“La meva vida va tenir sentit quan em vaig convertir en delinqüent”

Los AngelesJa fa 30 anys que el reverend Gregory Boyle, de 63 anys, va començar a repartir díptics de Homeboy Industries amb la seva bicicleta pels carrers i pels centres de menors de Los Angeles, a Califòrnia (Estats Units), proposant als joves membres de bandes llatines que es posessin en contacte amb ell quan no poguessin més. “La majoria ho feien quinze anys més tard, plens de tatuatges i després d’haver estat diversos anys a la presó. Apareixien un dia de sobte i em preguntaven: «T’enrecordes de mi?»”, relata el pare Boyle amb recança.

La creació de Homeboy Industries l’any 1988 semblava al principi una idea escabellada, però en l’actualitat és el programa més gran del món d’intervenció i rehabilitació d’integrants de bandes juvenils, un oasi on aprenen un ofici, reben teràpia i formació acadèmica i a través del qual, finalment, es reincorporen a una societat que durant massa temps els ha donat l’esquena. El president nord-americà, Donald Trump, ha justificat la seva intenció de deportar milers d’immigrants indocumentats que van arribar als Estats Units quan eren menors d’edat -els anomenats dreamers (somiadors)- ficant tots els joves d’origen llatinoamericà en un mateix sac: els vincula amb les bandes. Aquesta setmana, però, el Tribunal Suprem dels Estats Units va rebutjar el recurs del govern de Trump per cancel·lar el programa que protegeix aquests joves de la deportació.

Desesperació i trauma

Però, a més, els nois que formen part de bandes no són com la gent creu, assegura el jesuïta Boyle. “Quan els coneixes, t’adones que el seu comportament es deu a la desesperació, a un trauma o a una malaltia mental”, afirma. Testimoni com ningú de la violència febril que va dessagnar l’est i el sud de Los Angeles a mitjans dels anys 80 -durant l’anomenada dècada de la mort -, el pare Boyle ni pot ni vol oblidar els 220 funerals que ha oficiat fins ara com a conseqüència d’aquest drama. “Els vells temps eren horribles. Molts nois eren assassinats, sovint per la policia”, recorda. A principis dels 90 el nombre de bandes era tan elevat -amb els seus respectius subgrups- que només al comtat de Los Angeles hi havia 90.000 joves que formaven part d’aquests grups, i més de 2.000 persones eren assassinades cada any, segons les estadístiques del departament del xèrif. Podia costar-te la vida anar a comprar un simple envàs de llet si ho feies al barri equivocat: et podien tirotejar des d’un vehicle.

Mateo Johns, de 32 anys, no deixa de somriure, com si hagués reprimit aquest gest humà tan natural durant massa temps. Potser per falta de ganes o de motius. Ara, en canvi, assegura que es coneix molt bé a si mateix i això li permet somriure d’orella a orella mentre adverteix: “No oblidis que encara soc un gàngster!” Ell es nega a oblidar-ho. La banda llatina Barrio 18 ha sigut el seu refugi durant tants anys que avui forma part de la seva pell. Segons ell, no es tracta d’oblidar -és difícil fer-ho: té una gran cicatriu a l’estómac i el cos ple de tatuatges- sinó simplement d’acceptar-se.

“Abans de convertir-me en delinqüent no tenia identitat. Quan vaig entrar a formar part de la banda, la meva vida va començar a tenir sentit. «Seré un autèntic gàngster. Aquests fills de puta sabran de què soc capaç», em repetia. Vaig decidir dedicar la meva vida a aquell grup de la mateixa manera com si hagués triat ser metge o escriptor”, explica amb tota naturalitat, com si fos la cosa més normal del món.

El Mateo adolescent que va entrar a formar part de Barrio 18 no havia conegut el seu pare, la seva mare mai va actuar com a tal i les seves germanes grans ja s’havien independitzat. Casa seva eren els carrers del barri de South Central, a la zona sud de Los Angeles, un gueto per a desenes de milers d’immigrants negres arribats els anys 40 i 50 de zones rurals de Texas, Louisiana i Mississipí. “Si et cries en un lloc on hi ha una banda, acabaràs entrant-hi”, continua relatant, sense donar gaire importància al seu passat. Sens dubte a Los Angeles tenia moltes bandes per triar. En aquesta ciutat nord-americana van néixer les conegudes bandes dels Crips i els Bloods -històricament enfrontades i formades per afroamericans-; la Barrio 18, als anys 60, abans d’estendre’s a la costa est dels Estats Units i fins i tot fora del país, i ja als anys 80, la Mara Salvatrucha (avui coneguda amb el nom MS-13), constituïda per refugiats salvadorencs que fugien de la guerra civil.

Alvin Alonso Paez, de 29 anys, es va fer el seu primer tatuatge al cap amb 13 anys, animat per amics de la seva banda, la Florence 13, del barri de Huntington Park, també a Los Angeles. Nascut a Mèxic, va créixer amb dos germans que també van integrar-se en una banda després que el seu pare fos assassinat d’una “punyalada al cor” quan ells eren petits. La primera vegada que l’Alvin va parlar amb el pare Boyle va ser en un centre de menors; la segona, a la seu de Homeboy Industries.

“Vaig començar [a treballar] a Homeboy Industries l’any 2008. Ja coneixia el pare Boyle del centre de detenció juvenil, però en aquell moment no estava preparat per a un canvi. La meva vida continuava al carrer”, confessa l’Alvin, que en l’actualitat és el recepcionista de l’organització. A Homebody Industries uns 250 joves de bandes treballen o reben formació en una fleca, en una popular cafeteria o en una botiga de marxandatge. D’altres assisteixen a sessions per controlar la ira, meditar o conèixer les conseqüències de l’abús de substàncies estupefaents. Fins i tot hi ha un servei gratuït de làser per esborrar els tatuatges del cos.

Una política agressiva

Segons el pare Boyle, “l’objectiu final és la cura”. “Els joves arriben aquí traumatitzats, però després se senten alleugerits. Aconseguim trencar el cercle viciós de la violència”, afegeix el sacerdot. Una estratègia molt diferent a la impulsada per l’actual inquilí de la Casa Blanca. “Us trobarem, us detindrem i us deportarem”, va amenaçar Trump als membres de la banda MS-13 -els quals va titllar d’“animals”- en un discurs al juliol a Long Island, a Nova York. Segons el govern nord-americà, només hi ha un remei per a aquest problema social: una política migratòria més agressiva i accelerar les deportacions.

“Les bandes no neixen per l’atracció de la violència, ni els joves s’hi sumen per això, sinó per una absència total d’esperança”, explica l’antropòloga Jorja Leap, experta en violència i bandes juvenils de la Universitat de Califòrnia, a Los Angeles (UCLA). El sentit de pertinença, poder i prestigi fa que pocs les vulguin deixar malgrat els riscos que corren.

“Ser un gàngster era part de la meva identitat, i no tenia previst deixar-ho encara que em disparessin: formava part del joc -justifica el Mateo, que recorda el tiroteig on gairebé va perdre la vida-. Un exemple: imagina’t que t’enroles a l’exèrcit, t’envien a l’Afganistan i et disparen. Deixaràs de ser soldat per això? Oi que no? És el mateix en una banda”.

El pare Boyle, conscient de la complicada missió a què dedica la seva vida des de fa tres dècades, tampoc té previst abandonar. “He après a no tenir prejudicis”, assegura. I ha aconseguit gairebé un fet impossible: que membres de bandes històricament enfrontades -com MS-13 i Barrio 18, o els Blood i els Crips- convisquin i es respectin com a persones.