Ignasi Calbó, sotscap de MSF a Birmània: "Els metges s'han convertit en un objectiu molt clar de la repressió militar"

Enmig de la conversa, per videotrucada, comença a sonar la cassolada de les 8 del vespre, que es repeteix cada dia a Rangun des del 2 de febrer, l'endemà del cop d'estat militar que ha deixat la vida en suspens a Birmània. El sotscap de la missió de Metges Sense Fronteres (MSF) a Birmània, Ignasi Calbó, porta un any i mig al país, on ha sigut testimoni en primera línia dels esdeveniments de l'últim mes i mig. Assegura que els cooperants estrangers ara per ara no són un objectiu, però al barri on viu se sent "molt protegit per la comunitat", una xarxa de veïns que s'ajuden i que aquests dies aixequen barricades als carrers per defensar-se dels militars i la policia.

Com es va viure a Rangun l’alçament militar?

— La victòria electoral de l'NLD (el partit d'Aung San Suu Kyi) va ser molt més aclaparadora del que s'esperava, la campanya dels militars havia estat d'un perfil molt baix. Van començar a parlar de frau electoral, però diumenge a la nit es deia que havien arribat a un acord. I de sobte, dilluns 1 de febrer, sorpresa total. Ningú al país s'esperava que hi hagués un cop d'estat. El cop posa a prova tres coses: primer, el nivell de consolidació de la democràcia al país; segon, com Aung San Suu Kyi va gestionar els militars quan va ser al poder, i tercer, quina serà la resposta als estats ètnics com Shan i Kachin, que podria conduir a un escenari de guerra civil.

Fa dies l'exèrcit va començar a disparar a matar i ja porten més de 150 morts. ¿La repressió ha fet baixar la protesta?

— No. Al començament les protestes van ser massives, de les més grans de la història de Birmània; més i tot que les de la independència, em deien, però des que l'exèrcit va començar a matar l'estratègia va canviar. Ara són més petites i diversificades, a nivell de cada barri. La repressió s'ha basat en dues coses: la brutalitat a les manifestacions, amb trets de foc real, i les batudes nocturnes a les cases per detenir gent. Se senten trets cada nit. La resistència comença a radicalitzar-se, i hi ha un cert grau de resposta en violència amb còctels Molotov, però molt poca.

Els metges van ser precisament els primers a desafiar el cop militar amb una vaga i van encetar el moviment de desobediència civil. Com s'ha vist afectada la feina de MSF al país?

— Per primer cop els metges són la punta de llança política. Hi ha molts metges de la resistència i això fa que el personal sanitari s’hagi convertit en un objectiu molt clar dels militars. Molts metges són detinguts, i entre això i la vaga als hospitals, ens preocupa molt el nivell de destrucció de la salut pública en un país que ja és molt vulnerable de per si. Posa en perill la salut de molta gent que té necessitats importants. MSF, a més, hem hagut de reconvertir els nostres centres, on ateníem malalts de VIH i tuberculosi, per atendre ara ferits de bala de les manifestacions.

Les protestes contra els militars les encapçalen els joves. Com és aquesta nova generació de birmans?

— És una generació molt jove, digital, que ha viscut el malson dels anys de dictadura militar a través dels seus pares i no està disposada a passar pel mateix. Tenen una gran determinació, perquè per posar-se cada dia en una barricada de debò que cal molta valentia. Molts dels morts tenen 17, 19, 23 anys.

¿Creu que només una intervenció internacional els pot donar la victòria?

— No hi haurà una intervenció estrangera. Hi va haver concentracions davant de l'ambaixada dels Estats Units de l'ONU i molta gent demanava que enviessin tropes i s'agafaven a la creença que això se solucionaria amb una intervenció militar estrangera, però ara ja veuen que no, que les institucions internacionals no s'han mullat per ells. Ara ja veuen que l'única sortida passa per ells mateixos.

MSF treballa també amb la minoria ètnica rohingya tan maltractada al país. ¿Ha empitjorat la situació per a ells?

— Els rohingyes pot ser que siguin les persones més vulnerables del planeta Terra. Vaig estar a Rakhine, el seu estat birmà, la segona setmana de febrer i no m'estranya gens la seva actitud. Allà és com si no hagués passat res, perquè tenen molt clar que ningú no els protegirà, a ells, ni un govern ni l'altre. Em deien: "Això és una baralla entre gent que té molts milions i gent que té milions. Nosaltres, que som pobres, ja en tenim prou amb intentar sobreviure".

¿La gent que surt al carrer a protestar ho fa per Aung San Suu Kyi?

— Les manifestacions massives del principi les va monopolitzar el color vermell del partit de Suu Kyi i les seves fotos eren a tot arreu. Però a poc a poc el discurs ha anat canviant, s'han adonat que cal anar més enllà i ara demanen també una reforma constitucional, per constituir un veritable estat federal. Alguna cosa està canviant, les demandes ara ja van molt més enllà d'"Alliberem Aung San Suu Kyi i restablim el govern". Però això no passarà. No hi haurà un retorn a la normalitat pre 1 de febrer.

Però tot el país està aturat des del cop d'estat.

— Sí, i el sistema mèdic col·lapsat. I administrativament també perquè els treballadors públics fan desobediència civil, i això els militars no s'ho esperaven. No hi ha hagut cap acció de govern efectiva dels militars, més enllà de la repressió. Però això no és sostenible: tenim visats pendents, antiretrovirals que han d’arribar al país, però ara no funciona res. Tot està parat. És la gran força del moviment en aquests moments, però tampoc és sostenible durant gaire temps.