Carmen Claudín: "Que la minoria russa està en perill a Ucraïna i que els feixistes dominen el panorama són grans falsedats de la narrativa del Kremlin"

BarcelonaCarmen Claudín (Mèxic, 1949) va viure la seva infantesa a Moscou amb el seu pare, el dirigent del Partit Comunista d'Espanya Fernando Claudín, que després va ser exclòs juntament amb Jorge Semprún. Es va traslladar a París i es va formar a la Sorbona, on va escriure la seva tesi Lenin i la revolució cultural. Ha desenvolupat tota la seva trajectòria acadèmica viatjant i estudiant l’espai postsoviètic i ha estat directora d’investigació del Cidob, on actualment exerceix com a investigadora associada. És una de les principals especialistes sobre Rússia i Ucraïna a Espanya.

Rússia ha anunciat la retirada d’algunes divisions de la frontera d’Ucraïna, però alhora el conflicte a la regió oriental del Donbass s’ha escalfat. Com ho interpreta?

— La retirada de divisions russes és poc significativa per fer una impressió de desescalada o perquè sigui un gest suficient per rebaixar la tensió. És massa aviat: cal veure què passa en els dies vinents. En canvi, el front del Donbass havia estat estable mentre l’enfrontament entre Rússia i Occident creixia, i això es va trencar dijous. El Donbass ucraïnès s’ha reescalfat, i això sí que és constatable.

Molts observadors ucraïnesos alerten del perill que si el xoc queda restringit al Donbass, on el conflicte ja fa 8 anys que dura i Rússia hi ha consolidat el seu control sobre les repúbliques autoproclamades, els Estats Units i Europa s’oblidin d’Ucraïna.

— És una possibilitat molt real que em preocupa. Que l'anomenat Occident, que Rússia pinta tan agressiu i que el que realment vulgui és sobretot sortir del perill d’una confrontació a gran escala, es desentengui del problema a la mínima oportunitat que les tensions es redueixin al Donbass, on ja hi havia el conflicte. Ara gran part de l’opinió pública europea està pendent d'Ucraïna, un país que abans no sabia ni on situar al mapa. Pot ser que Putin, en el fons, s’hagi espantat, quan ha vist que tot aquest espectacle militar d'Ucraïna assetjada ha fet despertar simpaties pel país: abans hi havia indiferència i ara hi ha un nivell de conscienciació a Europa que potser explica que el Kremlin intenti ara desescalar sense desescalar de debò. I temo que l’interès polític i mediàtic desaparegui i el suport a Ucraïna es debiliti molt. Ara la qüestió de l’estatut especial de les repúbliques del Donbass tornarà a estar sobre la taula.

I què suposaria aquest estatut especial per a Ucraïna?

— Seria inacceptable per a Ucraïna en les condicions actuals, que són les que plantejava el Kremlin i van quedar recollides als acords de Minsk. El llavors president ucraïnès Petro Poroixenko ho va haver d’acceptar, en plena guerra al Donbass, en veure’s davant el dilema de no firmar i continuar tenint centenars de morts, o signar per guanyar temps per negociar. Rússia té una posició de força en aquests acords, que no aclareixen en quines condicions s’hauria d’aplicar aquest estatut, que conferiria a aquestes entitats la capacitat de vetar qualsevol decisió de política interior (reformes democràtiques) i exterior, com la incorporació a l’OTAN. Els acords no aclareixen punts clau, com si totes les armes russes es quedarien on són dins d’aquests territoris, o com s'hi podrien organitzar unes eleccions, i si Rússia manté el control de la frontera est. Avui, els acords de Minsk són inviables tal com estan escrits. A més, la immensa majoria de la població ucraïnesa rebutja aquest estatut especial, després de vuit anys de guerra. De vegades parlo amb col·legues ucraïnesos i els dic que potser el millor per al país és que s’oblidin dels territoris sota ocupació russa i que Ucraïna pugui continuar avançant en les reformes democràtiques, però és evident que això suposaria donar la raó a l’agressor.

Què busca Putin i per què no s’ha desencadenat la invasió?

