Per què el món es baralla cada cop més pel peix?

Creix la tensió global per la pesca, un focus de conflicte que molts ja comparen amb el del petroli

BarcelonaDeia Albert Camus que les guerres són massa estúpides per durar, però que sempre ho acaben fent perquè l’estupidesa insisteix i guanya. Al llarg de la història, la humanitat ha vist conflictes de tots els colors i en gairebé tots els racons del planeta. Però, probablement, un dels més estrambòtics va tenir lloc durant la segona meitat del segle XX i el van protagonitzar Islàndia i el Regne Unit. El motiu d’aquella disputa era el bacallà. En tres ocasions (el 1958, el 1972 i el 1975), Reykjavík i Londres es van enfrontar pels drets de captura d’aquest peix a les aigües de l’Atlàntic nord. Només es va registrar una mort –la d’un enginyer islandès, el 1973– però es van produir infinites escaramusses violentes que van deixar imatges icòniques, com la d’un vaixell de la marina britànica xocant intencionadament contra un de l’armada islandesa.

Inscriu-te a la newsletter Breu discussió amb una corresponsalEl que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Dècades després, el Regne Unit s’ha tornat a embolicar en una disputa pel peix. Ara amb França. Fa mesos que París i Londres es barallen per les quotes de pesca al canal de la Mànega, el tros de l’Atlàntic que separa el terra francès del britànic: Emmanuel Macron denuncia que, arran del Brexit, Boris Johnson ha limitat l’accés a les aigües britàniques on, tradicionalment, han pescat els mariners francesos. El Regne Unit ho nega i els dos governs s’han encallat en una espiral d’amenaces que fa trontollar les relacions.

Cargando
No hay anuncios

Però ni les guerres del bacallà –com les van batejar llavors els mitjans anglesos– ni l’actual guerra de les vieires –el producte que més pesquen els francesos en aigües britàniques– són més absurdes que les altres. Pescar és una qüestió econòmica, però també política, estratègica i d’orgull nacional. Si aixequem la mirada, veurem que en diversos punts del mapa global s’està consolidant una mena de geopolítica del peix: cada cop més governs s’enfronten amb d’altres per la sobirania pesquera de les aigües. El Fòrum Econòmic Mundial fa temps que alerta que la pesca és un potencial i perillós focus de conflicte, només comparable a les disputes pel petroli de les últimes dècades.

I hi ha un gran problema. És cert que tècnicament el peix és un recurs renovable, però la insaciable sobreexplotació de les aigües dels últims temps, sumada als efectes de la crisi climàtica, dibuixa un futur amb cada cop menys peix al mar. Segons un estudi recent de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE), entre el 1988 i el 2018 la població ha disminuït un 41%. Un altre informe de la FAO, l’organització de les Nacions Unides per a l’alimentació i l’agricultura, subratllava que el 90% de les reserves de peix estan sobreexplotades. Per contra, el consum i la demanda no paren de créixer.

Cargando
No hay anuncios

Una combinació de diversos factors –des dels avenços tecnològics fins a, sobretot, l’increment dels ingressos a tot el món, que ha convertit el peix en un producte més accessible– expliquen que del 1990 al 2018 el consum global de peix hagi augmentat un 122%. Dit d’una altra manera, si el 1961 cada persona menjava una mitjana de 9 quilos de peix a l’any, el 2018 aquesta quantitat anual va ser de 20,5 quilos. D’avui al 2025 es preveu que la producció pesquera, impulsada sobretot per l’aqüicultura, incrementi un 17%: un ritme insuficient si es té en compte que la demanda pujarà un 21%. 

Cargando
No hay anuncios

A escala regional, l’Àsia és i serà –amb diferència– el gran consumidor. El creixement demogràfic i econòmic es tradueix, també, en un creixement en la ingesta de proteïnes: més de trenta quilos a l’any per persona en una de les àrees més poblades del món. L’Àfrica, que espera un boom demogràfic encara més accentuat en els pròxims anys, també necessitarà moltes proteïnes, tot i que actualment és la regió del món on menys consum per càpita de peix es documenta: cap al 10%. Tot plegat, i segons les previsions de la FAO, anirà acompanyat d’un increment –lògic– dels preus del peix que tensarà encara més la situació.

El Pacífic i l’Àfrica, grans focus

I si el peix és el nou petroli, l’oceà Pacífic vindria a ser el nou Pròxim Orient. Per posar un exemple, és en les aigües d’aquesta regió on es captura el 60% de la tonyina del món, un dels peixos més cotitzats al mercat global. I no és només la tonyina. Això explica que grans vaixells pesquers procedents d’Europa, els Estats Units, Austràlia i, evidentment, del Japó, Corea del Sud, Indonèsia i, sobretot, de la Xina patrullin amb les xarxes preparades. Però és Pequín qui utilitza l’estratègia més agressiva. 

