"El metge va entrar i va trobar deu morts amuntegats al fons de la pastera"

BarcelonaQuan semblava que havien aconseguit posar tothom fora de perill es van adonar que alguna cosa no rutllava. Havien pogut rescatar 99 nàufrags de la coberta d'una barcassa de fusta, que portava 13 hores a la deriva en les aigües que separen Líbia d'Itàlia, quan un dels supervivents els va advertir que els que anaven a dins del casc no sortien. Que no es movien. "El metge que anava a la llanxa de rescat hi va entrar i va comprovar que hi havia deu cossos, amb senyals evidents d'asfíxia: feia molta pudor de gasolina", explica per telèfon a l'ARA Juan Gil, cap de missió de Metges Sense Fronteres, a càrrec del Geo Barents, el vaixell de rescat de l'ONG al Mediterrani Central. "La barca era molt petita i inestable i a dins eren tants que no es podien ni moure, i inhalaven els gasos del motor. Els supervivents tampoc van saber que eren morts fins que hi vam entrar", explica.

Els supervivents que han vist morir amics i familiars, juntament amb els nàufrags dels altres dos rescats que va fer l'organització humanitària dimarts, encara són en alta mar esperant que les autoritats italianes els assignin un port per desembarcar. "A bord un sentiment de solidaritat, perquè tots són conscients que haurien pogut ser ells els morts, però estan molt afectats i no haurien de trigar ni un minut més a poder arribar a terra ferma", reclama Gil.

Cerimònia a bord

Les organitzacions humanitàries s'ocupen, en primer lloc, dels vius, però no deixen els morts enrere. Van trigar gairebé dues hores a recuperar els cossos i pujar-los a bord del vaixell de rescat. "Per respecte als morts i a les seves famílies". Els supervivents que els coneixien del penós viatge, que en alguns casos dura anys, i amb els quals havien compartit l'infern de Líbia, van identificar els morts i mentre s'escrivien aquestes línies se celebrava una petita cerimònia religiosa al vaixell.

Almenys 1.200 persones s'han deixat la pell en la ruta central aquest any, segons les dades oficials. "Això és el que passa amb les mesures de contenció dels estats de la UE. Delegar el control de fronteres a la guàrdia costanera líbia no resol el problema: el que calen són vies segures perquè la gent no s'hagi de tirar al mar", recorda. I és que els nàufrags no només van trigar 13 hores a rebre ajuda sinó que els guardacostes libis, entrenats i finançats per Itàlia i la UE, van intentar capturar-los davant dels ulls de l'equip humanitari, al qual li van impedir actuar durant una bona estona.

La majoria dels supervivents, procedents de Guinea, Nigèria, Costa d'Ivori, Síria, Sudan o Somàlia (entre els quals hi ha 61 menors), han estat atrapats molt de temps en el "cercle viciós de Líbia: paguen un traficant per embarcar cap a Europa, són interceptats, els guardacostes els retornen al centre de detenció i comencen un altre cop de zero", destaca Gil.

I cada cop que es repeteix la tragèdia ens recorden que s'hauria pogut evitar. Els voluntaris d'Alarm Phone, que van rebre la trucada de socors de l'embarcació, no amaguen la seva impotència: "Vam llançar l'alarma unes hores abans, però no va respondre ningú".