"La meva filla no pot suportar sentir el mal que m'han fet"

Barcelona“Parlar i reconèixer que t’han fet mal (i que tu també n’has fet) cura”, assegura Yanira Restrepo, una exguerrillera de l’M-19, exiliada des de fa més de vint anys a Catalunya. És una de les 30.000 víctimes del conflicte armat a Colòmbia que ha donat el seu testimoni a la Comissió de la Veritat, l’organisme de memòria i reparació que acaba de publicar el seu informe. I és que ella té moltes ferides per curar: el 1979 la van violar dues vegades grups de soldats, que li van deixar greus seqüeles, i va sobreviure a dos intents d’assassinat. Va suportar vint anys de massacres contra les comunitats camperoles i la guerra entre la guerrilla, l’exèrcit i els paramilitars. Va haver de deixar la seva filla al país, al càrrec de la seva germana, quan la nena només tenia 9 anys, i van passar una dècada separades. Ara la jove, que viu amb ella al Vallès, no pot suportar sentir l’horror que va viure la seva mare: “No vol participar en cap acte on s’expliqui el que em va passar, no ho pot suportar”.

La Comissió de la Veritat de Colòmbia va iniciar el seu mandat el novembre del 2018, després dels acords de pau signats tres anys abans, amb l’objectiu d’esclarir els patrons i les causes de les violacions de drets humans durant el conflicte armat colombià, promoure el reconeixement de les víctimes i contribuir a la convivència. L’Institut Català Internacional per la Pau ha facilitat la recollida dels testimonis de l’exili colombià arreu d'Europa, més de 800, en una experiència pionera.

Vergonya per haver estat violada

“Una violació et destrossa la vida, i t’arribes a creure que va ser culpa teva, per ser allà, i passa el mateix amb les víctimes de tortura”, diu amb veu serena. “Prestar el meu testimoni a la Comissió suposa un abans i un després per a totes les víctimes. Em vaig treure un gran pes de sobre, perquè eren coses que no havia gosat ni tan sols explicar als meus companys, per vergonya”, confessa. Restrepo es va buidar el dia que va prestar el seu testimoni a la Comissió: més de tres hores d’un relat que va voler fer a cara descoberta. “Una de les feines més importants que ha fet la Comissió és treure a la llum la violència sexual: no hem de tenir vergonya, les víctimes; la vergonya l’han de tenir els violadors”. Per aquesta dona, que ara treballa d’agricultora a Castellbell i el Vilar, “la Comissió ha obert el cor al país, i tots hem descobert moltes coses”.

L’exguerrillera recorda que va començar a llegir diaris quan tenia 11 anys i que quan en tenia només 16 va marxar de casa i es va unir a un partit revolucionari. Més tard s’incorporaria també al grup de teatre Yo Acuso. Dels primers anys de lluita en té un bon record: “Érem una guerrilla urbana que ens dedicàvem a expropiar camions de menjar per repartir-los a la gent pobra –això no és robar– i pujàvem als autobusos per explicar a la gent les injustícies que cometien l’exèrcit i la policia. Els dèiem que havíem de trobar la manera de fer el canvi; anàvem a les comunitats camperoles a fer alfabetització i denunciàvem les massacres entre els camperols, però ningú no feia res”.

Crims a tots els bàndols

Però ella no amaga que després les coses es van tòrcer. “Ningú al camp ha demanat el socialisme ni el comunisme, ni cap isme, per arreglar-los la vida. La gent confiava en els que volien fer alguna cosa per al poble, pensaven que les coses canviarien. Però no va ser així i les organitzacions van desviar el seu objectiu. El que va degenerar la guerra va ser el narcotràfic. Al principi hi havia uns ideals molt nobles, fer una revolució, treballar amb les comunitats, però va venir el narcotràfic. La guerra es va degradar i la guerrilla va acabar fent pràcticament el mateix que els paramilitars o l’exèrcit. La gent els tenia por. Com pot ser que et diguis revolucionari i permetis que s’instal·lin laboratoris per produir cocaïna, que fan servir productes químics que enverinen els rius? O que toleris que s’instal·lin mines clandestines que ho contaminen tot amb mercuri?”

Ara, però, està esperançada després del tomb a Colòmbia amb la victòria el 19 de juny de Gustavo Petro, el primer candidat d’esquerres que guanya unes eleccions en la història del país. “Estem vivint un moment històric en què tot s’uneix i el fet que els líders de les FARC [les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia, la guerrilla més important] hagin demanat perdó també és una conquesta de la Comissió”. Per ella s’ha fet realitat el lema “si hi ha veritat hi ha futur” i creu que les noves generacions, “els nets que va parir la guerra”, que han protagonitzat aquest canvi han après del passat. Així i tot, de moment no té previst tornar a Colòmbia: “Per mi tornar seria haver de deixar-ho tot un altre cop, i aquí tinc la meva cadena d’afectes, la meva filla i el meu net”. I tampoc estaria tranquil·la: “Encara hi ha molta gent armada a Colòmbia: la guerrilla de l’ELN, les dissidències, paramilitars, la delinqüència... potser alguns canviaran, però no tots, perquè hi ha gent que viu de la mort”.