— L'objectiu és doble: aconseguir que Occident s’assegui a la seva taula per parlar de com resoldre la qüestió d'Ucraïna dins del que el Kremlin vol que sigui la futura arquitectura de seguretat europea. Entre altres coses implicaria que Ucraïna (i al darrere vindria la resta de l’espai postsoviètic) mai entraria a l’OTAN. El segon objectiu és que els ucraïnesos tinguin clar que mai arribaran a ser sobirans. Aquest és el mateix missatge per a totes les antigues repúbliques soviètiques. Alguns analistes independents russos afegeixen un tercer objectiu, intern: deixar clar que si algú a Rússia té la il·lusió de poder canviar les coses, això és el que pot passar. La situació interior a Rússia no és bona ni econòmicament ni en termes de satisfacció social, i el suport a Putin no ha augmentat aquestes setmanes. No hi ha hagut l’efecte Crimea, quan es va disparar el gran patriotisme rus.

Què l’ha frenat?

— Veure que malgrat les divisions al camp occidental, sobretot dins la UE, hi ha hagut una resposta ferma. Aquest cop s’ha demostrat de manera força convincent per a Moscou que fins i tot estaven disposats a fer passos militars que abans semblaven impossibles. També els ha servit per veure fins on podien tensar la corda. Mai fins ara, excepte en les guerres a l’antiga Iugoslàvia, hi havia hagut una situació com aquesta. No és causalitat que Putin hagi tornat a parlar de Iugoslàvia com la prova que l’OTAN podria actuar fora del seu àmbit. Han vist que Ucraïna no es quedava sola, i això ha estat molt important. També ha quedat clar que una invasió i morts civils enterrarien qualsevol perspectiva per a Rússia de guanyar-se l’opinió pública dins d'Ucraïna, almenys durant unes quantes dècades.

Ucraïna fa anys que truca a la porta de l’OTAN i mai no ha estat admesa. ¿És cert que l’aliança s’ha expandit agressivament sobre l’Europa de l’Est i fent-ho ha amenaçat la seguretat de Rússia?

— El 2008 els ho van prometre i no s’ha fet ni tan sols un pla per a la incorporació: no s’ha avançat ni un mil·límetre. La intenció clara era aparcar-ho durant molts anys. L’OTAN no ha estat agressiva per expandir-se a l’Europa de l’Est. Ha acabat acceptant després de molt temps la insistència de països de l’antic Pacte de Varsòvia i els bàltics per entrar. Jo he estat en moltes reunions d’experts i diplomàtics i veia com els occidentals explicaven a hongaresos, polonesos o txecs que no es fessin massa il·lusions ni amb la UE ni amb l’OTAN i que no tinguessin pressa per entrar-hi. I eren ells els que insistien, per por de l’amenaça russa.

El Kremlin insisteix a referir-se a Ucraïna com un estat feixista que vol provocar un "genocidi", en expressió de Putin, de la població russòfona.

— No tinc paraules per explicar aquest cinisme. Salvar les minories russes suposadament en perill ha estat sempre el primer argument de la política russa tant a Ucraïna com en altres repúbliques exsoviètiques. I és evident que els ciutadans ucraïnesos d’origen rus no corren cap mena de perill. A Ucraïna no hi ha una divisió etnolingüística entre ucraïnesos i russos: el problema és polític, entre els partidaris de models d'estat excloents, però el Kremlin creu que és molt més fàcil despertar indignació entre la població de la federació russa i en sectors europeus dient aquestes barbaritats. La majoria de ciutadans ucraïnesos d’origen rus se senten ucraïnesos, s’han quedat a Ucraïna i treballen amb tota normalitat al seu país. Al Donbass, un milió de persones han fugit de la guerra cap a Rússia i gairebé dos milions cap al costat ucraïnès. La idea que la minoria russa està en perill i que els feixistes dominen el panorama polític a Ucraïna són dues grans falsedats de la narrativa del Kremlin. Si no, que m’expliquin com és que el president ucraïnès és jueu i rus, i va obtenir més del 70% dels vots. On és el sentiment feixista i anti-rus?