L'ús de detectors d'escalfor humana fa que els migrants s'amaguin en camions frigorífics

BarcelonaL’aparició de 39 ciutadans vietnamites congelats al remolc d’un camió frigorífic al comtat d’Essex, al Regne Unit, el passat 23 d’octubre, va dur la crisi migratòria del canal de la Mànega a les primeres planes de molts mitjans de comunicació durant uns dies. El cas, però, només és la punta d’un iceberg que guanya pes des de fa temps i que no dona senyals de remissió. Aquest dimarts mateix, 25 persones han aparegut vives en un contenidor frigorífic a bord d'un ferri que es dirigia a Anglaterra, i se sumen a altres casos similars detectats en les últimes setmanes.

La perspectiva d’un Brexit que pot tenir conseqüències directes sobre la relació bilateral entre els dos països -el Regne Unit i França- que gestionen aquesta frontera intracomunitària i que ha posat la immigració al centre del debat polític britànic -i no precisament amb un biaix favorable- també contribueix a complicar la situació.

En les setmanes posteriors a la tragèdia d’Essex, diverses operacions policials a banda i banda del canal van posar al descobert més camions carregats de polissons. El 4 de novembre apareixien 12 persones -onze ciutadans sirians i un de sudanès- amagades al remolc frigorífic d’un camió en un port prop d’Anvers, a Bèlgica. Només dos dies després la policia trobava 30 persones, nens inclosos, en dos contenidors frigorífics als ports de Chippenham i d’IJmuiden, al sud-oest d’Anglaterra i al nord dels Països Baixos respectivament.

No hi ha xifres concretes, però tots els indicis apunten que estan augmentant els intents de travessar el canal de la Mànega com sigui, i molts migrants opten pels camions frigorífics. Hi ha una raó de pes: dins d’aquests vehicles, els vigilants no poden detectar els migrants amb els detectors d’escalfor humana. Això els converteix en una aposta amb altes opcions d’èxit, malgrat el seu risc, i també en un negoci molt lucratiu per a les màfies que operen a les dues bandes del canal.

Un altre factor depèn de la meteorologia: si aquest estiu es registrava un augment dels intents de pas mitjançant embarcacions inflables, un testimoni recollit al diari The Independent explicava com l’empitjorament de les condicions climàtiques amb l’hivern converteix els camions en la millor alternativa. Independent explicava com l’empitjorament de les condicions climàtiques amb l’hivern converteix els camions en la millor alternativa.

Malgrat que només 33 quilòmetres separen França i el Regne Unit en el punt més estret del canal, la navegació en aquesta zona sempre és complicada, fins i tot per als mariners experimentats. A més, les pasteres solen anar sobrecarregades, cosa que disminueix la seva estabilitat. “El problema de les pasteres és cada cop més habitual, malgrat que els corrents són molt forts i fa molt fred. Si caus a l’aigua en aquesta zona dures mitja hora”, explica José Bautista, periodista especialitzat en migracions i col·laborador de la fundació porCausa, amb experiència sobre el terreny.

Els activistes també coincideixen a destacar que l’augment de la pressió policial contra els migrants a Calais i Dunkerque, al nord de França, els empeny a intentar creuar el canal de manera desesperada. Abans molts migrants esperaven en aquestes dues localitats la seva oportunitat d’arribar al port anglès de Dover, el més proper, però ara les batudes constants de la policia francesa els ho impedeixen i molts acaben en mans de màfies que els asseguren que els ajudaran a creuar el canal.

Vigilància al canal

“Des de fora d’un camp de migrants, és molt fàcil dir que el traficant és una mala persona que es beneficia econòmicament de les persones en situació vulnerable. Però, vist des de dins, és l’únic que els ofereix un camí, una via per acabar per fi la seva ruta migratòria”, aclareix Sabela González, periodista especialitzada en drets humans que ha visitat la zona recentment.

El politòleg Nicolás Domínguez, que també ha treballat a Calais i Dunkerque, detalla un altre motiu pel qual els migrants volen arribar al Regne Unit: “Un cop has sol·licitat asil en un país de la Unió Europea no pots tornar-lo a demanar en un altre, a excepció del Regne Unit. Per tant, en molts casos és una segona oportunitat”, afirma.

El Tractat de Sandhurst, que van signar Theresa May i Emmanuel Macron l’any 2018, estableix una política bilateral entre els dos països per gestionar el canal com una frontera intracomunitària. El tractat estipula que el Regne Unit és qui finança la vigilància en aquesta frontera, però aquesta vigilància és a territori francès i a càrrec de les autoritats d’aquest país. “Aquesta política migratòria fa aigües, perquè costa molt al Regne Unit i els seus resultats són més que dubtosos”, subratlla Bautista. Els mètodes de vigilància inclouen drons, detectors d’escalfor humana o dels batecs del cor, sobretot als ports comercials d’on surten molts contenidors frigorífics.

És precisament aquesta preocupació per la seguretat el que moltes ONG identifiquen com la base d’una política que no acaba de funcionar i que, de fet, empitjora el drama humà al voltant del canal. En aquest sentit, una comissió del Parlament britànic va publicar un informe el passat 4 de novembre en què corrobora que tanta vigilància empeny els migrants a recórrer a opcions extremes: “El Regne Unit ha gastat gairebé 150 milions d’euros en seguretat a la frontera des del 2014, però xifres molt menors en millorar les condicions dels migrants que hi ha a la zona. Aquesta insistència en seguretat n’ha empès molts a provar vies molt més perilloses”.