat britànica.

El primer, amb el discurs que va adreçar als seus súbdits el 5 d'abril del 2020. Un episodi amb què es va remetre a la tradició de la Segona Guerra Mundial, quan, malgrat totes les òbvies diferències, la presència de la família reial al Londres assetjat pels bombardejos de la Luftwaffe feia aparèixer els Windsor com uns més dels que patien les penalitats del conflicte.

L'altre últim gran moment d'Elisabet II va tenir lloc arran del funeral del seu marit, el duc d'Edimburg, la primavera del 2021, amb el país encara sota la pressió del tercer confinament. Una imatge es va convertir en icònica: la monarca sola a la capella de Sant Jordi del castell de Windsor durant el servei religiós pel difunt. La imatge de fragilitat i la sobrietat del color negre del vestit esbossaven un retrat de dignitat i resistència en uns moments en què l'entorn familiar estava, un cop més, en plena tempesta. D'una banda, per la picabaralla entre els seus nets Guillem i Enric i les acusacions del segon sobre possible racisme de la família reial; de l'altra, per l'ombra d'una conducta censurable del seu tercer fill, el príncep Andreu, arran de les relacions que va mantenir durant més d'una dècada amb el pederasta confés i multimilionari nord-americà Jeffrey Epstein, i les acusacions de violació d'una ciutadana nord-americana quan tenia 17 anys. Un episodi finalment escombrat sota la catifa d'un acord econòmic extrajudicial.

Fortuna astronòmica

A títol personal, la reina d’Anglaterra ha acumulat una fortuna valorada entre 400 i 500 milions d’euros, segons publicava l'Agència Bloomberg a mitjans del 2016. Però les seves propietats immobiliàries, el que se'n diu Crown Estate, multipliquen per deu el patrimoni que té. A Regent Street, per posar un cas extrem, un dels carrers més cèntrics i potser el més car de Londres, pràcticament tot el terreny, edificat i no edificat, és de la Corona.   

Quinze primers ministres han servit sota el regnat d'Elisabet II: des de Winston Churchill fins a Liz Truss, passant per Harold Macmillan, Harold Wilson, Jim Callaghan, Margaret Thatcher, Tony Blair o Gordon Brown. Des del tron, la reina ha sigut testimoni d'un món que va viure la ressaca de la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda; la descolonització de l’imperi; la revifada i l’actual declivi europeu; la cultura pop i l’alliberament sexual; els Rolling Stones, els Beatles i els Sex Pistols, amb l’irreverent God save the Queen amb motiu dels 25 anys de regnat; la caiguda del Mur de Berlín, l’enfonsament soviètic i la nova bel·ligerància de Vladímir Putin; la vaga dels miners de 1984-85 i la pau a Irlanda del Nord el 1998; la sida; l’esclat d’internet i les xarxes socials; l’11 de Setembre del 2001; Obama, el Brexit i Trump, i també Joe Biden, a qui va rebre al castell de Windsor el juny del 2021, després de la cimera del G-7 de Cornualla. Elisabet II ha sigut un testimoni privilegiat de la història del segle XX, de com desapareixien l'Imperi Britànic i el seu món més preuat, i de com al segle XXI en sorgia un altre, de moment en plena convulsió.

De tot això n’ha pogut parlar setmanalment amb els seus premiers en audiències confidencials que s’han mantingut pràcticament fins al final i que només es van fer virtuals arran de la pandèmia. Malgrat l’avançada edat a què ha mort, i la ja també avançada del seu hereu, Carles, de 73 anys, l’abdicació mai no va formar part de la seva agenda. Lilibeth no va néixer per ser reina, però sí que ha mort amb la corona al cap. I el seu últim acte oficial va ser, aquest dimarts, la petició a Liz Truss de formar nou govern. De Winston Churchill a Truss, més de 70 anys, 15 premiers.