Mohamed VI, dues dècades d’expectatives frustrades

TunisEls mesos posteriors a l’ascens de Mohamed VI al tron del Marroc, el 30 de juliol del 1999, van generar grans expectatives entre la societat marroquina. El flamant rei, de 35 anys i educat a l’estranger, va voler trencar amb els foscos anys de repressió del seu pare, Hassan II, i una de les seves primeres mesures va ser el relleu de l’odiat Driss Basri, ministre de l’Interior des del 1979. Uns anys després anunciaria una reforma del Codi de Família que atorgava nous drets a la dona marroquina, i entre l’oposició ja és parlava sense por d’una reforma que convertís el país en una monarquia constitucional.

Tanmateix, després d’un inici prometedor, el procés de reformes polítiques i socials es va frenar en sec. Dues dècades després de l’entronització de Mohamed VI, el makhzen, com es coneix el grup de consellers i potentats que formen l’entorn reial, continua controlant el país, i qualsevol amenaça seriosa al seu govern és reprimida sense contemplacions, com va succeir fa un parell d’anys amb la revolta del Rif. Tot i la naturalesa pacífica de l’anomenat hirak, el seus principals líders compleixen unes llargues condemnes de presó. Tampoc aquest any el monarca els ha inclòs entre els presos que es beneficien de la gràcia reial en l’assenyalada data del 30 de juliol.

“Edificar el Marroc modern”

Mohamed VI va adreçar ahir un missatge a la nació en què va fer un balanç força positiu del seu regnat. “Hem aconseguit gràcies a Déu continuar el procés d’edificació del Marroc modern superant les dificultats que s’han interposat en el nostre camí”, va proclamar en el discurs del tron d’aquest any. Entre els seus assoliments va assenyalar la construcció de noves infraestructures, però també “importants avenços a través de l’afiançament dels drets i les llibertats d’un sa exercici democràtic”. Mentre la seva gestió de l’economia és discutible, les mancances en l’àmbit polític són evidents.

La convulsa primavera del 2011, el Marroc va experimentar també el seu moviment popular de protesta, si bé de menor intensitat que a altres països de la regió com Tunísia o Egipte. L’astut makhzen va aconseguir apaivagar els ànims amb una barreja de promeses d’obertura i repressió. La reforma de la Constitució va ser sobretot cosmètica i el dossier del Sàhara Occidental continua completament estancat.

“El monarca pot dissoldre la legislatura, governar per decret, i cessar o nomenar membres del govern”, sosté la Fundació Freedom House, que defineix el Marroc com un país “parcialment lliure”. I és que se celebren eleccions i, almenys de manera formal, el país té institucions i procediments propis d’una democràcia. És aquest híbrid polític el que ha permès el règim sobreviure als vents de canvi al món àrab.

Els defensors del monarca esgrimeixen el desenvolupament d’alguns sectors econòmics clau, com la producció d’energia solar, per enaltir el seu regnat. Tanmateix, algunes xifres macroeconòmiques i les flamants noves infraestructures, com el port de Tànger, no poden amagar el manteniment de les desigualtats, la pobresa rural i un baix nivell educatiu. Una prova del descontentament: un 40% dels joves diuen voler emigrar a l’estranger, una de les xifres més altes del món àrab.