Jair Bolsonaro, un militar que lloa la dictadura de Pinochet

São PauloJair Bolsonaro considera que “Pinochet hauria d’haver matat més” o que el problema de la dictadura militar brasilera va ser que “es torturava més que no pas es matava”. Amb aquestes idees, és lògic que al mes d’abril del 2016 Bolsonaro -aleshores diputat- donés suport a l’ impeachment de Dilma Rousseff, empresonada i torturada durant la seva joventut, i dediqués el seu vot favorable “a la memòria del coronel Carlos Alberto Brilhante Ustra”. Mort el 2015 amb 83 anys, aquest oficial -“referent i heroi” del candidat apunyalat a la presidència del Brasil- va ser un sàdic i sanguinari repressor acusat de 60 desaparicions i 500 casos de tortura. Al seu currículum hi té episodis tan sòrdids com portar fills petits als calabossos per pressionar mares nues, plenes d’hematomes, vòmits i excrements, que havien patit sessions d’interrogatori.

En un escenari amb gairebé 13 milions d’aturats (el 12,3% de la població activa), en què l’exèrcit i l’Església (no només la catòlica) són les dues institucions més valorades, i en què l’electorat es mostra tip de la corrupció política sistèmica, el capità a la reserva Jair Bolsonaro, de 63 anys i del Partit Social Liberal (PSL), encapçala les intencions de vot a les presidencials de l’octubre, i, així, desbanca Lula da Silva, ara empresonat i fora del combat electoral.

La base d’aquest outsider de l’extrema dreta és el vot masculí, entre els 16 i els 34 anys. Té suport entre evangèlics i els sectors més rics i escolaritzats. Fent bandera de la incorrecció política, aglutina el sentiment antiestablishment. Els seus seguidors en destaquen valors com l’autenticitat, l’honestedat i la humilitat davant de la falsedat i les males pràctiques de la vella política.

És explícitament homòfob (“El 90% dels nens adoptats per parelles gais acabaran sent homosexuals i es prostituiran”, assegura Bolsonaro), misogin (“Tinc quatre fills homes, vaig flaquejar i el cinquè em va sortir una dona”), de retòrica violenta (“La diputada Maria do Rosário no mereix ni que la violi perquè és molt lletja”) i racista (“Per què hem de mantenir les quotes racials? No tinc cap deute amb l’esclavatge. Els negres eren entregats pels mateixos negres” o “Per què els indis tenen grans espais de terra? No tenen diners, ni parlen la nostra llengua. L’esquerra els manté com si fossin animals en un zoològic”).

El discurs grotesc, groller, inconnex i fragmentat de Bolsonaro, amb un portuguès planer farcit d’errors gramaticals, és la matèria primera ideal per a mems i posts a xarxes socials. La força del candidat està a ser un fenomen 100% digital que està en expansió des de fa dos anys: es presenta com a víctima del que ell anomena “persecució de la premsa tradicional”. De fet, és l’únic candidat amb una comunicació adaptada plenament a la xarxa, conscient que gairebé no comptarà amb minuts de propaganda televisiva gratuïta, fins ara el vehicle clau que ha decidit les eleccions.

De la mateixa manera que Trump, el candidat d’extrema dreta també té el suport dels seus fills, i la seva figura histriònica, sense preparació i que fa propostes primàries (per exemple, armar els ruralistes per aturar les invasions dels senseterra) deixa el país perplex. Sense necessitat d’agafar les armes, Bolsonaro representa el camí més curt perquè els militars tornin al poder. El seu candidat a vicepresident és el general a la reserva Hamilton Mourão i amenaça amb un executiu format per integrants de l’exèrcit, ja que “els anteriors presidents van escollir guerrillers, terroristes i corruptes com a ministres”, justifica.

Bolsonaro assegura que només s’encarregarà de les àrees que domina, com la de Defensa o Seguretat Pública, i demana que els policies tinguin “llicència per matar”. “No n’entenc, d’economia”, repeteix com un mantra. Per això preveu externalitzar la cartera a l’ultraliberal Paulo Guedes. Les promeses d’eliminar polítiques públiques “perquè els empresaris arribin directament als clients”, d’eixugar la maquinària federal “per acabar amb els paràsits” i de dur a terme privatitzacions a l’engròs han agradat, i molt, les patronals i el mercat financer, que ja considera Bolsonaro una alternativa vàlida al centrista Geraldo Alckmin, el fins ara favorit de l’establishment.