La migració es desconfina

BarcelonaL’Ocean Viking, el vaixell de rescat de l’ONG francesa SOS Mediterranée, ha començat a desembarcat aquest migdia a Sicília 572 persones, entre les quals 183 menors, supervivents del drama quotidià que es viu al Mediterrani, ara lluny dels focus mediàtics. Els van rescatar en sis pasteres en les aigües que separen Líbia de Malta, la majoria en la zona de rescat responsabilitat de l’illa europea, i després d’una setmana en alta mar podran desembarcar a Itàlia. La més gran era una barcassa de pesca que portava 369 persones. Dissabte passat una altra pastera es va enfonsar davant de Tunísia, i va deixar almenys 43 morts i 83 supervivents. A la frontera sud espanyola s’acumulen aquest semestre més de dos mil morts, segons ha anunciat aquesta setmana l’ONG Caminando Fronteras. Són només els primers compassos d’un estiu que tornarà a omplir de morts les aigües del Mediterrani, la frontera més desigual del planeta. 

“Tenim tres dones a bord que ens han explicat com van ser detingudes i violades durant mesos als centres de detenció de Líbia. Ens diuen que elles i els seus fills eren tractats com a mercaderies”, explica a l’ARA Claire Juchat, responsable de comunicacions a bord de l’Ocean Viking. Fa anys que s’acumulen els testimonis de supervivents d’aquests centres, on els migrants són retinguts i maltractats per homes armats fins que les seves famílies paguen un rescat o aconsegueixen fugir. “El nostre equip mèdic a bord ha tractat ferides de bala i de pallisses i tortures”, afegeix. 

Els nàufrags rescatats provenen de llocs tan llunyans com Bangladesh, i d’altres més pròxims com Egipte, Eritrea o el Sudan, que han passat per Líbia, avui un estat fallit on una constel·lació de grups armats dominen el territori. Però Líbia no és només un país de trànsit: entre els homes i dones que viatgen al ventre de les pasteres també hi ha libis, com una família amb dues criatures amb greus minusvalideses que l’Ocean Viking va rescatar amb les seves cadires de rodes. 

Captures, no rescats

En les 72 hores que el vaixell de rescat humanitari va estar treballant a la zona es van trobar cinc pasteres buides que havien estat capturades pels autoanomenats guardacostes libis, el cos finançat i entrenat per Itàlia i la Unió Europea que atrapa els migrants en alta mar per retornar-los a l’infern libi. Almenys 15.000 migrants han estat retornats per la força per aquests guardacostes, que no dubten fins i tot a disparar-los, com va documentar fa uns dies amb un vídeo gravat des de la seva avioneta l’ONG alemanya Sea Watch. 

Com explica Xavier Aragall, expert en migracions de l’IEMed: “Europa, de mica en mica i silenciosament, s’ha tret de sobre el problema amb aquestes intercepcions dels guardacostes libis i tunisians: no sabem què passa amb tota aquesta gent quan els retornen, malgrat tots els informes de l’ONU sobre les terribles condicions als centres de detenció libis, que s’han agreujat amb la pandèmia. El pitjor és que a Europa això ja no aixeca discrepàncies: el consens és que com menys arribades hi hagi millor”. 

Aquesta política d’externalització del control fronterer l’aplica també Espanya per frenar les sortides cap a les Canàries, amb acords amb els governs del Senegal, Mauritània o la Costa d’Ivori, i ha posat en mans del règim del Marroc la clau de la vigilància a les fronteres de Melilla o de Ceuta, com va evidenciar l’última crisi del maig. 

Tornen les barcasses de fusta

Però en un lloc sense un estat funcional, com a Líbia, els resultats són més caòtics. Ara tornem a trobar al Mediterrani central grans barcasses de fusta, com la que va ser rescatada per l’Ocean Víking amb 369 persones a bord, que feia temps que no es veien a la zona. “Això indica que les platges de Líbia no estan sent tan vigilades, perquè aquestes barques són molt visibles i calen hores per embarcar tothom, no com les petites balses de goma que poden sortir a la nit des de qualsevol punt: els traficants s’estan movent amb menys vigilància”, apunta des de Roma Flavio Di Giacomo, de l’Organització Internacional per a les Migracions. 

Hi ha també un altre factor que explica la reaparició d’aquestes grans barcasses: amb menys efectius de rescat des que Itàlia va retirar l’operació de salvament Mare Nostrum, els traficants ofereixen a qui ho pot pagar barques més sòlides, les úniques que tenen opcions d’arribar fins a l’illa italiana de Lampedusa o a les zones de rescat europees. 

I què hem d’esperar aquest estiu? Tot apunta que, després de les restriccions de moviment imposades per la pandèmia, que han afectat també les persones en trànsit sense papers, les migracions han començat també a desconfinar-se.

Haizam Amirah, investigador del Real Instituto Elcano, recorda que les causes de fons que empenyen la gent a migrar no només continuen sinó que s’han agreujat. “Tenim estats fallits, com Líbia, Síria o el Líban. Egipte, que és el país més poblat de la conca, té avui un règim més autoritari que en l’era de Hosni Mubàrak. A Algèria hi ha una crisi política que no s’ha resolt des del 2019 i un creixent malestar social que el règim ja no pot apaivagar amb subvencions a causa de la caiguda dels ingressos pel petroli. El Marroc i Tunísia depenen del sector turístic, que genera molts llocs de treball. I al sud del Mediterrani no hi ha ni coixí social ni plans d’estímul i de recuperació com els d’Europa. El que sí que hi ha és molta població, i molt jove, que no arriba a cobrir les seves necessitats perquè no troba feina”.