Mor Chirac, l’últim gran president de França

FilòsofJacques Chirac ho ha estat tot a la República Francesa: diputat, ministre, primer ministre, alcalde de París i president. La seva mort és la de l’últim gran president. Després, la institució entraria en fase crítica amb l’hiperactivisme histriònic de Sarkozy i amb una figura sense atributs precisos com Hollande. Chirac, 1,92 m d’alçada, imposava la seva planta en escena. Encara que nascut a París, va fer de la Corrèze, una petita regió del centre de França, el seu feu regional. I jugava sovint la carta de l’home afable i trempat. Un dia, sopant a casa els Glucksmann, va sonar el telèfon. La veu era tan forta que desbordava l’aparell. Era Chirac. La seva personalitat, com la seva carrera, que encadenava èxits rutilants i sobtades caigudes, tenia un punt dual: passava amb facilitat de l’optimisme a la depressió, de la complicitat a la distància, de cordial a emprenyat, dels moments de gran impuls als temps de discreció i prudència. Format a les grans escoles -Sciences Po i ENA-, la seva carrera no s’explicaria sense el seu gran mentor: el president Georges Pompidou. Quan el general De Gaulle es va veure desbordat per la crisi del Maig del 68, Pompidou, llavors primer ministre, va agafar les regnes de la situació i va confiar al jove Chirac la negociació amb els sindicats que va permetre posar fi a la revolta amb els Acords de Grenelle.

Chirac ja no sortiria de l’escena política. Va abandonar el seu correligionari Chaban Delmas en benefici de Giscard d’Estaing, que el va fer el seu primer ministre el 1974 fins que va deixar el càrrec declarant públicament que “no disposava dels instrument necessaris per exercir la funció”. En l’elecció en què Mitterrand va guanyar Giscard (1981), Chirac va ser candidat testimonial per preparar el futur. En la primera crisi de l’esquerra, va ser primer ministre en cohabitació amb Mitterrand. Aquest episodi va acabar amb un dels seus grans fracassos: la derrota en la reelecció del mateix Mitterrand (1988). Es deia que seria el seu final. Però l’alcaldia de París va ser un trampolí cap a la victòria sobre Lionel Jospin (1995), quan Mitterrand va deixar la presidència. Després seria reelegit el 2002 amb una contundent victòria a la segona volta sobre Jean-Marie Le Pen (82,1% del vots). Des de la seva cultura profundament antifeixista va combatre sempre l’extrema dreta i així es va beneficiar del vot republicà.

El seu moment de màxima popularitat va ser al desafiar els Estats Units negant-se a participar a la Guerra de l’Iraq. Consolidava així un lideratge a Europa enfront dels que, com Aznar i Blair, es van entregar a la tràgica frivolitat bèl·lica de George Bush fill. Chirac, que havia viscut d’adolescent la guerra i que s’havia format en els durs anys de la descolonització, era una conservador convençut de la supremacia de l’Estat, profundament contrari al racisme i a la xenofòbia. Probablement, la virtut que li va permetre tornar sempre és que en el fons l’animava un profund sentit de la realitat. Una carrera política traçada amb un ull posat al carrer (el seu últim mandat va fixar com a prioritats la lluita contra el càncer, la seguretat viària i la integració de les persones amb discapacitats) i l’altre en el valor de les institucions republicanes. La mort ahir de Chirac, que tenia 86 anys, ens recorda que França també té molts deures pendents de renovació del seu règim polític.