Metges Sense Fronteres: mig segle de combat humanitari

BarcelonaAlbert Viñas és un sabadellenc de 62 anys que treballa com a coordinador d’emergències a Metges Sense Fronteres (MSF) des de fa dues dècades. El recull de les 48 missions en què ha participat és un compendi dels pitjors desastres humanitaris que s’han patit al món en el tombant de segle: la fam a Kènia, la guerra d’Angola, les massacres de Darfur, el terratrèmol d’Haití... fins a l’última ofensiva jihadista a Moçambic o la crisi actual a la regió etíop de Tigre. La setmana que ve viatjarà al Sudan del Sud. Podria explicar mil situacions terribles que ha viscut en pròpia pell, però diu que no li agraden les “batalletes”. D’aquesta vida marcada per escenaris apocalíptics es queda amb una anècdota: “El 2003, a la República Democràtica del Congo, hi havia una nena petita que havia perdut la parla després que li matessin els seus pares. Jo anava d’aquí cap allà i un dia que la portava em va dir muzungu, que vol dir home blanc; així va tornar a parlar”.

En plena pandèmia mundial –que ha posat a l’ordre del dia un concepte que l’organització esgrimeix des de fa molts anys: la salut global– MSF commemora aquests dies el seu 50è aniversari, una fita que per a David Noguera, que fa unes setmanes va acabar el seu mandat com a president de MSF Espanya, té un regust contradictori: “Estimem molt el que fem, però la millor notícia seria que poguéssim deixar d’existir... perquè totes les crisis en què treballem serien evitables. Tenim recursos perquè no passin, si passen és perquè els qui han de prendre les decisions adequades no ho fan”.

Justament és el que està passant amb la pandèmia. Tal com denunciava l’OMS fa només uns dies, el pròxim trimestre s’haurien pogut fabricar prou vacunes per cobrir tota la població adulta del món, però els països rics les estan acaparant per administrar terceres o quartes dosis o immunitzar la població infantil, cosa que ens allunya de la sortida. “Fins que no s’alliberin les patents i es pugui vacunar tot el món no s’acabarà el problema. Fa uns dies va morir de covid un company txadià que no s’havia pogut vacunar, perquè allà no tenen prou dosis ni tan sols per al personal sanitari, que és la principal barrera de contenció als països del sud”, denuncia Paula Gil, que ha agafat el relleu de la presidència i s’ha convertit en la primera infermera que assumeix la màxima responsabilitat a la branca espanyola de l’organització, després que l’any passat es modifiquessin els estatuts que limitaven el càrrec només als metges. “És un orgull, en un moment en què la infermeria està patint tant”, afirma.

Noguera admet que encara no s’ha refet del cop que van patir al juny, quan tres companys seus van ser assassinats a la regió etíop de Tigre. “Ho arrossegaré temps: encara estic en procés de dol, de ràbia i de frustració, perquè és tan cruel, tan injust...” I no és el primer cop que els cooperants paguen amb la vida el seu esforç per assistir els més vulnerables en els moments més difícils. Al contrari, els contextos són cada cop més complicats.

De Biafra al compromís amb la denúncia

Quan es fa fundar MSF, el 1971, els conflictes s’ordenaven en l’equació de la Guerra Freda entre les dues grans potències mundials. Aleshores un grup de metges i periodistes francesos que havien treballat amb el Comitè Internacional de la Creu Roja a la guerra de Biafra (Nigèria) va decidir fer un pas endavant i en tornar a París van trencar el seu compromís de confidencialitat per denunciar al món el que havien vist. No n’hi havia prou amb salvar vides: calia denunciar les violacions de drets, mobilitzar l’opinió pública i professionalitzar l’ajuda. D’un escenari de guerra freda s’ha passat a un de multipolar, on ja no hi ha conflictes locals, perquè en tots hi ha ingerències i interessos creuats, s’acumulen els actors i es compliquen les sortides.

Des de la “guerra contra el terror” impulsada pels Estats Units en el tombant de segle, les grans potències han vinculat l’ajuda humanitària a objectius polítics, cosa que ha acabat posant els cooperants en el punt de mira.

Des dels seus orígens, l’organització s’ha caracteritzat per una manera particular d’entendre la professió mèdica i de la necessitat de combinar-la amb una denúncia que assenyala els responsables dels desastres humanitaris. Per això els van expulsar als anys 80 d’Etiòpia, quan van denunciar que les grans organitzacions estaven fent, amb l’ajuda humanitària, la logística d’un desplaçament forçós. Uns anys més tard, a la guerra dels Balcans, es va constatar que la seva presència no podia evitar matances indiscriminades de civils, quan la gent anava als hospitals de MSF no per buscar-hi ajuda mèdica sinó protecció. En el genocidi de Ruanda 250 membres de l’organització van morir en una intervenció militar.

