Missa en llatí i cants gregorians: deu monjos "integristes" divideixen un poble francès

Solignac (França)Plovisqueja i fa fresca. Encara és de nit quan els monjos celebren el Laude a l’església de l’abadia de Solignac, situada a 10 km de Llemotges, al centre de França. Són dos quarts de vuit del matí d’un diumenge i a l’església no hi ha cap fidel. Els bancs estan a les fosques. Només els deu monjos benedictins que habiten l’indret des de fa sis mesos. Procedents de l’abadia de Sant Josep de Clarival, a Dijon, els religiosos, vestits amb túnica i caputxa, entonen cants gregorians amb música d’orgue i celebren la litúrgia en llatí. És el segon ofici del dia –el primer l’han fet a les 5.30 del matí– i en faran cinc més al llarg de la jornada.

L’arribada dels monjos benedictins a Solignac, un poble de 1.500 habitants banyat per un riu i amb un paisatge bucòlic ha sacsejat la vida fins ara tranquil·la dels seus veïns. La presència dels religiosos ha aixecat un moviment popular en contra i ha dividit el poble entre els que defensen la seva presència i els que en recelen. A l’abadia, fundada al segle VII, no hi vivien monjos des del 1789, quan la Revolució Francesa va interrompre la vida monacal. Posteriorment va servir de presó, de pensió per a dones i de fàbrica de ceràmica, però des de fa anys només s’utilitzava la part de l’església, una imponent construcció romànica que s’aixeca al bell mig del poble. 

“Han arribat sense donar gaires explicacions i ens hem trobat davant de fets consumats”, explica Françoise Issoulie, integrant de la plataforma veïnal Soli Niaque. Issoulie es queixa de la supressió de les misses convencionals –el sacerdot ha hagut de marxar perquè la diòcesi de Llemotges ha autoritzat els monjos a fer-ne ús per a les seves litúrgies– i de l’apropiació que han fet de l’església. “El diumenge ja no hi ha missa normal; tots els oficis són amb cants gregorians i en llatí. Hem estat completament exclosos de l’església”, lamenta. A França, on el laïcisme és sagrat, les esglésies són propietat de l’estat. “Han arribat a privatitzar el cor de l’església i això no ho poden fer. És un lloc públic i no hi tenen dret”, es queixa l’alcalde, Alexandre Portheault.

Fidels a la tradició

Els monjos benedictins de Sant Josep de Clarival instal·lats a Solignac –un d’ells és mallorquí– són pròxims a la doctrina de Marcel Lefebvre, arquebisbe francès que el segle passat liderava un moviment tradicionalista dins de l’Església catòlica i defensava tornar a la litúrgia prèvia al Concili Vaticà II. Consideren que cal ser fidels a la tradició i tornar als orígens. Per això a l’església de l’abadia de Solignac els set oficis diaris són en llatí, amb cants gregorians, fins i tot el de les 10.30 h, que substitueix l’antiga missa convencional. Només alguns textos es llegeixen en francès. 

La resta dels oficis també estan oberts als fidels i curiosos –l’església no pot estar tancada com a edifici de propietat pública que és–, però els monjos celebren la litúrgia per a ells mateixos, sense interactuar amb els fidels, si és que n'hi ha. “Són integristes”, resumeix Françoise Issoulie. La mateixa paraula, integristes, també l’utilitza Benoit, un altre veí del poble inquiet per l’arribada dels monjos. Des que va marxar el sacerdot i són els monjos els qui celebren missa l’afluència de públic ha baixat notablement. Quan es van instal·lar a l'abadia, un grup de veïns els va rebre amb una cassolada i la plataforma ha aconseguit 850 signatures en contra de "l'apropiació de l'església". Per ara no han servit de res.

Més turisme

Que ara menys persones van a missa a Solignac ho corrobora el propietari del cafè que hi ha davant l’església. Són les vuit del matí i la cafeteria, que també ven tabac i premsa, ja està oberta. “Al poble no hi ha polèmica. S’ho inventa la premsa”, assegura. “Hi ha gent que està en contra dels monjos, però són persones que no van mai a missa”, apunta mentre serveix el primer cafè del dia. Que les misses siguin en llatí ho considera normal. “Jesús parlava francès? No, oi? Doncs ja està”, respon visiblement molest per les preguntes. Abans d’atendre una senyora que entra al cafè vaticina que quan arribi l'estiu hi haurà més gent a missa i més visitants: “La presència dels monjos atraurà el turisme. Segur”. 

És mitja tarda i ja no plou. Un dels monjos, el més jove, d’una trentena d’anys, passeja pel pont que travessa el riu. “No puc parlar amb periodistes”, s’excusa. Però abans de seguir el seu camí explica que espera que “amb el temps” les coses a Solignac es calmin. “Ens domesticarem”, diu citant el verb de difícil traducció s’apprivoiser, de l’obra universal de Saint-Exupéry El petit príncep. Tot i que els monjos fan una vida de reclusió a l’abadia, els veïns del poble expliquen que els religiosos surten a comprar al forn de pa, al supermercat o passegen pel poble i el bosc.

Tancament del camp d'herba

La seva vocació, però, és viure aïllats i en silenci. Els monjos han demanat a l’ajuntament permís per construir una passarel·la sobre el riu per no haver d’utilitzar el pont –que ha estat denegat per l’alcalde– i tenen intenció de tancar al públic els terrenys adjacents a l’abadia, un gran camp d’herba que fins ara utilitzaven els veïns per fer-hi mercats i els nens per jugar-hi. “No tenim res en contra de la presència dels monjos a l’abadia, però veiem que a poc a poc van prenent espai al poble més enllà de l’església”, afirma el Benoît. 

De fet, els monjos també estan estudiant comprar més terrenys, una idea que preocupa el col·lectiu Soli Niaque. Temen que els terrenys siguin per construir-hi un barri exclusiu per a famílies catòliques, una idea que està promovent una immobiliària pròxima a l’Església catòlica francesa. Des de la diòcesi de Llemotges, els seus responsables asseguren que ara mateix no hi ha cap projecte en aquest sentit, però admeten que les abadies sempre atreuen “persones que desitgen aprofitar la seva resplendor espiritual” i que desitgen viure-hi a prop. “No és impossible que sigui el cas de Solignac”, afirmen. “Si volen comprar més terrenys, jo no m’hi puc oposar”, afirma resignat l’alcalde.