Cargando
No hay anuncios

El gegant asiàtic trenca la majoria de rècords del sector pesquer global: és el país que, amb diferència, més peix produeix (el 35% del total mundial, lluny del 7% d’Indonèsia, el segon productor); també és qui més n’exporta, el que més peix d’aqüicultura genera o el país que té més pesquers repartits pel món.

Un informe recent del Pentàgon deia que la Xina “està construint una flota pesquera estatal per ocupar el mar Meridional i utilitzar-la al mateix temps com una força de defensa, un tercer braç de l’armada”. El govern de Xi Jinping reclama bona part d’aquestes aigües al·legant raons històriques i hi construeix illes artificials per assegurar-se’n la presència. Però els països del voltant, com el Vietnam, les Filipines o Taiwan, i també els Estats Units s’oposen a les demandes de Pequín, cosa que ha desencadenat un conflicte d’interessos que en els últims mesos ha tensat la corda fins a límits mai vistos.

Cargando
No hay anuncios

Evidentment, hi ha molts altres atractius a la regió, a part de la pesca –jaciments de gas i petroli o el control d’una de les rutes comercials més importants–, però ningú oblida les tonyines. I les escaramusses entre vaixells de banderes diferents són habituals.

Però les ambicions asiàtiques –també les d’altres potències– ja no en tenen prou, amb el Pacífic. Ni amb l’Índic. El nou gran escenari de la pesca global són els mars africans, rics en peix i fins ara no tan explotats com la resta. Vaixells de tot el món s’han instal·lat a les aigües que voregen l’Àfrica: des de Moçambic o Tanzània fins a Guinea-Bissau, Gàmbia, Mauritània o el Senegal.

Cargando
No hay anuncios

Fa uns mesos l’ARA va viatjar a aquest últim país per conèixer de primera mà l’impacte dels grans imperis pesquers entre la població local. La frase més repetida entre els senegalesos era que les empreses estrangeres, amb unes tècniques molt més avançades, els estaven deixant sense peix i els condemnaven a la pobresa i, com a conseqüència, a la immigració cap a Europa. A alta mar també es produeixen trifulgues entre pescadors, amb morts incloses. 

No només per menjar

A més, aquestes companyies estrangeres no sempre capturen peix per al consum humà. La Xina, rei de la pista a l’Àfrica, n'és un bon exemple: en els últims anys s’ha consolidat com el primer importador de farina de peix, cosa que obté de triturar els peixos petits que agafa indiscriminadament als mars africans i que, després, utilitza per fabricar menjar per a tota mena d’animals. Per exemple, pinso que s’envia a l’Aràbia Saudita per a les gallines. O a Romania per fer grans els porcs. O que es queda a la Xina perquè s'ho mengin els peixos grossos de les piscifactories. 

Cargando
No hay anuncios

Europa, i particularment Espanya, també s’ha mogut als mars africans. Al Vell Continent, 35 dels 40 caladors més grans estan sobreexplotats i no es regeneren a prou velocitat. Per aquest motiu, cada any s’avança la data en què Europa ha consumit l’equivalent de la totalitat dels seus recursos pesquers anuals: el 2019, l’últim any abans del xoc pandèmic, aquest dia va arribar el 9 de juliol. Cada cop és més estrany trobar peix europeu a les peixateries i supermercats del continent: actualment només suposa un 40% del que hi ha al mercat; la resta ve de fora.

I a l’Amèrica Llatina també hi ha tensió: vaixells russos, xinesos o espanyols competeixen per pescar calamar o bacallà a les aigües que banyen l’Argentina –el 2016, guardacostes argentins van enfonsar un pesquer xinès–. La tonyina a Xile. El tauró a Colòmbia o a l’Equador. O la totoaba a Mèxic, un peix que popularment s’anomena la cocaïna del mar pel valor monetari que se li dona. El govern mexicà ha tingut picabaralles recents amb Pequín per episodis relacionats amb la captura d’aquest peix, que està protegit però que va molt buscat al mercat negre xinès. 

Cargando
No hay anuncios

La pesca il·legal

I aquest últim és un dels problemes afegits: el mercat il·legal de peix, que ja suposa entre el 20% i el 30% del total. I com recordava un informe del Fòrum Econòmic Mundial, cada cop hi ha més organitzacions criminals transnacionals que exploten la pesca per finançar altres activitats: el tràfic de drogues, d'armes i fins i tot d'humans. 

El mateix informe, que situa el peix com una de les grans tecles de la geopolítica del futur, llança una alerta ben il·lustrativa: l’obsessió mundial per assegurar-se'n les captures és tanta que diverses potències ja comencen a veure en el desgel dels pols, ara protegits, una oportunitat per incrementar la producció.