Mèxic, 14 desapareguts cada dia

BarcelonaNingú a Mèxic sap quants desapareguts hi ha, però, compti qui compti, sorgeix una realitat tràgica, tant per l’elevat nombre de víctimes com pel drama amb què han de sobreviure les famílies. Les xifres són dispars, fins i tot quan les ofereixen organismes governamentals, cosa que també fa qüestionar qui busca solucionar un problema que deixa el país a nivells d’un país en guerra. No hi ha trinxeres ni bombardejos, però des del 2006 hi ha declarada la guerra al narcotràfic: augment exponencial en l’estadística de violència, crim i persecucions, que alhora ha deixat en evidència que la corrupció corca tots els àmbits de l’administració.

A finals del 2017 la secretaria de Governació estimava que hi ha 3.000 desapareguts -14 al dia-, la majoria en l’última dècada, mentre que la Comissió Nacional de Seguretat deia que n’hi ha 45.000. Les mateixes famílies afectades n’han comptat 180.000 i alerten que es poden quedar curtes perquè en aquestes xifres gairebé no hi consten els migrants de Centreamèrica, als quals es perd la pista en terres mexicanes durant la seva ruta cap als Estats Units.

I després hi ha la por a denunciar. No és el cas de Grace Fernández i Araceli Salcedo. Són membres de les (Fundem) i han consagrat les seves vides a trobar el germà i la filla, respectivament. Donar la cara pels seus desapareguts els ha costat perdre les feines que tenien i, en el cas de Salcedo, a més, rebre amenaces i advertències tant de les bandes de criminals com de la mateixa policia, que li va arribar a demanar diners per autoritzar-la a penjar cartells amb la cara de la seva filla, Rubi. Però diu que ho té clar: “La lluita per un fill no acaba mai i una mare no oblida mai”, sentencia.

El pecat de ser bella

La Rubi tenia 21 anys i “la van fer desaparèixer” d’una discoteca d’Orizaba, a l’estat de Veracruz, el 7 de setembre del 2012, explica la seva mare. Com a tota resposta, les autoritats li deien primer que devia “haver marxat voluntàriament per continuar la festa” i ja després, acceptant l’evidència, admetien que per edat i físic és “el tipus” dels grups criminals. En definitiva, “el seu pecat és ser guapa”, es lamenta Salcedo, que situa la jove en una xarxa de tràfic. “Tots aquests anys he passat por, però sé que ella encara en té més si pensa que l’oblidem”, assenyala.

El Nadal del 2008 va ser “el pitjor” de la vida de Grace Fernández. El 19 de desembre d’aquell any el seu germà Dan Jeremeel va ser segrestat per “militars”. Tenia 34 anys i cinc fills petits, res a veure amb el crim ni el narcotràfic, només que “va passar per un carrer equivocat a l’hora equivocada”, assegura la germana.

Els dos perfils no tenen res a veure, cosa que mostra, apunten, que “qualsevol mexicà és susceptible de ser segrestat i de desaparèixer”. Saber on han anat a parar és impossible perquè el crim organitzat s’ha diversificat i més enllà del negoci de la droga toca altres sectors, com el tràfic de persones, òrgans, robatori de benzina i el pas de migrants irregulars cap al nord, a més de segrestos, morts i violacions.

Traves burocràtiques

A partir de la desaparició comença un calvari per a les famílies perquè cal trobar alguna administració que les escolti, atengui i es prengui seriosament la denúncia.

Les dificultats dels tràmits i la nul·la inversió del govern obliga les famílies afectades a buscar-se la vida. Tant és així, que Grace Fernández, antiga comptable, és avui una experta en l’argot policial i judicial i Araceli Salcedo s’ha familiaritzat amb tècniques forenses i les possibilitats de l’ADN per identificar les restes dels cossos que hi ha amagades en milers de fosses comunes escampades per tot el país.

Aquesta dona menuda va prometre als altres tres fills que trobaria la Rubi sana i estàlvia i des de llavors s’hi dedica en cos i ànima. En topar amb les dificultats, va posar en marxa el Colectivo de Familias de Desaparecidos Orizaba-Córdoba per fer pinya i pressionar la policia perquè no arraconi les investigacions. “És molt fàcil per a la policia atemorir i enganyar la família, simular que fan alguna cosa”, es queixa Fernández, una activa de Fundem, entitat que aplega 52 organitzacions de famílies afectades.

Fernández i Salcedo han participat recentment en un seminari organitzat per l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) i la Taula per Mèxic per insistir que els desapareguts desapareixen dos cops. Un, quan se’ls enduen a la força, i l’altre, quan els seus casos queden oblidats en un calaix. Per això, la feina d’organitzacions de defensa dels drets humans i famílies és autoorganitzar-se per fer seguiment i “empènyer” les investigacions policials. Són elles les que busquen i localitzen fosses comunes, les obren amb les seves pròpies mans i eines i contracten especialistes per identificar els cadàvers. “Molts cops són només trossets o parts de cossos”, diuen: els criminals intenten fer desaparèixer les víctimes esborrant qualsevol rastre que doni una pista de qui són i qui les va matar. “Sembren el terror perquè ens llencen els cossos, ens els cremen, els tallen”, denuncia Salcedo, que admet que la recerca dins la fossa es fa “pregant” per no trobar la filla.

El dia de l’entrevista amb l’ARA li han comunicat que s’han localitzat les restes de la Kimberly, una noia per qui es va pagar rescat. Les resolucions de desaparicions -com en els crims de sang, menys de l’1%- són ridícules. Impunitat total. Impunitat que, per a experts i aquestes dues dones, s’explica per la simbiosi entre criminals, per una banda, i policies, funcionaris, jutges, parlamentaris o governants, per l’altra. “Hem trobat documents de Los Zetas amb la nòmina de polítics i agents”, subratlla Fernández, conscient que els que haurien de vetllar per la seguretat s’han “venut” als reis del delicte. “Un poble esclau del terror, la violència i encara en la pobresa és un poble que es pot controlar millor”, diu la seva companya. Per al futur, diuen, volen que els mexicans continuin la lluita i no oblidin els desapareguts.

Dues veus valentes

Araceli Salcedo

Grace Fernández