El món es rearma

PeriodistaEl món post Guerra Freda ha canviat. Els equilibris per la no-proliferació nuclear que van començar a marcar el final d’aquell món bipolar segrestat per la confrontació entre els Estats Units i Rússia estan a punt de quedar esmicolats. No és una implosió sobtada. És el cop, probablement definitiu, a un ordre que s’ha transformat radicalment les últimes dècades. Per això el programa de la Conferència de Seguretat de Munic, que se celebra aquest cap de setmana a la capital bavaresa, es pregunta “qui recollirà els trossos” d’aquesta trencadissa. El paisatge geoestratègic global s’ha transformat. Rússia i els Estats Units volen tornar a construir míssils nuclears de curt i mitjà abast i han decidit suspendre -de moment durant sis mesos- l’acord que van signar Ronald Reagan i Mikhaïl Gorbatxov el 1987 per aturar la proliferació nuclear.

El món es prepara per a una nova cursa armamentista. Una mena de reedició de velles confrontacions però molt més complexa: amb més potències nuclears -la Xina, Israel, l’Índia, el Pakistan, Corea del Nord i l’Iran entren en joc-, amb armes més sofisticades i més diverses i amb una nova guerra híbrida soterrada ja en marxa per multiplicar les capacitats desestabilitzadores d’aquells que, a més de reforçar la despesa militar, també han armat exèrcits de hackers i matemàtics.

Les últimes setmanes, amb Veneçuela com a teló de fons, els Estats Units i Rússia han ressuscitat confrontacions de Guerra Freda que ens traslladen a escenaris llatinoamericans de la dècada dels 80. Però, encara que Washington i Moscou reprenguin la retòrica dels espais d’influència, la veritable amenaça estratègica per a tots dos ve de la Xina. L’escenari de la nova tensió bèl·lica és, en realitat, al continent asiàtic.

Els Estats Units han acusat Pequín, reiteradament, de militaritzar el mar de la Xina Meridional amb la construcció d’instal·lacions militars sobre illes i esculls artificials. Però, els últims dies, Washington ha incrementat la seva presència i la tensió a la regió amb l’enviament de dos vaixells de guerra a prop d’una d’aquestes illes en disputa.

“En un món de carnívors geopolítics els europeus som els últims vegetarians”, escrivia fa uns dies l’exministre alemany d’Afers Estrangers, Sigmar Gabriel. Les velles aliances han entrat en crisi. El futur de l’OTAN -construïda com a escut defensiu d’una possible amenaça soviètica- està en qüestió, fins al punt que Donald Trump, que en campanya amenaçava amb retirar els EUA de l’Aliança Atlàntica, ara flirteja amb la idea de renunciar a l’article 5 del Tractat, que obliga els aliats a defensar-lo tots si un d’ells és atacat. La Unió Europea tem quedar atrapada en la nova confrontació. El nou arsenal terrestre rus, amb un abast de fins a 500 quilòmetres, està instal·lat a Kaliningrad, un enclavament fronterer amb Polònia i Lituània, territori de l’OTAN. Aquesta va ser la resposta del Kremlin a l’escut antimíssils que els EUA van desplegar a Romania, i aviat també a Polònia. La imprevisibilitat trumpista, a més, ha fet renéixer el debat sobre la conveniència d’un futur exèrcit europeu i ha propiciat una nova unió entre socis comunitaris en matèria de defensa.

L’altra cursa armamentista

Els Estats Units i Rússia encara controlen un 90% de les armes nuclears que hi ha al món. I els nord-americans encara són, de llarg, els que més gasten globalment en defensa. Però l’increment militar mundial dels últims anys es deu, en gran part, al creixement substancial de la despesa de països d’Àsia i el Pròxim Orient com la Xina, l’Índia i l’Aràbia Saudita. Segons dades del SIPRI, l’Institut d’Investigació per la Pau d’Estocolm, la Xina és el segon país del món que més gasta en la indústria de l’armament: 228.000 milions de dòlars el 2017 -un 1,9% del PIB-. Rússia hi dedica uns 67.000 milions de dòlars anuals -un 4,5% del PIB-, una xifra cada cop més feixuga per a una economia russa en hores baixes. Les sancions internacionals li han passat factura, però Putin s’ha servit de la ciberguerra per reconstruir la idea de Rússia com a amenaça global, no tant recolzada en la pròpia fortalesa com en les debilitats dels adversaris.

Més enllà dels míssils, els caps nuclears i els sistemes de defensa, la nova escalada fa temps que s’ha començat a sofisticar. Moscou ha utilitzat la guerra de Síria per provar els seus nous tancs robotitzats, operats a distància com els drons. La Xina confia en tenir enllestit el 2020 un model de submarí armat que també opera sense tripulació. El nou rearmament incorpora la intel·ligència artificial i la seva possible utilització per a la guerra. Rússia ja va anunciar l’any passat que doblava el seu pressupost en aquest camp. A l’octubre, Microsoft admetia que estava disposada a vendre al Pentàgon qualsevol sistema d’intel·ligència artificial que necessiti per “construir una defensa forta”. Ara per ara, però, Pequín i Moscou emergeixen com les grans potències del ciberespai. Sense tractats que les limitin.