Un metge a Kramatorsk: "Em va trucar i em va dir que ja no podia tallar més braços de nois joves"

KramatorskDies després que les forces russes envaïssin Ucraïna, Iaroslav Bohak, un jove cirurgià cardiovascular, era a casa amb la seva família a la regió oest del país, relativament segura, quan va rebre la trucada desesperada d'un col·lega de l'est, que li demanava que hi anés a ajudar. Molts metges havien fugit de la lluita, li va dir el seu amic, i les condicions a l'hospital s'assemblaven a les d'una guerra antiga, amb els pocs cirurgians que hi quedaven amputant membres en lloc d'intentar curar-los per salvar les vides dels soldats greument ferits.

"Em va trucar i em va dir que ja no podia tallar més braços de nois joves", explica Bohak, des de la sala d'operacions d'un hospital de Kramatorsk, una ciutat industrial de la regió del Donbass. "El primer dia d'arribar ja vaig operar". A mesura que les forces russes colpegen l'est d'Ucraïna amb una barreja d'artilleria, atacs aeris i coets, els hospitals de primera línia, molts d'ells en les zones rurals més pobres, s'han vist desbordats. Tenen molt poca plantilla o han estat abandonats completament, ja que metges i infermeres han fugit de la violència.

Durant tot el dia, les parets de l'hospital tremolen amb el tro de les batalles prop de Kramatorsk, on les forces russes han estat duent a terme una sagnant ofensiva. Un riu constant d'ambulàncies arriba a la sala d'emergències, reforçada amb bosses de sorra, transportant soldats i civils, molts d'ells amb ferides potencialment mortals. Però l'hospital compta amb un equip raquític. Només queden dos dels seus 10 metges, ajudats per sis infermeres que treballen en torns de 24 hores amb només un dia de descans, explica Tatiana Bakaeva, la infermera principal. "Només queden els més estoics –diu–. La gent té por, què pots fer?"

És una història que es repeteix a tot el Donbass. A Avdiivka, just a primera línia de front, l'únic cirurgià que hi queda i el director mèdic de l'hospital porten mesos a la sala d'urgències, sense sortir-ne mai, excepte per córrer ràpidament cap a la botiga de queviures enmig dels bombardejos. A Sloviansk, una ciutat just al nord de Kramatorsk on es poden veure columnes de fum de la batalla a l'horitzó, només hi queda un terç del personal de l'hospital.

Hospitals poc preparats per rebre l'allau de ferits

La ciutat de Bakhmut és en una cruïlla de camins entre les forces russes que empenyen des de l'est i el nord. Allà les ambulàncies atapeeixen un petit pati de l'hospital militar i la sala d'urgències gairebé sempre està plena. "Ningú es prepara mai per a una guerra, i aquesta regió no està prou densament poblada per poder fer front a tants ferits", diu Svitlana Druzenko, que coordina les evacuacions d'emergència de soldats i civils ferits a les zones de batalla. "Les ferides són les mateixes per a civils i soldats perquè els coets no distingeixen quan cauen".

Molts dels ferits de la regió de l'est són traslladats a Dnipró, una ciutat d'un milió d'habitants que compta amb sis grans hospitals. Però és a quatre hores de cotxe des de moltes posicions de primera línia. I els hospitals d'allà també s'han quedat gairebé sense personal d'infermeria, segons Pavlo Badiul, cirurgià del Centre de Cremats i Cirurgia Plàstica de Dnipró. El centre està ple de ferits de guerra i el personal treballa sense descans, diu. Membre de la Societat Americana de Cirurgians Plàstics, format a Califòrnia, Badiul ha demanat a aquella organització equips i subministraments mèdics. "Tot i que rebem ajuda específica, encara es perd, es desvia o es porta al lloc equivocat", explica.

La senyora Druzenko treballa per a una organització d'emergències mèdiques voluntària coneguda per les seves inicials ucraïneses, PDMSh. Les seves ambulàncies i el seu personal són omnipresents als hospitals i als punts de trasllat de les anomenades zones grogues, ubicacions en els vorals de la batalla on els soldats ferits són recollits per les ambulàncies i traslladats a l'hospital més proper. És un treball perillós. La setmana passada una zona groga que l'organització de Druzenko va establir al nord de Bakhmut va ser bombardejada per les forces russes.

La majoria dels cirurgians que operen fora de l'hospital de Kramatorsk, inclòs Bohak, són voluntaris. Des que ell va arribar, l'hospital gairebé no ha tingut amputacions. Bohak va mostrar vídeos de les seves cirurgies al mòbil: excavant la carn calcinada i triturada, extreu les artèries tallades i les torna a cosir amb cura, restaurant la circulació danyada. Això permet que els soldats i les seves extremitats se salvin. "La clínica gran més propera és a Dnipró, a 280 quilòmetres d'aquí, i pot ser que quan hi arribin sigui massa tard per salvar l'extremitat. És per això que la meva arribada va ser molt important", explica.

Però no totes les extremitats es poden salvar. Eduard Antanovski, comandant adjunt de la unitat militar de l'hospital, diu que recentment va entrar un soldat rus amb una greu ferida a la cama. Mentre va estar a l'hospital va haver de ser protegit per guàrdies de seguretat. "Vam haver de tallar-li la cama perquè duia torniquet des de massa temps", assegura. "Encara que haguéssim volgut, no hauríem pogut salvar-li la cama. El vam tractar amb humanitat, no com es mereixia ser tractat".

Per als treballadors de l'hospital que no han fugit, les pèrdues poden ser molt personals. Un matí de no fa gaire, al petit hospital de Sloviansk, hi va arribar una ambulància amb el cos maltractat d'Ihor Ihoryuk, de 33 anys, l'únic fill de la infermera en cap de l'hospital. Gran part del personal de l'hospital el coneixia des que era un nen. La força de l'explosió, a l'exterior de l'habitació on dormien ell i els seus companys, li havia arrencat el braç i la seva sang va formar un petit toll a l'asfalt de davant de l'hospital mentre l'entraven corrents. Unes hores més tard, una infermera que es diu Anna sortia de l'hospital amb el delineador verd d'ulls per tota la cara. No havien pogut salvar l'Ihor. "Havia crescut davant dels nostres ulls", deia, lluitant contra les llàgrimes, mentre sostenia una caixa amb les botes negres de militar de l'Ihor. "Ja no les necessitarà".

© Copytight The New York Times