El neonatòleg d'Alep

Mercè Rocaspana, una infermera santcugatenca que treballa a l’organització des de fa gairebé vint anys, ha sigut testimoni en primera persona de com han canviat les coses per als cooperants en l’era post 11-S. “Tot s’ha fet més difícil perquè s’ha barrejat l’ajuda humanitària amb les estratègies polítiques i militars i ara costa molt que la gent entengui que som neutrals i independents de tot poder polític. Fem molts esforços per tenir bons protocols de seguretat però al final el que més ens protegeix és l’acceptació de la població per la qual treballem. Has de trobar un equilibri difícil entre allunyar-te del perill però estar prou a prop de les persones que estan patint”.

Tot i que ha vist els pitjors desastres humanitaris a l’Àfrica, Rocaspana admet que “mai no t’acabes d’endurir prou”. “Quan vaig arribar a Síria em va semblar que en una dècada d’experiència no havia vist mai una guerra de debò”, reconeix. Les setmanes que va viure a Alep, la ciutat del nord de Síria que va resistir fins a últim alè els bombardejos de Baixar al-Assad, Rússia i l’Iran, la van marcar: “Els sirians tenien una vida com la nostra i ens hi vam enganxar molt emocionalment. Recordo molt un dia que vam visitar un hospital bombardejat i vam trobar-hi un neonatòleg que ens va dir que no marxaria mentre quedessin criatures a la zona... i és inevitable preguntar-te què faries tu si això passés a casa teva”.

¿I com se suporta viure en primera línia tanta tragèdia? Noguera defuig l’estereotip del treballador humanitari que se sacrifica. “És dur? Sí. Però també crema matinar cada dia per anar a treballar a la fàbrica. Jo faig el que faig perquè ho he decidit voluntàriament. Assumim un risc important, com ho fan cada dia els bombers o els pescadors d’altura: no som boines verdes ni màrtirs, ni som millors ni pitjors persones per fer el que fem. Per a mi haver dedicat vint anys a fer el que he fet ha estat un privilegi, que m’ha donat una altra perspectiva del món”. Per a Rocaspana, la clau és seguir el consell que li va donar un col·lega veterà quan ella tot just començava: “Has de disfrutar d’aquí quan ets aquí i d’allà quan ets allà, ser conscient d’on ets en cada moment i saber veure les coses positives quan t’envolta tanta desgràcia”. Veure en cada vida salvada una victòria colossal, perquè “si no tens capacitat de veure les coses bones tant de dolor t’acaba entrant a dins”.

Amb la bandera de la independència

La independència política ha sigut una de les grans banderes de l’organització, que ha funcionat com una brúixola en els llocs més difícils. El 2016, per exemple, MSF fa renunciar a tots els fons procedents de la UE i dels seus estats membres, en protesta per les polítiques migratòries europees i l’acord de la vergonya per deportar refugiats a Turquia. Aquesta independència és possible gràcies als seus set milions de socis arreu del món (86.000 a Catalunya).  

Gil encara el seu mandat amb molts reptes sobre la taula: la pandèmia, conflictes cada dia més bruts que dificulten l’accés humanitari a les poblacions afectades, l’impacte del canvi climàtic, que en alguns llocs com el Iemen o el Sahel ja està causant problemes d’accés als aliments o l’aigua... Tot això en el context de la força creixent dels discursos d’ultradreta a Europa que “ens insulta, degrada les persones i crea molta més inseguretat a les poblacions i a l’organització”.

Però a més de respondre a les noves amenaces del món d’avui, MSF afronta també canvis interns com un canvi de paradigma per treballar “més a prop de les comunitats en lloc de només des dels hospitals on molta gent no pot arribar” i des d’un punt de vista “menys vertical, implicant-hi les comunitats per decidir quin tipus d’ajuda necessiten”. Això vol dir continuar l’esforç de descentralització i guanyar en diversitat (els 65.000 treballadors de MSF al món són de 170 nacionalitats diferents), mentre es continuen reforçant les mesures de seguretat. Alhora Gil té també com a prioritat una política de tolerància zero contra el sexisme, el racisme o qualsevol forma de discriminació de portes endins de l’entitat.