Milers de desplaçats de l’Azerbaidjan tornaran a casa 30 anys després
Les operacions de desactivació de les mines terrestres s’allargaran entre 5 i 7 anys
Bakú / Agdam (Azerbaidjan)El Karim recorda aquella nit de fa 30 anys com si fos ahir: la nit en què les tropes armènies van descarregar artilleria sobre el seu poble de la regió de Fizuli, a l’Azerbaidjan. “Mai havíem vist aquelles maniobres militars contra la població, va ser una nit terrible”, afirma aquest home de prop de seixanta anys, que va abandonar-ho tot per salvar la seva família. D’altres no van tenir tanta sort: “Molts van morir mentre fugien i d’altres van ser presos pels armenis. El pare de la meva dona i el seu germà van morir aquella nit”. Tot va passar a Kajar, un petit poble que -per ser massa a prop del front- va rebre el sotrac de la primera guerra entre els dos països, del 1988 al 1994.
La tranquil·litat d’aquell paisatge de granges aviat es va convertir en un camp de batalla que va anar engolint els pobles que hi havia rere seu, una ofensiva militar d’Armènia que tenia l’objectiu de garantir la seguretat de la no reconeguda República d’Artsakh. En aquella localitat, que des de llavors va passar a estar sota domini armeni, avui només hi queden ruïnes del que un dia va ser un poble de prop de 800 cases.
“Vivíem tots plegats, en pau, treballàvem junts, érem germans, per què ho van fer?”, es pregunta referint-se als veïns armenis que, durant molts anys, van viure plegats a la mateixa zona. “Seria la persona més feliç del món si pogués tornar i enterrar el meu germà al poble d’on érem”, explica assenyalant el jove que apareix en un retrat, vestit de militar, al centre d’una sala d’estar minúscula. “En aquell moment no vaig poder-ho fer perquè estàvem sota atac enemic. El vaig haver d’enterrar a Jabrayil, però també va ser ocupat. Ara vull tornar, veure si la tomba del meu germà segueix allà i, si és possible, enterrar-lo al poble d’on som”.
Terra de ningú
Nagorno-Karabakh no ha descansat mai. De majoria armènia però assignat dins de l’Azerbaidjan durant l’època soviètica, l’enclavament tenia el tractament de regió autònoma. Però quan el paraigua soviètic va desaparèixer, la regió disputada va decidir ser independent, va passar a estar sota control armeni i els conflictes ètnics van ressorgir. La guerra va esclatar el 1988 i es va allargar fins a l’alto el foc del 1994. I tot i que Armènia va aconseguir l’objectiu d’assegurar l’autonomia i el control de Nagorno-Karabakh -regió també autodenominada República d’Artsakh des del 1991-, va decidir anar un pas més enllà i construir-hi un cinturó de seguretat que estaria controlat per l’exèrcit. Un total de set districtes al voltant d’Artsakh van ser ocupats per l’exèrcit armeni.
És en aquestes regions de majoria àzeri on les batalles han sigut especialment cruentes durant totes les guerres que hi ha hagut, inclosa la d’aquest any, que ha provocat prop de 75.000 desplaçats interns a Armènia en només 44 dies. La xifra, tot i ser vertiginosa, no s’acosta a la de fa trenta anys, quan l’Azerbaidjan va registrar fins a 600.000 desplaçats interns i 300.000 que van fugir cap a Armènia. Els èxodes, per tant, són part de la història d’unes regions que han passat a mans d’uns i altres. I petites localitats -com la del Karim- a prop de la línia de contacte entre els dos països en van patir les conseqüències: condemnats a ser pobles fantasma durant dècades i on només l’exèrcit armeni hi ha tingut accés fins a ser-ne expulsat. Allà els camps de conreu es van convertir en trinxeres, mentre que els minarets van passar a ser torres de control per a un enemic situat a escassos quilòmetres de distància. La guerra entre Armènia i l’Azerbaidjan, tot i l’alto el foc efectiu des del novembre, continua activa.
Tornarem
“Hem plorat durant trenta anys, ara toca celebrar-ho”, és la frase repetitiva que se sent als carrers de la capital de l’Azerbaidjan, engalanada amb banderes nacionals. Perquè ara que la guerra entre Armènia i l’Azerbaidjan ha caigut a favor de Bakú, els refugiats que un dia van haver d’abandonar casa seva podran tornar. Però tot té un preu: “En la primera guerra vaig perdre quatre familiars, en aquesta tres”, diu el Karim mentre sona amb un volum baix l’himne nacional a la televisió governamental. I sempre que parla de la tornada somiada assenyala el seu fill Mekan, de 31 anys. “No recordo res, vam fugir quan jo era petit -explica-, però vaig poder visitar el meu poble quan vaig ser voluntari a l’exèrcit i vam expulsar els armenis”. Tot seguit ensenya a través del seu telèfon el que seria casa seva: només queden els fonaments del que un dia va ser un mur. I ganes de tornar no n’hi falten, però la realitat és ben diferent: sense infraestructures i amb els camps plens de mines, el retorn immediat és complicat. “Sabem que hi ha mines al front, però no podem dir quantes. Ara mateix estem pensant que podem trigar entre 5 i 7 anys a neutralitzar-les”, explica un desactivador de l’Agència Nacional de l’Azerbaidjan per a l’Acció contra les Mines (Anama).
La macabra pràctica ja és tradició en aquest conflicte: als dos territoris hi ha nombrosos projectils al terreny que no han esclatat i que representen una amenaça per a la població. A l’Azerbaidjan i en algunes regions del Karabakh ja s’han desactivat més de cent artefactes. Segons la Campanya Internacional per a la Prohibició de les Mines Antipersona, un tractat signat fa 23 anys i ratificat per 164 països, un total de 2.170 persones van morir per aquests explosius durant l’any 2019 a tot el món. Però ni Armènia ni l’Azerbaidjan són signants de l’acord. Ara que la treva s’ha imposat i que la població civil de les dues parts vol oblidar trenta anys de conflicte, les mines de Nagorno-Karabakh -activades per uns i altres- seguiran mutilant vides almenys durant uns anys.
