Desmond Tutu, el somriure i la moral de Sud-àfrica
L'arquebisbe emèrit mor als 90 anys amb el reconeixement mundial de la seva tasca com a referent de la lluita contra l'apartheid
BarcelonaImaginin tot un senyor arquebisbe explicant un acudit sobre la maternitat de Maria en què un Sant Josep desesperat per trobar un lloc per al part es desmarca de la paternitat del nen. Així era Desmond Mpilo Tutu, un home de déu que supurava humanitat, empatia i un sentit diví de l’ètica i la justícia. Últim gran referent dels lluitadors contra l’apartheid de Sud-àfrica, Nobel de la pau i premi Catalunya, l’arquebisbe emèrit de Ciutat del Cap, Tutu, ha mort aquest diumenge als 90 anys enmig del reconeixement unànime per la seva tasca i persona, guanyat en part per aquest sentit de l’humor i un riure contagiós que no va abandonar ni tan sols en el funeral del seu amic Nelson Mandela, quan va agafar el micròfon i va convertir el dol en un mar de llàgrimes de riures.
“Tenir un nom fàcil com Tutu, un nas gros i unes cames sexis”, va respondre a una criatura quan li va preguntar què s’ha de tenir per guanyar un Nobel. I més riures, com quan va acceptar deixar-se fotografiar amb un tutú, a proposta del fotògraf Adrian Steirn en la iniciativa 21 Icones de Sud-àfrica. “Estem fets per a l’amor, sense l’amor som plantes sense aigua”, deia l’activista religiós, a qui agradava parlar de la bondat de la humanitat, malgrat que li va tocar veure la cara de la maldat.
Nascut el 1931 a Klerksdorp, a l’antiga província del Transvaal, Tutu és fill del seu temps i, com la majoria de negres, no va poder estudiar. Quan era adolescent va conèixer el capellà anglès Trevor Huddleston, que el va impactar perquè era el primer blanc que s’havia tret el barret davant de la seva mare, una minyona sense estudis. La vocació eclesiàstica li va quedar latent i va dedicar-se uns anys a l’ensenyament, fins que el règim de l’apartheid va prohibir l’educació mixta. Tutu es va ordenar en l’Església anglicana el 1961 i anys després va ser el primer arquebisbe negre, quan ja s’havia casat amb la seva inseparable Leah, amb qui ha tingut quatre fills, dels quals una ha seguit els seus passos i és una reverenda casada amb una dona.
En la llista de les causes que Tutu ha defensat, ha sigut un activista de pedra picada pels drets dels col·lectius LGTBIQ, sense importar-li topar amb l’Església: “Em negaria a anar a un cel homofòbic”, va deixar dit. Però també ha fet bandera de la lluita contra la pobresa, la igualtat de les dones, Palestina i el Tibet ocupats, l’avortament, l'eutanàsia o els mètodes anticonceptius. Anava tant per lliure que va participar en el projecte del genoma humà.
Altaveu dels sense veu
Tutu va ser durant dècades l’única veu sud-africana que tenia altaveus mundials. Amb Mandela i la resta de la cúpula empresonats, l’arquebisbe, amb la seva sotana púrpura, va recórrer mig món reclamant a la comunitat internacional sancions contra el règim segregacionista i l’establiment d’un sistema democràtic i igualitari. La feina li va valer el 1984 el reconeixement dels Nobel i els retrets del govern de Pretòria. En la cerimònia de recollida del guardó, Tutu va fer de Tutu i va pujar a l’escenari amb la seva família per interpretar una cançó que entonaven en la lluita contra l’apartheid.
Així era Tutu, un home a qui cap protocol feia callar i disparava on més mal feia. “Si ets neutral en situacions injustes, has triat la posició de l’opressor”, retreia als que miraven cap a una altra banda, fos del bàndol que fos. Ja en democràcia, va presidir la Comissió de la Veritat i la Reconciliació que Mandela va plantejar com un punt d’inflexió en què blancs i negres tinguessin un lloc per perdonar-se. Però, finalment, la comissió es va acabar amb massa indults i massa “mentides”, en paraules de Tutu, a qui es va veure plorar escoltant més d’un testimoni de les atrocitats del règim. Tutu creia que "el país de l'arc de Sant Martí", com va qualificar Sud-àfrica, només podria avançar fent neteja de retrets i odis. Des d'una clara negativa a la violència, va reclamar a la població discriminada durant segles en el seu propi país que fos "agradable amb els blancs perquè aquests necessiten que es redescobreixi la seva humanitat".
Però Tutu no només va ser l’assot de l’apartheid. En els últims anys havia alliçonat els seus antics companys de lluita. L’arquebisbe va rebutjar entrar en política per continuar en la tasca evangèlica i s'ha mantingut com un referent de l’ètica i la justícia, que no s’ha mossegat la llengua per retreure a la nova classe dirigent negra i el Congrés Nacional Africà haver-se enriquit oblidant la majoria de la ciutadania, que encara malviu en la pobresa. Tutu se’n va setmanes després de la mort de l’últim president de l’apartheid i també premi Nobel, F.W. de Klerk, a qui sempre va agrair la valentia per haver donat el cop de gràcia al règim.