Massiva mobilització a Colòmbia contra Duque

BarcelonaL’Amèrica Llatina viu una onada de mobilitzacions que sembla que s’encomanen i qüestionen governs de tots els colors. Després de la crisi a Bolívia, que ha derivat en un cop d’estat i l’exili d’Evo Morales, i l’onada de protestes contra la política neoliberal del govern de Sebastián Piñera a Xile, ara ha arribat el torn de Colòmbia.

En el moment més crític del seu mandat, el president Iván Duque aquest divendres no va saber donar una resposta al creixent malestar social, que va esclatar amb una vaga general i manifestacions massives dijous, en què van morir tres persones i 98 més van ser detingudes, segons va informar el ministre de Defensa. La protesta va reunir reivindicacions de diferents col·lectius que en els últims anys s’havien mobilitzat per separat: sindicats, estudiants, indígenes i opositors, que rebutgen la flexibilització del mercat laboral, la reforma del sistema de pensions, la precarització de l’ensenyament públic, la repressió contra el moviment indígena o la no implementació del procés de pau amb les FARC. Quan encara ressonaven les cassolades en diverses ciutats del país, Duque va fer un discurs televisat en què es va limitar a dir que el seu govern és “un govern que escolta”.

Les mobilitzacions han acabat en alguns casos en aldarulls. Però molts colombians no van voler que les escenes de violència entelessin la massivitat de la protesta i van sortir en plena nit, fins i tot en pijama, a fer sonar les cassoles, una forma de protesta inusual al país andí. El clam contra Duque és múltiple, des del rebuig a les creixents desigualtats socials fins a la denúncia dels freqüents assassinats de líders socials i indígenes que van protagonitzar els acords de pau amb l’exguerrilla.

En el seu discurs Duque no va gosar menysprear les protestes i va diferenciar les grans manifestacions, que van ser pacífiques, dels aldarulls. Però tampoc va concretar cap política ni cap mecanisme de negociació amb les organitzacions socials i polítiques que el qüestionen. “Entenem que la protesta pacífica és legítima en una democràcia i que al llarg de la història han sorgit frustracions que hem de resoldre”, admetia el president colombià, en un discurs que per a l’oposició es va quedar curt i va ser massa inconcret. Ràpidament es va escampar per les xarxes socials el hashtag #NoDijoNada.

Duque porta gairebé un any i mig al poder i, tot i que ha volgut vendre una imatge de moderació respecte al seu correligionari, l’expresident Álvaro Uribe, la seva gestió no ha ajudat precisament a fer realitat els acords de pau signats pel seu predecessor, Juan Manuel Santos, i el moviment guerriller, que ja ha entregat les armes i s’ha convertit en un partit polític. Una de les coses que no s’han aplicat és el sistema de justícia transicional per depurar responsabilitats dels crims del passat.

En les últimes setmanes el govern colombià ha donat clares mostres de desgast. A les eleccions locals i regionals del 20 d’octubre el partit de Duque, Centre Democràtic, va perdre les principals ciutats del país. A principis d’aquest mes l’oposició va forçar la renúncia del llavors ministre de Defensa, Guillermo Botero, acusat d’haver permès el retorn de les execucions extrajudicials i d’amagar la guerra bruta contra dissidents de les FARC. Tot això mentre 391.000 colombians han perdut la feina aquest any, en un país que presumeix d’un creixement econòmic de més del 3%.