Mor Pierre Nkurunziza, el president de Burundi, d'un atac de cor als 55 anys

MartorellEl president de Burundi, Pierre Nkurunziza, ha mort als 55 anys d'un atac de cor, segons ha informat el govern. A Nkurunziza li quedaven només unes setmanes per passar, a mitjans d'agost, el relleu a Evariste Ndayishimiye, el líder polític designat per succeir-lo que va guanyar les recents eleccions, qüestionades pel seu rival a les urnes.

Nkurunziza es va trobar malament dissabte a la nit i va ingressar en un hospital de la ciutat de Karuzi. I, tot i que va experimentar una millora, dilluns va morir inesperadament d'una aturada cardíaca, segons el comunicat oficial. No obstant això, algunes veus qüestionen la versió de l'executiu, alimentades per la informació del diari belga Le Soir, que en l'edició d'aquest dimarts informava que el president estava en situació crítica després que el covid-19 li hagués agreujat una malaltia prèvia.

Precisament el govern de Nkurunziza ha sigut dels pocs que no ha imposat cap mesura de contenció contra el brot i el 14 de maig va expulsar els representants de la missió de l'OMS i els va declarar persona non grata acusant-los d'ingerències en la gestió de la pandèmia, que ha causat 81 casos i un mort, sempre segons el balanç oficial, tot i que els experts asseguren que la xifra real és molt més elevada. Un dels casos positius confirmats és la primera dama, Denise Bucumi Nkurunziza, que la setmana passada va ser traslladada a un centre hospitalari de Nairobi juntament amb tres guardaespatlles, també positius.

Urnes després de la guerra

Tres mandats ha complert Nkurunziza a la presidència del país de la regió dels Grans Llacs, que tot i patir el conflicte i el genocidi entre hutus i tutsis que va dessagnar la veïna Ruanda, sempre ha quedat en un segon pla. El president mort, un excombatent hutu, va ser el primer del país a ser escollit democràticament, en una elecció que coronava la pau després d'una cruenta guerra civil de 10 anys. Era el 2005 i la figura de Nkurunziza portava una certa esperança en un país dividit i colpejat per la pobresa des del temps de la colònia belga. En les dues següents votacions va revalidar el càrrec sense problemes. Ja havia donat pistes de les seves maneres autoritàries i, quan ja s'acabava l'última legislatura i per llei havia d'abandonar l'oficina presidencial, va anunciar que optava a un tercer mandat. L'opció anava en contra de la Constitució i violava directament l'Acord de Pau d'Arusha, que limita mandats a dos.

El pitjor és que va encendre el país en una segona guerra civil sense declarar i va ordenar una repressió brutal contra tots els que s'hi oposaven o alçaven la veu. No hi ha dades oficials de quants morts i detinguts van ocasionar els enfrontaments als carrers, però es parla de milers i de fins a mig milió de persones que van fugir de casa. Molts encara no hi han pogut tornar.

Aïllament del país

Amb un país militaritzat i els dissidents perseguits, Nkurunkiza va canviar de decisió i va passar de presentar-se a no convocar eleccions argumentant problemes de seguretat, una justificació que es va reforçar amb un polèmic cop d'estat mentre el president era a l'estranger, cosa que li va permetre tornar a Burundi com el salvador de la nació. Després encara hi ha haver més mà dura, morts i violacions de drets humans que les organitzacions han denunciat diverses vegades. Amb Nkurunkiza, Burundi va fer el pas inèdit d'abandonar el Tribunal Penal Internacional, un ens que acusaven de racista i de perseguir només africans.

El 2018 va sorprendre amb la modificació de la Constitució per ampliar els mandats presidencials. I quan tothom donava per fet que tornaria a presentar-se, va renunciar-hi i va situar Evariste Ndayishimiye com a candidat oficialista. Ni la pandèmia va parar els seus desitjos i el 14 de maig es van celebrar els comicis, després d'una campanya intensa en què era difícil mantenir les distàncies de seguretat aconsellables per frenar els contagis.

Als 55 anys, Nkurunziza s'havia garantit una jubilació daurada. El Parlament li va atorgar el títol honorífic de guia suprem, que li garantia tenir veu en les qüestions de seguretat i de defensa del país, i a més disposaria d'una pensió vitalícia, una paga de mig milió d'euros i una mansió per establir-hi la seva residència privada.