El mètode Paxman
La classe política britànica dorm millor des de fa dos dies. Tot perquè Jeremy Paxman s’ha jubilat. El director de l’informatiu nocturn de la BBC ha plegat després de 25 anys presentant Newsnight, un programa de notícies i anàlisi cèlebre per les seves entrevistes en profunditat. Paxman no donava cap treva als convidats, sobretot si eren polítics. Les seves virtuts: l’agressivitat i la tossuderia. El seus defectes: la pedanteria i el desdeny. Henry Kissinger només hi va aguantar deu minuts. Va marxar quan Paxman li va preguntar amb arrogància si es va sentir impostor el dia que va rebre el premi Nobel de la pau. Pam!
Davant seu hi van seure John Major, Tony Blair, William Hague i molts ministres (també el mateix director de la BBC). I tots en van sortir amb ferides de diversa consideració. Però l’entrevista més cèlebre va ser la que li va propinar a Michael Howard, líder del Partit Conservador i exministre de l’Interior. Paxman li va fer dotze vegades la mateixa pregunta. Dotze vegades! Paxman volia saber si era cert que havia amenaçat el director de Presons. Com a bon polític, Howard va intentar eludir la pregunta. Però el presentador no es va immutar: “ Did you threaten to overrule him? ” Així una dotzena de cops. Val la pena veure la cara de Howard: la suor, les ulleres de pasta enterbolides, els balbucejos... els ulls d’un home que anava per a primer ministre i que era conscient que ja era cadàver polític.
Paxman va destapar aquella nit les tàctiques profundament falses i hipòcrites de la classe política, la retòrica fosca i desvergonyida que utilitzen molts dirigents per ocultar la seva acció. El periodisme anglosaxó té el mèrit de no aturar-se davant de res i complir el propòsit de vigilar els centres de poder. Per això no puc evitar fer comparacions amb el periodisme de casa nostra. ¿Un periodista d’aquí podria estar presentant un informatiu durant un quart de segle i fent entrevistes sense pietat? Esclar que no. La violència que s’exerceix contra els professionals, les amenaces d’acomiadament i la precarietat laboral han destruït l’hàbit d’investigar o inquirir. A la societat li preocupa que un metge no estigui prou preparat o que els professors no tinguin mitjans. Però... i els periodistes? Amb l’ensenyament o la sanitat no s’hi juga, oi?
Els poders fàctics comencen a difondre la idea que el sistema ha fracassat i que hi ha societats pròsperes que no estan vinculades a la democràcia o la llibertat, dictadures perfectes com la Xina o l’Aràbia Saudita. Però es tracta d’una fal·làcia: la democràcia és una forma de prosperitat, no assegura la riquesa però garanteix la justícia, ajuda a pal·liar el dolor i la inseguretat i promou formes de vida nobles. Una tirania sempre serà una tirania, encara que sigui rica i tingui bons metges i bones carreteres.
El que està en joc és la nostra qualitat de vida, però no com l’entén el poder. Sense una bona premsa, una societat es torna influïble i trencadissa. Ens interessa viure en una comunitat intel·ligent i forta davant dels mecanismes de violència. Una societat així tria bé el sistema de valors, concedeix prestigi als millors, reclama una informació honesta, és crítica però animosa, fomenta bons estils afectius i menysprea la barroeria. Per contra, fer apologia dels tramposos o de la maldat és un servei pèssim. Els bons periodistes assumeixen una tasca social, contribuir a fer les persones més sensibles, interessants i perspicaces, a fer més brillant i diversa la realitat i ajudar que els súbdits es transformin en ciutadans. Com s’anomena això? Potser sí, el mètode Paxman.
