Mitterrand, l'últim monarca de la República Francesa

ParísFrançois Mitterrand és l'últim monarca de la República Francesa. La seva figura va ser sempre controvertida, però ara que es compleixen 20 anys de la seva mort, el primer president socialista de la França moderna genera més adhesions que repulses en un país acostumat a considerar com a millor qualsevol temps passat.

Mort el 8 de gener del 1996 i nascut fa gairebé un segle, el 26 d'octubre del 1916, la figura de l'expresident francès estarà molt present aquest any, un moment per repassar la vida plena de clarobscurs d'un home complex.

El seu hereu polític, François Hollande, té previst commemorar les dues dates.

La primera: els 20 anys de la seva mort aquest divendres, amb una visita a la seva casa natal a Jarnac, la petita localitat del centre del país on hi ha el museu dedicat a Mitterrand.

I la segona: el centenari del seu naixement, amb un acte al Museu del Louvre, un dels llocs més estimats per l'expresident i al qual va consagrar una gran atenció durant el seu mandat.

Però el 2016 servirà també perquè es desenterri la història de Mitterrand a través de llibres, biografies i documentals de tota mena, ocasió de recordar la novel·lesca vida del personatge.

Una biografia singular

Si alguna cosa destaca de la biografia de Mitterrand és que és plena de paradoxes. Va regnar a l'Elisi com un monarca republicà, generant un respecte gairebé diví que li va permetre guanyar de forma clara dues eleccions presidencials en un país profundament laic.

Nascut en una família burgesa, de tradició política conservadora, adepte de moviments juvenils de dretes, res feia presagiar que Mitterrand seria l'home que articularia el socialisme francès de finals del segle XX.

L'home que va abolir a França la pena de mort va ser durant la guerra d'Algèria el ministre de Justícia que més execucions va signar; el president que va donar independència a la radiotelevisió pública va ser el mateix que va imposar una censura sobre la seva vida als periodistes; l'artesà de les lleis socials més progressistes en el seu primer mandat va ser el que més privatitzacions concedir en els següents.

Cultivat en el gust per les arts, Mitterrand va ser més un erudit que un economista, més un intel·lectual que un polític.

Però des de molt aviat va tenir clara la importància d'Europa, a la construcció de la qual va dedicar gran part del seu compromís públic. La imatge de la seva mà entrellaçada amb la del canceller alemany Helmut Kohl simbolitza millor que res la voluntat de caminar junts de dos països les diferències dels quals han marcat la història recent d'Europa.

Com un sobirà, Mitterrand va convertir la seva vida en una qüestió d'Estat, fet que el va portar a ocultar als francesos que arrossegava un càncer detectat poc després d'entrar a l'Elisi, palau on regularment rebia la vista d'una filla fruit d'una relació extramatrimonial.

"No podem tenir-les totes, però cal intentar-ho", va dir sobre les dones al seu fidel ministre Roland Dumas, una frase que resumeix bé la seva reputació de seductor.

També va imposar el mutisme sobre les seves relacions amb la França de Vichy durant l'Ocupació, amb la qual va mantenir amistats com la de René Bousquet, que va ser responsable policial del règim col·laboracionista del mariscal Pétain.

Tot això se sabia a la cort, però no s'explicava, i el president-monarca es va encarregar que fos secret. No va dubtar a crear una cèl·lula d'escoltes il·legals a l'Elisi amb l'únic objectiu de protegir el seu poder. Qüestió d'estat.

Un mandat políticament delicat

Contra vent i marea es va mantenir en el poder, tot i que la sort no sempre li va ser favorable.

Elegit el 1981 amb un programa conjunt amb el Partit Comunista de França, les mesures d'esquerra van durar tot just dos anys, el temps que va trigar a reemplaçar Pierre Mauroy al capdavant del govern pel més centrista Laurent Fabius, que es va convertir així en el primer ministre més jove de la història de França, amb 38 anys.

Però l'aclaparadora victòria de la dreta a les legislatives del 1986 va portar Mitterrand a inventar-se la cohabitació per seguir a l'Elisi: un president socialista amb un govern conservador.

Jacques Chirac va ser l'encarregat de dirigir l'executiu i també la seva víctima a les presidencials del 1988, que va guanyar de forma contundent malgrat que la malaltia, encara secreta, li anava minvant les facultats físiques.

Les batzegades es van succeir de nou al govern, que va passar de mans de Michel Rocard, el seu gran enemic intern, a Edith Cresson, primera dona en el càrrec, i a Pierre Bérégovoy, que va acabar suïcidant-poc després d'abandonar l'executiu.

Ho va fer després d'una altra derrota socialista a les legislatives del 1993, que van portar a la segona cohabitació, aquesta vegada, amb Edouard Balladour.

El declivi del president

Aquest període va coincidir amb el final del seu regnat. Mitterrand va fer pública la seva malaltia i la premsa va començar a difondre fotos del president amb la seva filla oculta.

Set mesos després de la seva sortida de l'Elisi, el càncer de pròstata que va arrossegar durant els 14 anys de president acabar amb la seva vida.