Les mines de carbó alemanyes que no paren d'engolir pobles

Lützerah (Alemanya)Al petit poble de Lützerah, a la regió alemanya de Renània, els esbarzers s'han menjat les voreres, els carrers i la parada d'autobús. Els fanals no s'encenen, les portes i les finestres de les cases estan tapiades i, durant la campanya dels comicis federals d'Alemanya de setembre, no s'hi van veure ni cartells electorals. Ja no hi havia cap vot en joc: al cens no hi consta ningú. Tots els veïns s'han vist obligats a marxar i a vendre casa seva a la RWA, l'empresa explotadora de les mines de carbó que, malgrat l'apagada del carbó prevista al país per al 2038 (i que el nou govern federal pretén avançar al 2030), no para de créixer i engolir municipis, camps i boscos que tenen la mala sort d'estar sobre tones i tones de lignit.

La mina que avança cap al municipi de Lützerah fa uns 48 km² a cel obert i ja s'ha menjat una dotzena de pobles. Està previst que se'n cruspeixi cinc més. Juntament amb altres excavacions de la zona, com la de Hambach —fa uns 44 km² i està planificat que arribi als 85 km²—, es calcula que des de la Segona Guerra Mundial se n'han englotit una trentena i han desplaçat unes 40.000 persones. "Els nostres pares i avis, si veien que la mina avançava cap a casa seva, donaven per fet que havien de marxar i no es queixaven, però fa anys que això s'ha acabat", diu el pagès Eckhart Heukamp, l'únic veí de Lützerah que no abandona la vila tot i l'ordre de desallotjament.

Fa setmanes que les màquines demolidores haurien d'haver entrat al poble, però s'han topat amb activistes d'arreu d'Alemanya que han ocupat les cases i els boscos contigus. Heukamp els ajuda amb el que pot i els subministra aigua i electricitat per al seu campament. Molts viuen en un entramat de casetes de fusta que s'han construït a dalt dels arbres per quan la policia vingui a desallotjar-los. "Podem estar-nos-hi uns quants dies sense haver de baixar a terra, hi tenim molt de menjar i les cases estan interconnectades amb ponts i cordes", diu un dels portaveus del campament, que prefereix mantenir-se en l'anonimat. Alguns d'aquests activistes ja van lluitar contra la desforestació del 10% del bosc de Hambach que quedava i van aconseguir salvar-lo.

La lluita veïnal també ha assolit petites victòries. "No tenim gaires recursos, però fem el que podem. Per exemple, allà on està previst que creixi la mina, hi comprem petits terrenys i després ens neguem a vendre'ls i els portem als tribunals. Això els espanta i, a vegades, canvien el traçat", explica Andreas Cichy, membre de l'associació El dret humà per sobre del dret de la mineria i un dels veïns de Wanlo que va evitar que el seu poble desaparegués.

"Ho ensorren tot, no deixen res. Cases, cementiris, esglésies centenàries, etc. És horrorós i a mi em posa molt trista. M'he implicat molt amb la lluita, tant que fins i tot m'ha costat el matrimoni; el meu marit és incapaç d'entendre que no ho abandoni i estigui disposada a passar per tot això", afegeix Elisabeth Hoffmann-Heinen, una altra veïna afectada.

Qui no s'hi va encaparrar gaire és Sven Kaumanns, que està "molt feliç" d'haver-se mudat als pobles nous que s'estan construint a pocs quilòmetres dels vells per als veïns que han hagut de marxar de casa seva. Ha passat de viure a Borschemich a Neu Borschemich. "És veritat que allà hi tenim molts de records, però ja ningú arreglava res perquè veien que s'acostava el final i tot estava deixat i abandonat", diu Kaumanns, que només es queixa de la indemnització de la RWA. "Ens van prometre aquestes cases, però la majoria ens hem hagut d'hipotecar per pagar-ne una part important".

A la nova vila no hi ha cap botiga, ni centre cívic, bar o restaurant. Sembla una urbanització d'alt estànding a mig construir: hi ha canonades i cables al descobert, moltes bastides i terrenys buits, carrers sense asfaltar i voreres sense enrajolar, arbres prims acabats de plantar i més furgonetes de lampistes i jardiners que no cotxes particulars. Sí que hi van arribar, esclar, els cartells electorals. "Els carrers porten els mateixos noms que al poble vell, com si volguessin imitar-lo, però tot és completament diferent, molt artificial i xavacà", critica Hoffmann-Heinen.

Massa ús del carbó

Alemanya és el segon consumidor més gran de lignit, després de Polònia, de la Unió Europea. És el país que més emissions de diòxid de carboni emet a l'atmosfera dels 27 i més d'una quarta part de l'electricitat que genera prové de les centrals tèrmiques de carbó.

De fet, un dels llegats que deixa Angela Merkel i que se li retreu més, tot i que va sentenciar les nuclears, és el de no desplegar prou l'energia verda. "La situació en què ens trobem és el resultat de molts anys de polítiques energètiques equivocades de l'SPD i la CDU. Ara hem d'expandir les renovables tan de pressa com sigui possible", respon Dirk Jansen, expert en canvi climàtic de la Federació d'Alemanya per al Medi Ambient. Enguany també cal afegir-hi la crisi energètica que travessa Europa, que dificulta que Alemanya redueixi l'ús del carbó i que l'administració consideri que no cal seguir expandint les mines i fent desaparèixer pobles sencers.

Fins al 2038 no està programat que Alemanya deixi de generar energia a través del lignit, però la nova coalició de govern formada per l'SPF, els Verds i els liberals ha pactat avançar-la al 2030. Quan s'aturi l'extracció de carbó, està previst convertir les grans mines a cel obert en llacs o reomplir-les amb la terra sobrant de les excavacions i replantar-hi zones verdes i parcs eòlics. Per complir aquest objectiu, la regió de Renània rebrà 15.000 milions d'euros extres de l'estat. "Trobo que és una molt bona solució per al medi ambient i per donar continuïtat als llocs de treball que es perdran amb el final de les mines. I passaríem de tenir al costat de casa forats negres gegants que ens assetgen a grans zones naturals", diu Andreas Cichy.