Més de quatre hores per creuar el riu de Kíiv

Enviada especial a KíivLa cua és quilomètrica. No es veu el final, només cotxes i més cotxes, un darrere l'altre en fila índia a la calçada. Esperen per travessar el pont Darnitski, un dels dos únics que continuen oberts al trànsit de vehicles a Kíiv per passar d'una banda a l'altra del riu Dniéper, que divideix en dos la capital ucraïnesa. A la ciutat hi ha cinc ponts, però la majoria els han tancat les forces de seguretat per restringir els moviments a la capital. De fet, a cadascun dels dos ponts que continuen operatius hi ha controls de policies o militars que revisen els vehicles que passen un a un. Per això es formen cues interminables, de més de quatre hores.

Amb tot, no s'hi senten clàxons de vehicles, ni es veu els conductors renegar o baixar del cotxe desesperats per estirar les cames mentre esperen. Res. Es mantenen impertèrrits darrere del volant amb una serenitat i una paciència que sorprèn. Una actitud que molts ucraïnesos també han adoptat davant de la guerra. La cua de vehicles no podria ser millor metàfora. Aquest dijous fa un mes que va començar el conflicte i tot fa presagiar que va per llarg.

“Fa quatre hores que som aquí”, contesta el Mikola, un home de 63 anys que està assegut al seient del copilot en un dels molts vehicles que esperen per travessar el pont. Ho diu amb total naturalitat, com si fos la cosa més normal del món tardar una eternitat a anar d'una banda a l'altra de Kíiv. No se'l veu molest ni cansat. “Què hi puc fer?”, es pregunta arronsant les espatlles. “En els controls han de fer la seva feina”, afegeix, donant a entendre que és lògic que els militars i els policies necessitin tant de temps per revisar la documentació de tots els que volen travessar el pont. L'única cosa que el preocupa és el toc de queda. Un cop hagi travessat el pont, que encara ni tan sols es veu a la llunyania, ha de recórrer cent quilòmetres més per arribar al seu destí. Són gairebé les cinc de la tarda i la cua no avança, tots els vehicles estan aturats, i el toc de queda comença en poc més de tres hores.

L’Aleksandr mostra la mateixa calma. És un advocat de 42 anys al volant d'un altre vehicle. “De vegades només he tardat mitja hora a travessar el pont, i d'altres m'hi he tirat fins a quatre hores i mitja. Depèn del dia”, detalla. Amb tot, ell tampoc sembla irritat per haver d'esperar tant. “El que m'irrita és la situació amb Rússia”, deixa anar. Es mostra convençut que Ucraïna guanyarà i assegura que continua tenint la moral tan alta com el primer dia de guerra. “I no penso canviar”, adverteix, abans de posar la primera marxa del cotxe perquè ara sembla que la cua avança uns quants metres.

Dos joves que vesteixen samarretes i pantalons de color verd militar també estan atrapats en aquest embús monumental. El que condueix és de poques paraules, però malgrat això deixa anar en anglès: “Putin és un fotut idiota. És el diable”. El seu company, que va al seient del copilot, es diu Valentin, té 26 anys i explica que ell fa un mes treballava de programador informàtic i ara, en canvi, forma part de les anomenades Forces de Defensa Territorial, és a dir del cos de civils que s'han unit a la lluita. En només quatre setmanes la seva vida ha canviat radicalment. A ell tampoc no li molesta haver d'esperar hores per travessar el pont: “He vist amb els meus propis ulls 30 nens morts per un bombardeig. ¿Tu creus que després d'això em preocupa haver d'esperar?” Ell també es mostra convençut que Ucraïna guanyarà: “Continuarem lluitant fins que matem tots els russos o fins que es rendeixin”.

La Natàlia ha baixat a estirar les cames amb els seus dos fills de 3 i 7 anys. Els nens ja no aguantaven més al vehicle. Ella no sembla tan calmada ni tan serena. El seu marit la porta amb cotxe a l'estació perquè aquesta nit ella i els nens agafaran un tren en direcció a Polònia. Ell, en canvi, es queda a Ucraïna. "El seu únic objectiu és que nosaltres sortim del país", lamenta. No sap què passarà amb ell, ni què passarà amb Ucraïna.